El Penedès és

Dimecres passat va ser un dia històric pel Penedès: el Parlament incloïa el Penedès dins el mapa de vegueries. I ho feia gràcies a la perseverança de la Plataforma per una Vegueria Pròpia, que des de feia dotze anys treballava obstinadament per aconseguir-ho. En aquest Tema de la Setmana explicarem què representarà aquest assoliment i, a la vegada, repassarem la història de la seva consecució, veurem com la feina constant d’una plataforma formada per poques desenes de penedesencs ha aconseguit que el Parlament de Catalunya reconegui el Penedès com a vegueria. Abans de continuar, però, aturem-nos a repassar què han estat, què seran i què representaran les vegueries.

Les vegueries han estat una institució històrica de Catalunya; d’origen medieval van ser vigents fins al Decret de Nova Planta (1716). Eren una eina de control reial del territori, una divisió política i administrativa que a la vegada convivia amb altres divisions territorials com l’eclesiàstica, la jurisdiccional o la fiscal. Al segle XII hi havia fins a dinou vegueries una de les quals, la de Vilafranca del Penedès.

Durant la Segona República el govern de la Generalitat va recuperar aquesta organització territorial i va estructurar trenta-vuit comarques en nou vegueries o regions i també en aquest moment existia la vegueria Penedès.

L’any 2003 el govern del tripartit (PSC, ERC i ICV) recupera la idea d’organitzar el territori en vegueries i fa una proposta de reformar la divisió territorial en tres nivells administratius: vegueria o regió, comarca i municipi. En aquesta proposta es contemplen set vegueries: Girona, Barcelona, Catalunya Central, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre, Lleida i Alt Pirineu i Aran. El Penedès queda partit en tres: Alt Penedès i Garraf formen part de la vegueria de Barcelona, l’Anoia de la Catalunya Central i el Baix Penedès del Camp de Tarragona. Finalment, la Llei de Vegueries no es va aprovar fins a la següent legislatura,  el juliol del 2010.

Segons la llei, les vegueries substituiran les diputacions provincials, seran la divisió territorial en què s’organitzaran els serveis de la Generalitat i seran també l’àmbit territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal de cooperació local, per tant,  tindran autonomia per a la gestió dels seus interessos.

Així doncs, serviran per gestionar millor els recursos, serveis públics i les infraestructures del territori, permetran que les línies estratègiques es decideixin i desenvolupin des de la proximitat, aproparan  la gestió a la ciutadania i donaran veu i vot al territori a l’hora de participar en les decisions de futur.

L’any 2004, l’Institut d’Estudis Penedesencs, davant els plantejaments de divisió territorial de Catalunya, fa públic un manifest on es posicionen en contra de cap mena de divisió territorial que no reconegui i agrupi la unitat del Penedès històric. Un any més tard es presenta la Plataforma per una Vegueria Pròpia amb un nou manifest on reclama al govern que inclogui el Penedès (incorporant també l’Anoia) al mapa de vegueries i subratlla els avantatges que comportaria per a la ciutadania aquest assoliment. De fet, tal com explica el president de la Plataforma, Fèlix Simon, en l’entrevista de la pàgina 8, la plataforma treballava amb anterioritat, tot i que integrada en altres col·lectius de defensa del territori.

Al llarg de la seva trajectòria (vegeu cronologia) la Plataforma ha treballat en dos àmbits: el social i el polític. Ha estat bàsic informar els ciutadans, associacions i entitats per aconseguir posicionar-los a favor tan a través de la signatura de manifestos com a partir d’accions festives i reivindicatives. A la vegada s’ha treballat en l’àmbit polític, primer municipi per municipi, després partit a partit, fins a arribar al Parlament.

Ha calgut treballar durant dotze anys perquè el Parlament reconegués, finalment, tal com consta a la proposició de llei d’adaptació de la Llei de vegueries (30/2010) aprovada dimecres passat que: “La divisió territorial de Catalunya no només ha de respondre als àmbits territorials geogràfics naturals i històrics, sinó també als àmbits de sentiment de pertinença de la població configurats al llarg del temps”. Lluny queda ja la frase que l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va etzibar el juny del 2005 als membres de la Plataforma dient-los “seran set i només set vegueries!”. Per arribar-hi, però ha calgut treballar, i molt.

La història de la vegueria Penedès és la història d’una lluita ciutadana encapçalada per molt pocs però en benefici de tots; és la història de com una iniciativa sorgida des de baix pot créixer fins a arribar a modificar una llei del Parlament; és la història de com la feina de formigueta, constant i obstinada, pot fer girar tots els engranatges per aconseguir el seu objectiu; és una història d’aprenentatge, de caure i aixecar-se sense defallir.

La modificació de la Llei de Vegueries determina que serà el Parlament el que fixarà la seu de la vegueria Penedès. Igualada, El Vendrell, Vilafranca o Vilanova? En alguna d’aquestes quatre ciutats hi haurà d’haver la seu institucional i l’elecció, tal com disposa la llei, resta en mans dels polítics. Des de la Plataforma s’opta per la capitalitat compartida; s’entén que una de les quatre ciutats haurà d’acollir la seu del veguer, però s’aposta perquè es descentralitzin les conselleries i es distribueixin entre les quatre capitals. Una proposta que, ara per ara i portes enfora, ha estat ben rebuda pels quatre alcaldes.

Segons la llei, en un màxim de tres anys els penedesencs hem de veure com els diferents òrgans de govern de la Generalitat es van establint al territori i així assolir el mateix nivell que les altres set vegueries. A partir d’aquí, caldrà esperar que algun dia la Llei 30/2010 de vegueries es pugui arribar a desplegar. Perquè això passi cal o bé que Catalunya esdevingui independent o que el Congrés dels Diputats espanyol modifiqui una llei orgànica per canviar els límits de les províncies catalanes, cosa que avui  dia resulta improbable. Mai en 184 anys les Corts han modificat un límit provincial a no ser que fos per iniciativa i conveniència seva.

El pròxim dijous, 23 de febrer, la Plataforma celebra la consecució de la vegueria Penedès amb un acte a l’Auditori del Vinseum. Serà a les set de la tarda i, evidentment, estarà obert
a tota la ciutadania.

Es tracta de tres taules rodones amb la participació de diferents agents del territori:
El Penedès és possible, amb Ariadna Llorens (professora Departament d’Organització d’Empreses (UPC), Albert Tubau (president
de l’Institut d’Estudis Penedesencs), Blai Paco (president de la Unió Empresarial de l’Anoia), Joan Tarrada, president de l’Acadèmia dels Tastavins i moderat per Manel Cervera, secretari de la PVP; Vegueria i ciutats, on els alcaldes de les quatre capitals de comarca, Marc Castells (Igualada), Martí Carnicer (el Vendrell), Neus Lloveras (Vilanova) i Pere Regull (Vilafranca) amb la periodista Cati Morell com
a moderadora, opinaran sobre els beneficis que els pot reportar a la ciutat  i comarca la vegueria o si, en cas que els serveis de la Generalitat es descentralitzessin, quin d’aquests seria pertinent per a la seva ciutat.
En la tercera taula rodona, Descentralització
i capitalitat, hi participaran diferents diputats com Alba Vergés, Antoni Castells, Maria Rosell, Maria Senserrich i Teresa Vallverdú (Junts pel Sí), Eva Martínez (PSC), Hortènsia Grau (CSQP) i Joan Garriga (CUP), moderats pel també periodista, Antoni Ribas.
Tancarà l’acte el president de la Plataforma, Fèlix Simon amb la intervenció Lliure Albir.

Entrevista a Fèlix Simon, president de la Plataforma per una vegueria pròpia

Enhorabona! Què farà la Plataforma per una vegueria pròpia ara que ja la tenim?Tenim una assemblea al març en què decidirem el nostre futur. Tot i així els nostres estatuts deixen clar que l’objectiu de la Plataforma és assolir la vegueria. Per tant, l’objectiu està complert.

Perquè, tot i estar dotze anys treballant-hi, no ha prosperat fins ara la vegueria? Perquè CiU i ERC, que des del principi estaven a favor de la vegueria, ara estan plegats al govern i la CUP també hi ha estat a favor. A més, amb els anys la postura d’ICV ha anat evolucionant i ara amb CSQP tenim molt bona relació. També el PSC ha passat de l’enrocament i el no rotund de quan estava al govern a anar-se apropant fins a  acabar votant-hi a favor. En aquí vam notar un canvi per part seva a partir de l’aprovació de l’àmbit.

I ara què n’hem d’esperar de la vegueria?
Hem de concentrar-nos en què es desplegui abans dels tres anys previstos per tal d’igualar-nos a les altres set vegueries. Hem de fer que el territori s’ho cregui i que totes les iniciatives comencin a treballar en aquesta línia. Sens dubte, serà un gran benefici per a tots; els nostres fills s’ho trobaran, deixarem un territori més endreçat, amb no tanta misèria, amb més oportunitats, amb un turisme de més qualitat…

Com s’ha d’abordar el tema de la capitalitat?
La llei diu que la seu institucional de la vegueria Penedès vindrà fixada per una llei del Parlament. La nostra postura sempre ha sigut que les quatre capitals puguin compartir aquesta centralitat. Tot i que una de les quatre ciutats tindrà el caramel una mica més gros perquè acollirà la seu institucional, les conselleries es poden descentralitzar i repartir-les. Hi ha d’haver consens i s’ha de pactar amb el govern. És difícil de plantejar perquè la resta de vegueries tenen la seu en una única ciutat, però és qüestió de voler-ho. De fet, en la darrera reunió amb el vicepresident Junqueras li vam explicar la nostra proposta i li va semblar lògica.

Quin ha estat el moment més delicat d’aquests dotze anys?
El 27 de juliol de 2010, quan el Parlament ens va girar l’esquena perquè no  va incloure el Penedès com a vegueria tot i que uns dies abans havia aprovat l’Àmbit de Planificació Territorial. De moments feliços n’hi ha hagut dos, justament el 14 de juliol de 2010 quan vam aconseguir l’Àmbit i el 8 de febrer de 2017 amb la vegueria. Al final hem arribat a la meta, hem assolit l’objectiu, això que al principi tothom ens deia que estàvem bojos, que era per a professionals. Realment és la primera vegueria que té Catalunya que és conseqüència d’una demanda feta pel poble, des de baix. Les lleis es poden canviar si realment hi ha la majoria social capaç de sumar, consensuar i formular quelcom que millori la llei vigent. Sempre hem d’aspirar a això perquè al final l’objectiu és el bé comú. 

Ara, a punt de tancar aquesta etapa, com neix la idea de crear la plataforma?
Quan l’any 2003 se signa el Pacte del Tinell apareix d’una forma clara la voluntat del tripartit d’ordenar les divisions catalanes en vegueries o regions, comarques i municipis. La vegueria del Penedès no es contempla i això fa que l’IEP faci públic un manifest. Paral·lelament, en aquests anys jo estava molt involucrat en col·lectius com Salvem el Penedès i, veient la proposta d’ordenament territorial amb què treballava el tripartit, un grup d’aquesta entitat decidim que el tema és prou important per dedicar-nos-hi completament, per això el gener del 2005 neix la Plataforma per una vegueria pròpia, tot i que formalment no ens constituïm fins al mes de maig.

Arribar a entendre tot l’entrellat de l’ordenament territorial no devia ser fàcil. Com comenceu a treballar?
Des del principi tenia molt clar que la Plataforma havia d’anar més enllà de la protesta. El nostre objectiu era arribar a canviar una llei. Per això ens vam posar a estudiar, a llegir molt, a capbussar-nos en temes completament desconeguts i espinosos. Així va ser com ens vam adonar que a la llei del 1995 hi havia dues escletxes. Una que fixava que al cap de 10 anys s’havia de revisar el Pla General (per tant el 2005)  i l’altra que deia que mentre no fossin vigents les vegueries, els àmbits funcionals serien les unitats territorials sobre les quals la Generalitat descentralitzaria els serveis. Per tant, vam tenir molt clar que el primer que havíem de fer era aconseguir l’Àmbit de Planificació Territorial del Penedès.

Un cop fixat l’objectiu, quina estratègia seguiu?
Això va ser fruit de molt debat i va fer que al cap de poc hi hagués força gent que marxés perquè creia que únicament calia fer mobilització. D’altres pensàvem que només amb mobilització no anàvem enlloc. Jo, que des de feia vint anys treballava en molts projectes de Lluís M. Xirinachs  i tenia una herència de creure en la no violència, tenia clar que la plataforma s’havia de fer arribar a la gent perquè, si no, no creixeríem. Un matí em vaig reunir amb Xirinachs i plegats, al cafè Zurich de plaça Catalunya, vam dibuixar l’estratègia. Vam fixar quatre fases: una primera d’informació que requeria fer un esforç per comunicar una temàtica tan àrida;  una segona d’agitació al carrer intentant fer accions en positiu i simpàtiques per  anar sumant gent; una tercera fase de recollida de signatures
i adhesions dels municipis a les mocions per aconseguir l’Àmbit i la vegueria i, finalment, una darrera fase que consistiria a vehicular totes les mocions als diferents grups del Parlament, fent-los posicionar fins que algun fes seva la nostra demanda.

La fase d’adhesions i mocions dels ajuntaments devia ser dura…
Molt. Vam anar a gairebé tots els plens de tots els municipis; vam fer centenars de reunions amb entitats i associacions; vam muntar parades a tot arreu per recollir signatures. I ho vam fer fa dotze anys, que ja us asseguro que no era tan habitual fer-ho com ho és ara. Al final vam aconseguir adhesions de 66 municipis que representaven el 93% de la població; dels quatre Consells Comarcals, de 13 associacions empresarials que engloben 5.250 empreses, de 131 entitats i associacions, de 33 empreses a títol personal i de 12.500 ciutadans i ciutadanes. Per nosaltres totes aquestes adhesions són les que ens han donat legitimitat i representativitat per fer tot el que hem fet.

“Igualada i bona part de l’Anoia s’han sentit menystingudes a la Catalunya Central. En canvi, al Penedès ens hi sentim molt ben acollits. Hem trobat des del primer moment esperit col·laboratiu i sintonia entre capitals. Som comarques diferents i tots coincidim que sumant esforços i potenciant tot allò que ens fa únics, podem crear un territori d’oportunitats, atractiu i amb un gran potencial en diferents àmbits.”
Marc Castells
Alcalde d’Igualada

“La vegueria permetrà que el territori històric de la DO Penedès ara també ho sigui políticament. El Penedès és un territori vitivinícola que necessita impuls des de tots els punts de vista. Els cellers que elaboren vins sota l’empara de la DO Penedès i els seus vins tindran ara també un suport més de les noves institucions del territori. El Penedès i els seus vins hi surten guanyant.”
Francesc Olivella
Director de la DO Penedès

“L’àmbit d’actuació del consorci de promoció turística del Penedès és la DO Penedès, amb la vegueria aquest àmbit guanya, es referma i ens permet un millor posicionament enoturístic.”
Sergi Vallès
President del Consorci de Promoció Turística del Penedès

“El Penedès és una incontestable que no podia quedar dissolta en altres realitats. De cara al territori serà essencial tenir vegueria. Més enllà de reconèixer l’àmbit històric i cultural, la importància recau en el fet que ens portarà millores en la gestió del mateix territori i això incidirà en l’optimització dels serveis i el benestar de les persones. El principi d’eficiència és primordial.”
Ivan Tubau
President de l’Institut d’Estudis Penedesencs

“El Penedès és un territori amb personalitat pròpia, situat entre les dues conurbacions de Barcelona i Tarragona. Les relacions històriques del Vendrell i el Baix Penedès ens permeten ser un enllaç entre ambdues realitats i gaudir d’aquesta especial ubicació.”
Martí Carnicer
Alcalde d’El Vendrell

“Adaptem a l’àmbit administratiu una realitat ja existent al territori, de relació de complementarietat entre els municipis de les quatre comarques. Això ens permetrà fer valdre la potència que té aquest territori en la seva globalitat, el Penedès ha de deixar de ser perifèria per convertir-se en un territori clau d’una Catalunya descentralitzada i ben vertebrada.”
Neus Lloveras
Alcaldessa de Vilanova

“Ens dóna capacitat per planificar, organitzar-nos i amb la constatació de la inclusió del Penedès com a vegueria ens dóna força per desplegar l’àmbit amb convenciment: pla territorial, organització administrativa (sanitat, ensenyament, etc.). Crec que fins ara no es tirava endavant la reorganització perquè hi havia dubtes que mai tinguéssim vegueria.”
Pere Regull
Alcalde de Vilafranca

“L’oportunitat de concebre el territori des de dins cap a fora, des del buit al ple. De relacionar-nos amb una economia, una cultura, un paisatge propis… I, sobretot, a la possibilitat de trobar un model de societat més justa i equilibrada en el medi.”
Pau Batlle
Arquitecte urbanista

“La integració de les quatre comarques dóna potencialitat al territori. Tenim una vegueria que ens connecta el mar amb la Catalunya central a través de la C-15, és una frontissa integradora. Som equidistants als dos mercats de Tarragona i Barcelona i som un eix cap a la Catalunya interior. A més, amb la vegueria podrem treballar en polítiques locals del territori.”
Martí Sistané
President de l’ADEPG

“El principal avantatge que obtindrem amb la vegueria serà la proximitat de l’estructura d’estat a la ciutadania. Es tracta d’una estructura lògica tenint en compte el volum de persones i el fet que ja hi ha una vinculació econòmica molt important. Com a UGT nosaltres fa 22 anys que treballem de forma conjunta a l’Anoia, el Garraf i l’Alt Penedès, ens falta únicament el Baix Penedès.”

Francesc Rica
Secretari general d’UGT a l’Anoia, Garraf i Penedès

Fa gairebé tretze anys que vaig escriure a La Fura (18/24, juny 2004) un article amb el títol “Què en fem del Penedès?”, en què deia que em sorprenia el silenci de la classe política i les entitats culturals penedesenques davant l’anunci d’una divisió veguerial de Catalunya, que esquarterava el Penedès en tres vegueries, alhora que feia una crida a lluitar per la vegueria del Penedès. Al cap d’uns mesos sortia el Manifest de l’IEP i, posteriorment, es constituïa la Plataforma per una Vegueria Pròpia, entitats que, juntament amb altres, han estat al capdavant d’aquesta reivindicació fins que, finalment, hem aconseguit que el Parlament de Catalunya inclogui la vegueria del Penedès dins la Llei de Vegueries.

Cal recordar que venim de lluny. De tan lluny com són els anys de la Segona República i la Generalitat Republicana (1931-1936), quan el geògraf Pau Vila plantejà la vegueria del Penedès com una més entre les quals s’havia de dividir Catalunya. Proposta a la qual es sumaren nombrosos ajuntaments penedesencs. Amb tot, no fou possible, com tampoc ho fou mantenir la proposta de denominar com a Marina del Penedès la comarca marítima, a la qual s’atorgà la denominació de Garraf. No era una qüestió menor, ja que si bé el nom no fa la cosa, al cap d’anys i panys i de la recuperació comarcal que va fer la Generalitat de Catalunya als anys vuitanta del segle XX, hem acabat interioritzant que el Garraf i l’Anoia tenen poc a veure amb el Penedès. Cal també recordar que durant molts anys qui ha aguantat la flama del Penedès unit han estat entitats com l’Institut d’Estudis Penedesencs.

Avui, que ja tenim oficialment la vegueria del Penedès, no és la fi de res. És l’inici d’una nova etapa, en la qual, si treballem conjuntament, podem millorar la qualitat de vida dels penedesencs i penedesenques i tenir una presència més activa en la construcció d’un nou país. Perquè això sigui possible, però, calen dues coses que només depenen de la voluntat política del Govern de la Generalitat: obrir el debat del Pla Territorial del Penedès a la participació ciutadana i dotar de contingut la vegueria amb la reorganització departamental del Govern. Tan sols així, la vegueria del Penedès esdevindrà una eina útil per planificar el nostre territori, per pensar una mobilitat sostenible, per desenvolupar polítiques socials, per impulsar el desenvolupament econòmic sostenible i per garantir una millor equitat i qualitat de vida entre les persones que hi vivim i/o hi treballem.

Cal que ens posem a treballar tots plegats per tal de convèncer els descreguts i millorar la vida als nostres conciutadans. Fem de la vegueria Penedès una eina útil i treballem perquè la Generalitat de Catalunya, les vegueries o regions i els ajuntaments siguin les instàncies polítiques, administratives i participatives de Catalunya. Com deia el poeta: “tot és possible i tot està per fer”.