Ens trobem de ple en una de les pitjors onades de calor que hem patit mai. N’hi havia hagut altres, anys enrere, però solien arribar als mesos de juliol o agost, és a dir, ben entrat l’estiu, mentre que enguany ja en portem tres d’extraordinàries, amb temperatures cinc i deu graus superiors al que és propi del temps. Perquè, cal recordar-ho, encara som lluny de la canícula! Quantes onades de calor haurem de partir enguany? A més, a diferència de les dues anteriors d’aquest 2022, la que no ens deixa viure en aquests moments ve acompanyada d’humitat alta. És a dir, de xafogor.
Pensar que aquesta situació és un fet puntual és fer-se trampes al solidari, és voler-se autoenganyar. Els canvis climatològics tenen un perquè, o molts perquè que hi conflueixen, i els humans en som els responsables. Aquesta calorada pot ser només un tast de l’esdevenidor, que ens portarà a una creixent desertització per manca d’aigua, per grans sequeres, per incendis forestals incontrolables. Que aniran acompanyats d’episodis puntuals de grans aiguats que també faran molt de mal però que no serviran per mitigar la sequera. Que els índexs pluviomètrics a finals d’any acabin sent similars serà, doncs, enganyós.
A més, el canvi climàtic costa vides; cada vegada més. Sobretot als col·lectius i als països més vulnerables. Està més que demostrat. I no fem res per aturar-lo. Estem a tocar d’un punt de no retorn. Ho sabem i confiem que la tecnologia ens salvarà, que la ciència trobarà la manera de revertir-ho. Fals! La ciència hi pot ajudar, però hem de deixar de viure som si no passés res; com si el canvi climàtic no anés amb nosaltres. I no es tracta només de canviar els hàbits –que també– per tenir una vida més sostenible amb la supervivència del planeta tal com el coneixem avui. Posar unes plaques solars al sostre d’un edifici públic està molt bé, però cal molt més. Cal un canvi global en el consum de tots els combustibles fòssils (carbó, petroli, gas); cal menys consum elèctric i que el que hi hagi sigui únicament d’energies netes; cal un canvi radical en la mobilitat (en la individual, la de l’ús generalitzat del vehicle privat amb motors de combustió, però sobretot en el transport de mercaderies per carretera, en els viatges d’avió, de creuer, en el transport en vaixells de càrrega que travessen mig món). O fem un canvi global, o no hi ha res a fer. Aviat tindrem sis mesos d’estiu amb onades de calor cada quinze dies. I els culpables en serem nosaltres.
