La darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, realitzada durant la primera quinzena del mes de juliol, revelava una dada prou contundent que devia deixar ben astorats, confusos i, per què no?, desanimats, els enemics de les llibertats del país: el 47,7% dels 1.500 enquestats (sí, el mostreig no és que sigui gaire representatiu) afirmava que volia la independència de Catalunya, davant del 42,4% que no la volia. Amb més del 8% de la població que encara no ho té clar. La novetat de l’enquesta és que per primer cop des de fa molt i molt de temps el “sí, vull” supera el “no”. I a més a més, ho fa amb un gens menyspreable 5% de diferència.
Com que la independència no es fa en quatre dies i, per tant, no es pot viure in aeternum a ritme de rècord, als que volien creure que el procés havia entrat en una llarga i imparable letargia, l’enquesta els haurà descol·locat. És hora de posar els punts sobre les is. Tenim Govern independentista, que no sabem ben bé si sap com arribar a Ítaca, però que hi és i deu anar fent feina; la societat civil està menys mobilitzada que abans de cedir el lideratge del procés als polítics, però d’independentista no se n’ha perdut cap, pel camí. Tots hi som, a l’expectativa, a veure com ens en sortim, a veure com ho fem, vigilants de què els manaires catalans no se’ns desviïn de l’objectiu pel qual van ser àmpliament votats. I si la qüestió de confiança amenaçava de ser un pal a les rodes, un autogol de l’independentisme, aquesta setmana s’ha fet pública la voluntat de la CUP de donar suport al president Puigdemont perquè segueixi encapçalant l’Executiu que prepara la ruptura. De manera que seguim avançant.
I en aquest camí, periòdicament, cada 11 de setembre els catalans estem cridats a treure el nas massivament al carrer i recordar al món, tossudament, que som molts i que no ens cansarem de defensar el nostre dret a viure com vulguem, amb les lleis que vulguem, amb la llengua o llengües que vulguem, amb els horaris comercials que vulguem, etc. etc. etc. Mentre no sigui així, cada 11 de setembre seguirem xafant l’ull de poll als que professen aquest autoodi (pensem en els de casa) cap a la nostra manera de viure i de veure el món.
