Ja hi ha guanyadores del 4t Concurs de Microrelats “És la tribu la que educa”

0
948

Dissabte va tenir lloc al claustre de Sant Francesc de Vilafranca, en el marc del festival VilaPensa, l’acte de lliurament de premis del quart Concurs de Microrelats “És la tribu qui educa”, que organitzen els jubilats del Grup de Mestres de l’Alt Penedès. Durant la vetllada es va fer un homenatge al seu creador i impulsor, Joan Sàbat, que va morir ara fa just un any. Enguany han participat en el concurs 38 persones, de les quals 24 són de la vegueria Penedès i d’aquestes, nou vilafranquines. La resta procedien de Barcelona, Tarragona, Sant Feliu, Campdevànol, Sabadell, Sant Carles de la Ràpita, Olot i Seva. Per edats, sis participants tenien més de 70 anys, n’hi ha hagut deu de més de 60 anys, una de més de 50, set de més de 40, cinc de més de 30 anys, tres de més de 20 i quatre de més de 16.

Les quatre guanyadores del concurs són Lluïsa Térmens, Maica Duaigües, Maria Rodríguez Sandía i Marta Mata. Els quatre microcontes han estat il·lustrats per quatre alumnes de batxillerat artístic de l’institut Milà i Fontanals: Neus Flores, Sònia Grau, Laura Baena i Foix Raventós. Us convidem a fruir-ne.

“Conte d’estiu”, de Lluïsa Térmens Santa

Obra de Foix Raventós Petit.

El capvespre d’aquest calorós final de juny vesteix el cel d’un color vermell lilós que decora el fons de la silueta del castellot de Castellví, ancorat dalt d’un cim rocallós. El conjunt té una solemnitat que fa més plàcid el final del dia i m’asserena l’ànima.

Avui, com cada capvespre d’estiu, la família dels dragons que viu sota la teulada, s’amaga darrere les torretes esperant poder beure l’aigua de regar. Els conec i em coneixen, saben que no els molesto mai. Són un insecticida ben ecològic quan es mengen els mosquits que s’acumulen sota el llum del carrer. Aquesta família de saures els anomenem la família dels Gaudís. Són tres, un de molt grosset, i dos de petits, que sempre van amb el gran. M’agraden molt tots els animals i aprendre’n coses que no m’expliquen els llibres.

Com sempre, mentre rego, ha sortit del darrere d’una torreta el dragó més gros. Ho faig amb una mànega com si fos una dutxa. Tinc ganes de jugar amb ell i el deixo ben mullat amb l’aigua gelada que ve del pou. Queda immòbil i em mira fixament com si no entengués què passa. Jo me’l miro i ric perquè veig que ha quedat glaçat i no es pot moure. A poc a poc comença a bellugar les potetes i el torno a dutxar, i també queda petrificat. Impassible, continua mirant-me fixament com si em demanés clemència. Tanco l’aigua i em quedo davant seu per veure què fa. Lentament, comença altre cop a bellugar-se i, quan la temperatura corporal puja, fuig com un esperitat.

Quan surti a regar, a partir d’avui, no crec que quan em vegi estigui tan tranquil com abans. Jo no el tornaré a remullar, però ell no ho sap.

“Mare”, de Maria Rodríguez Sandía

Obra de Laura Baena Fernández.

El silenci era present, dens, conseqüent en un dia com aquell. Incòmode, com incòmoda era la meva sensació. Plantada al bell mig de l’estudi. La seva cambra favorita, on passava les hores mortes. Mortes. Morta, una paraula carent de bellesa, en la forma i en el so. Buida, tan sols salvada per l’espetec de la T que insinua un desig de protagonisme i que et desperta de cop obrint-te en canal amb tanta intenció que no goses ni respirar del mal que fa ser conscient del pes i el significat real del mot. Una paraula que passaria inadvertida a uns ulls apàtics, o atrafegats en trobar la bellesa formal sense esforç ni escolta. No pas als ulls de la mare. S’ha endut amb ella tantes paraules cercades amb interès i determinació, amb la voluntat d’aprendre, sempre. Aprendre de gran el que no va poder de jove. Somric emocionada amb els ulls adolorits de tant plorar. Ja no puc mirar-la més als seus ulls curiosos i atents. Inspiro lentament per evitar l’ofec que sento al pit. Veig el diccionari a sobre la tauleta de caoba on la mare creava el seu món cada dia amb les paraules noves que hi trobava. Un llibre massa pesat per a les seves mans darrerament, amb papers de colors diferents pertot, amb anotacions als marges en llapis. Un llibre fet servir, viscut, com la mare. M’atanso a poc a poc a la tauleta i agafo el diccionari atrotinat. L’abraço amb força, amb el deler d’extreure’n fins a la darrera energia residual de la dona que em va ensenyar a valorar qualsevol oportunitat de saber. Em venç l’emoció i el desconsol em desploma a la butaca que guarda la seva olor. Cau un llibre del prestatge. No pateixis, mare, no deixaré mai l’aventura d’aprendre.

“El senyor saber”, de Maica Duaigües

Obra de Neus Flores Morell.

El Sr. Saber era petit, duia barret i anava una mica encorbat, perquè era vell, també perquè era molt humil, El Sr. Saber no necessitava res per viure; era diminut, podia entaforar-se en qualsevol lloc. A les biblioteques, s’hi passava la vida, el seu equipatge era sota el seu barret, allí amagava les coses més diferents; fórmules, versos, històries, planetes, flors, receptes, endevinalles, tot el que ha existit, existeix, i es creu que pot existir ho duia entre el barret i el cap.

A voltes, els nens, remenant els llibres, l’havien vist en un prestatge mig amagat, i el pare, els deia: deixeu-lo, no el molesteu al Sr. Saber, perquè el Saber no ocupa lloc.

També el trobaven als ordinadors, on es passava hores. Els diumenges anava a altres països, solcava mars, travessava cels, era un no parar!

Els infants es van acostumar a trobar aquell personatge gairebé invisible, s’adonaven que era molt excitant viure així.

I van començar a llegir tots els llibres que podien, esperant trobar el Sr. Saber en alguna pàgina, però era difícil veure’l, van descobrir, però, que, mentre el buscaven, no s’avorrien mai, al contrari, s’ho passaven molt bé, perquè, de fet, feien les mateixes coses que feia el Sr. Saber, viatjaven, visitaven museus, retrocedien al passat, o anaven cap al futur.

Alguna vegada es creuaven amb ell en un teatre, en un concert, llavors el saludaven discretament amb un somrís, comprenien que no havien de dir-li res, perquè era molt humil i no li agradava cridar l’atenció.

Es van fer grans i van deixar de cercar el Sr. Saber, però tenien la sensació que el personatge ja era amb ells, no es notava, perquè, el Saber, com deien a vegades els pares, no ocupa lloc.

“Sorolls”, de Marta Mata Burgarolas

Obra de Sònia Grau Casas.

Hi havia una vegada…

— Patam!

— Tic-tac…

— Xip-xip…

— Bruuuum!

— Mec-mec!

— Ring-ring!

— Ai, no ho sento!!! — es va sentir per damunt de tots els sorolls.

La Melis va provar d’apujar el to de veu, però encara se sentia sense parar:

— Patam!

— Tic-tac…

— Xip-xip…

— Bruuuum!

— Mec-mec!

— Ring-ring!

— Podeu fer silenci, si-us-plau? –— es va lamentar la Melis—. Així no hi ha qui pugui llegir-vos el conte, oi?

La finestra, patam!, no sabia parar de repicar amb el vent. El rellotge, tic-tac, va dir que ell sí que podia callar, però llavors no sabrien mai quina hora era! El reg, xip-xip, va demanar paciència, ja que no funcionava pas tot el dia i que aviat s’apagaria. Però és que sinó les plantes es moririen de set. El cotxe, bruuuum, va parar un moment. Fins que al cap de res en va passar un altre, i un altre més, i així molts i tots feien un bon bruuum quan circulaven pel carrer. La moto, mec-mec, i la bicicleta, ring-ring, van dir que ho sentien molt però que havien de tocar la botzina o el timbre per avisar els cotxes i les persones. Era una qüestió de seguretat!

La Melis va escoltar atentament totes les raons dels diferents sorolls. Va rumiar una solució perquè tothom pogués gaudir del conte: llegir-se’l cadascú en lloc d’explicar-lo en veu alta.

Va repartir una pila de llibres i mentre els sorolls feien la seva via, els nens i les nenes es van endinsar en les seves històries amb l’airet que passava per la finestra patam!, el ritme del rellotge tic-tac, acompanyats pel reg xip-xip, deixant marxar els cotxes bruuum, i tranquils per la moto mec-mec i la bicicleta ring-ring.     

FER UN COMENTARI