El llibre del lingüista David Valls Botet titulat Les llengües de l’anaconda posa al descobert una infinitat de curiositats, en un món cultural en què existeixen i conviuen actualment unes 6.000 llengües. Una de les característiques essencials de la raça humana és l’aplicació fonètica de la comunicació. Parlar, comprendre la llengua d’un altre ésser, és l’eina clau pel respecte i la convivència d’un col·lectiu, que forma part d’un patrimoni cultural incalculable a preservar.
Cada grup lingüístic, marcat per una regió, crea una identitat, una forma de sentir. La creació de noves paraules d’expressió genuïnes, per exemple en l’idioma català deu-n´hi-do, badoc, canalla, caliu, dèria, somiatruites, seny, cagadubtes…, forma part d’una evidència lingüística.
A tota aquesta introducció hi ha una humil reflexió: Per quina raó moltes de les persones que viuen i conviuen a Catalunya, i que fa anys que són aquí, no són capaces de llançar-se a la pràctica de l’idioma de la regió i són refractàries de fer l’esforç d’entendre’l o de parlar-ho? La resposta té dos vessants: primer, no els cal, encunyen les seves arrels d’origen castellanes; i segon, manca d’una consciència lingüística, que evidencia la manca d’amor i respecte, en aquest cas a la cultura mil·lenària del català.
David Valls Botet, autor del llibre abans esmentat, escriu: “Renunciar a la meva llengua i als espais naturals és renunciar a la meva identitat”. Per pensar-hi.
Ramon Caba Robletto
Vilobí del Pendès
