Moixó Foguer

El folklorista Joan Amades en recull la tradició al Costumari català. Hi diu que “durant les festes de Carnestoltes, pel Penedès i el Camp de Tarragona havia estat popular una mena de representació teatral que anava a càrrec de tres individus”, entre els quals el Moixó Foguer. Vilanova és l’únic lloc on aquesta tradició es manté –recuperada– viva, per bé que a Sant Quintí se’n té constància abans de la Guerra Civil i tres o quatre cops més dels anys 80 ençà. També Amades va trobar referències a representacions amb personatges semblants per carnaval a Valls i Begues.

Segons Amades, antigament el Moixó Foguer anava acompanyat d’un altre personatge recobert de figues, d’un home que volia vendre l’au i d’un possible comprador: “l’ocell va amb un vestit de punt ben ajustat al cos, cobert per alguna substància apelagosa, que algunes vegades és mel, damunt la qual s’estén una quantitat de plomes per tal de donar-li la visió del plomatge propi d’un ocell”. L’altre personatge anava “amb camisa de dona, recoberta de figues seques ben cosides”.

Tots dos anaven dalt d’un carro i en una gàbia tancada. Eren conduïts fins a la plaça per l’amo de l’ocell, que el duia a vendre. Aleshores apareixia entre el públic un possible comprador, que entaulava conversa amb “dites gracioses i al·lusions satíriques a coses locals” per delectar la concurrència. Abans de comprar-lo, però, l’home volia veure l’au, de manera que el venedor destapava la caixa i en sortia d’una revolada “el de les figues, que fuig cames ajudeu-me, es posa per entre la multitud que contempla l’escena… ho avalota tot i arma gran enrenou”. Darrere seu, el moixó “pretenent arrencar les figues i menjar-se-les”, alhora que embrutant tothom de plomes i mel. I l’amo, empaitant-los al darrere, fins que tornen al carro. L’escena es repeteix diverses vegades, perquè el comprador al·lega que amb l’aldarull no ha tingut prou temps per veure bé la peça i li demana que la torni a treure. Fins que l’acaba comprant.

La capital del Garraf és un dels municipis amb tradició de Moixó Foguer. L’any 1986, en plena recuperació del carnaval, l’Orfeó Vilanoví va decidir recuperar aquella vella tradició de la qual en quedava poca constància escrita però que encara es conservava per transmissió oral. Segons Rosa López, membre de l’Orfeó, inicialment el Moixó “era una tradició de comediants de carrer, d’època medieval, en què també hi havia el Xerraire i el Figataire”. A Vilanova, el primer cop que es va recuperar va ser al segle XIX, quan “dos amics de les societats La Roma Roja i la Grècia Groga fan una aposta per carnaval: què t’hi jugues que no surts disfressat nu per carnaval?, i va sortir el Moixó Foguer”.

Amb la Guerra Civil es va tornar a perdre, i als anys 70 hi va haver un primer intent de tornar-lo a treure, que no va quallar fins al 1986 de la mà de l’Orfeó, però sense els altres personatges. Ara fa una dotzena d’anys s’hi va afegir el Xerraire.

Fins fa un parell d’anys, el Moixó Foguer sortia nu del pavelló de les Casernes, on se l’havia empastifat de mel de dalt a baix. Feia una breu correguda nu fins al caixó que se li tenia preparat, que estava ple de plomes higienitzades que se li quedaven enganxades al cos. I cada cop que s’obria el caixó, se’n veia el cos ple de plomes.

Fa un parell d’anys, per tal d’ajudar a revitalitzar el barri de Mar, se’n va traslladar la sortida a la plaça del Mediterrani, on a la tarda es fa l’espectacle infantil. Aquest fet fa que aparegui per primer cop ja dins el caixó de plomes, evitant la nuesa. Tothom qui vulgui pot participar en el seu seguici que el portarà fins al centre de la ciutat. Només cal anar-hi vestit amb camisa de dormir. Els disfressats conduiran el caixó, un segon caixó ple de plomes per anar reomplint el del moixó, i ajudaran la bèstia a entrar i sortir de la gàbia. Ho faran en punts determinats del recorregut, on el Xerraire dirà els seus versets. Una de les senyes d’identitat del Moixó Foguer de Vilanova és el secretisme absolut sobre qui és la persona que cada any dóna vida a aquest personatge tan grotesc.

La revista quintinenca El Portal de febrer de 1988 anunciava que aquell any el Moixó Foguer tornaria a sortir per carnaval. I ho aprofitava per recopilar totes les referències que Joan Amades havia fet del carnaval quintinenc i del Moixó. El folklorista hi afirma que “a Sant Quintí cercaven un pobre perquè fes el paper de Moixó Foguer. Li donaven un preu establert de set pessetes. El posaven dins d’un barril d’arengades…”. L’acompanyava un “tercer personatge amb un bot de vi al coll que simulava voler-lo remullar per tal de dominar-lo, però en comptes de mullar el moixó remullava els espectadors tant com podia”.

L’any 1988, doncs, l’espectacle va renéixer amb tota pompa, amb Josep Ribas en el paper de Moixó Foguer, Antoni Esteve encarnant el personatge que portava figues per tot el cos i Florenci Aymerich fent de comerciant. Pere Subirana en va ser el coordinador, després de documentar-se, però l’espectacle no va tenir continuïtat. Va tornar a sortir algun any, possiblement el 1989, i un cop més a principis de la dècada del 2000. Al 2005 ho va tornar a fer (fora del carnaval) amb motiu d’una jornada organitzada per la Fundació Joan Amades dedicada a conèixer alguns personatges tradicionals del carnaval a Catalunya.

Per regla general, els comparsers i les carrosses no es limiten a participar en una sola rua de carnaval. Com que la feina de muntar i decorar una carrossa i la de disfressar 100 o 200 persones és ingent, els grups solen trenar un atapeït calendari en què empalmen desfilades, una darrera l’altra, al llarg de tot el cap de setmana.

I com que en un cap de setmana no hi caben totes les rues si es vol evitar coincidències i, per tant, perdre afluència de participants i de públic a causa de l’inevitable desdoblament, els darrers pobles que s’han apuntat al carro d’organitzar-ne una les han hagut d’avançar o d’endarrerir un cap de setmana.

Així, el passat cap de setmana ja hi va haver les primeres, divendres a Sant Quintí de Mediona; dissabte a la Múnia, les Cabanyes, Sant Cugat Sesgarrigues i Canyelles; i diumenge a Sant Jaume dels Domenys i Sant Martí Sarroca. A la de Sant Jaume, la primera de les moltes que es faran al Baix Penedès, hi van prendre part quinze carrosses, dues comparses i 1.800 disfresses, mentre que a la de Sant Martí Sarroca hi van desfilar vint carrosses, vuit comparses i 2.865 persones trasmudades.