La pagesia, a debat

Joan Pascual: Al jovent li agrada sortir i la vinya té feines que de vegades has de treballar algun dissabte o diumenge. Ara que es fa teletreball, un viticultor no pot fer mai la conciliació familiar, tot i que jo, quan les meves filles eren petites, em vaig marcar fer festa els dissabtes perquè volia anar a veure la que jugava a bàsquet i la que feia atletisme. Aleshores, potser algun diumenge havia d’anar a treballar. De vegades parles amb pagesos i els seus fills no saben ni on tenen les vinyes. Això, a part que et desanima, sap greu. Jo veig que el jovent necessita un incentiu, i en aquest moment l’incentiu és potser fer un petit celler i elaborar, perquè només treballar el camp, de la manera que funciona tot, jo ho veig complicat. A les meves filles els agrada i el seu pare algun dia es voldrà jubilar. A mi em sap greu veure persones de 80 anys portant el tractor. Jo… clar que les ajudaré, però jo no vull aquesta viticultura.

Francesc Pascual: Per mi el relleu generacional és un greu problema que no podem permetre’ns. Ho assimilo al món del tèxtil o de les papereres, que en no haver-hi hagut relleu generacional, hem perdut l’ofici. I a mi em sabria molt de greu que això passés en el món de la viticultura, perquè perds coneixement i perds una manera de fer. Els pagesos, a la duresa i les inclemències meteorològiques ja hi estem acostumats, però el que ens marca és la incertesa… ja no del preu, sinó la dignitat. Hem de fer un pas endavant –que no és fàcil– amb nous incentius. O comercialitzar o fer visites, no dependre tant dels altres i agafar una mica les regnes.

Dolors Roca: Encara que sigui una feina dura, si des del principi s’hagués pagat un preu digne, la gent s’hi abocaria més.

Ricard Vallès: El problema és la incertesa de si em podré jubilar mai o si tindré 80 anys i hauré d’anar a collir cada any, potser ajudant els meus fills, o no, perquè si no, no tindré cap mena de suport més o menys digne. És voler viure com una persona del segle XXI, poder fer el teu mes de vacances, poder fer festa els caps de setmana, poder anar a sopar, poder fer la vida que fa la gent del segle XXI, no la vida que feien els nostres besavis, que es conformaven amb el que hi havia, collien el que hi havia, menjaven el que collien i anar passant els anys. Però això no és gaire atractiu, al segle XXI.

Adrià Ramon: És un peix que es menja la cua perquè, si el preu és baix i no es pot pagar un salari mitjanament digne, qualsevol noi, si no arriba a cobrar ni mil euros, és senzill: al Mercadona es cobra més i treballen cinc dies, vuit hores, i s’ha acabat.

Dolors Roca: Hauríem d’arribar tots al consumidor final. És l’única solució. Jo ho faig i què soc: viticultora, pagesa, empresària? Depèn de qui m’ho pregunti, però em sembla que ja no soc viticultura. Soc pagesa. Perquè ha arribat un punt que portant 60 hectàrees de vinya, guanyo més venent fruita a l’estiu al mercat que amb la vinya, tot mecanitzat i fent la reconversió a ecològic. Estem massa enfocats a la vinya, la vinya, la vinya.

Ricard Vallès: Perquè és el que ens van ensenyar. “Planta més vinya, més vinya, més vinya”. Vull fer una altra cosa. “No, t’has d’especialitzar, aquí al Penedès, vinya”. Fas una cosa diferent. “Estàs equivocat”.

Joan Pascual: Nosaltres ens vam guanyar la vida, durant anys, amb préssecs. Teníem la meitat de la finca amb préssecs i la meitat amb vinya. I ho vam deixar pel preu, perquè el meu avi als anys 60 venia els préssecs més cars que nosaltres als 80; i perquè no trobaves la mà d’obra d’especialitzada. Però no està malament, aquesta diversificació. De préssec, n’estava ple. I de blat, de secà. Per què el vam deixar? Perquè en algun lloc el devien pagar a més, el rendiment era més baix. Ja hi devia haver canvi climàtic i la vinya ho aguanta tot.

Francesc Pascual: Quan érem criatures, a casa hi havia una mica de tot. I sí que ens hem especialitzat cap a la vinya, però jo penso que les principals causes són que amb el nivell de mecanització que necessita el préssec, has de tenir 40 hectàrees de préssecs. I no les tens. I si tens blat, necessites aquests tractors que no passen pels carrers del poble. O sigui, la mecanització a gran escala ens ha portat a especialitzar-nos en el que ens és més favorable, perdent una riquesa de la diversitat de cultius. Hem perdut aquell atribut que ens deia l’avi: que no posis tots els ous a la mateixa cistella.

Joan Pascual: Per això ens agradava diversificar, però com que nosaltres només ens dediquem a anar a treballar cada dia, hi ha gent més espavilada: l’assentador que ens comprava els préssecs, es quedava el 10-12% per tenir la mercaderia allà, però és que a part ell fixava el preu del préssec. I això és insostenible. Que no me’l marqui ell, l’ha de marcar el mercat.

Adrià Ramon: Jo abans de ser aquí treballava l’horta al Maresme i vas al Mercabarna, deixes la mercaderia i al cap d’un mes et diuen el preu, i t’ho paguen al cap d’un altre mes. Poder de decisió, zero. Si fèiem tomàquet i calçot, vam mirar de fer-ho més distribuït, tenir una miqueta de tot i venda directa a la finca. I així encara costa fer les paus, però anava una mica millor. Anant a l’engròs, sempre tenim la batalla perduda.

Dolors Roca: Has de tenir un negoci paral·lel. Pots produir i després ho has de portar a vendre al mercat. I això és un altre desplegament, una altra empresa, però pots arribar al consumidor final, explicar-li, i després encara et vindrà a comprar més.

Ricard Vallès: Jo crec que això és un altre negoci. Jo vull ser pagès, no haver de tenir una botiga. A mi no passa pel meu cap fer ampolles o fer un hotel rural perquè jo no soc hoteler. Jo no vull tenir un hotel per poder anar a treballar la vinya. Si vull tenir un hotel, tindré un hotel.

Francesc Pascual: Jo vull ser pagès i soc pagès, però al final t’adones que per veure una mica la llum, has de comercialitzar. I fent-ho, es posa de manifest els problemes que heu comentat: primer, jo no soc Déu nostre senyor, és impossible que una persona sàpiga podar bé, llaurar bé, elaborar bé i a sobre el màrqueting. I segon: aquí no és com a França, que tenen la tradició d’explotacions de 5 hectàrees. Aquí tenim de 30, 40, 60 hectàrees i no donem a coll perquè a sobre hàgim d’elaborar i vendre.

Dolors Roca: És difícil, però és qüestió d’organització. Pots fer-ho tot, i ben fet. Anar combinant la feina, per temporades, després ve un descans, i tornem-hi.

Ricard Vallès: Veig viable vendre matèries primeres sense elaborar (síndries, meló, oli), però si has de fer una inversió de mig milió d’euros per poder elaborar 30.000 ampolles de vi… És un altre negoci.

Francesc Pascual: Ser pagès és vocacional. Però vendre no és la meva millor virtut. Jo gaudeixo podant. Ara bé, vendre és molt xulo perquè hi ha un retorn, parles amb el consumidor final i et sents molt més reconfortat que si et quedes a mig camí perquè aprecia la teva feina.

Joan Pascual: Però ho veuen d’una manera molt bucòlica. Tu agafa per collir dos joves de l’institut, que coneixes perquè són del poble: només miren el rellotge. I els agafo perquè em demanen feina.

Ricard Vallès: Tu et fiques les mans al cap per aquests dos, però el problema és tots els altres que no venen, i els pares també tenen una responsabilitat.

Joan Pascual: Fa vint anys, tu sabies a quines portes podies anar a trucar i no et senties sol. Ara no tinc cap porta per anar a trucar, perquè som quatre pagesos, tots estan de feina fins dalt i som els que ens ajudem entre nosaltres. I això és el que a mi em sap greu dels pobles. Això s’ha perdut. Els pagesos molestem, ensofrar a la nit, els tractors al setembre… i a mi em sap greu que em vegin com un bitxo rar, al meu poble.

Ricard Vallès: Jo no vaig contra el turisme, però al final al Penedès es ven com això, i es fa sense el consens de la gent que cuidem el paisatge. És a dir, que hi hagi un restaurant que se n’aprofiti em sembla molt bé, però tu que cuides el paisatge, també hi hauries de tenir alguna cosa a dir. Perquè al final acabes sent una cosa exòtica que vius com en una reserva d’indis i acabarem que passaran els turistes amb una bicicleta, ens veuran i ens demanaran per fer fotos. I tu que vas a treballar i la gent encara s’enfada perquè fas pols. Doncs sí, és el que hi ha al món agrícola.

Francesc Pascual: I com ha canviat la verema! Abans la verema era una festa. Els pobles s’omplien, cada masia tenia 10-12 collidors i a les nits els bars s’omplien d’anar a fer petar la xerrada. I ara, sort hem tingut de les màquines de collir, perquè no trobes veremadors, no hi ha compromís.

Christian Buono: És tota la societat. No és només aquest sector. Tinc amics del sector de la restauració i hi ha una generació que no vol assumir compromís, no són només els col·lectius amb què treballem el projecte Coopera. No tenen en compte l’esforç de tot el que hi ha darrere de la contractació, de l’organització… Nosaltres, per la verema estàvem de 7 a 8 organitzant a quina vinya anirà quin grup, trucades, missatges de WhatsApp i arribaves l’endemà a l’estació de tren a 2/4 de 8 i no te’n fallaven un o dos, te’n fallaven quatre o cinc. I ni trucades, ni missatges, res.

Ricard Vallès: La meva generació ha estat l’última. I això al final acaba tenint unes conseqüències perquè fa que es perdin els oficis d’aprendre. Hi ha molta gent que potser no té títols, però que ha après l’ofici des dels 15 o 25 anys i que són uns grans professionals, mentre que altres amb títols no en tenen ni idea. Jo crec que la majoria de gent que ens dediquem a pagès som dels primers, però la societat no acompanya la figura de l’aprenent d’oficis, perquè és més important ser instagramer que fer alguna cosa útil a la teva vida.

Joan Pascual: A mi ja m’han vingut dues inspeccions de treball fent la verema; tenint a la meva filla collint em van demanar fins i tot el certificat d’empadronament per comprovar que vivia a casa, sinó m’hagués caigut una multa. Això no és normal, no som uns delinqüents! Hi ha gent al carrer que et demana feina per 10 o 12 dies i no els en pots donar per no tenir problemes. No som uns negrers, no els paguem 5 euros l’hora… A més de la llei, hi ha la burocràcia que ho acaba de complicar, perquè si cobren un subsidi o ajuda, l’han de deixar per aquests dotze dies i després tenen molts problemes per tornar-la a cobrar. L’administració ajuda a qui ho necessita, però per contra després no els pots contractar tu.

Christian Buono: Són lleis fetes des dels despatxos. Fa dos anys vaig estar fent de voluntari a l’alberg de temporers de l’Ajuntament de Vilafranca, gestionat per la Creu Roja. En teoria, l’alberg està destinat a gent que busca feina, però si algú d’allà té un contracte, automàticament el fan fora. I la gent que és allà està treballant, per tant, el que es fomenta és el treball en negre. I això fa que es visquin situacions contradictòries com la que em va passar un dia a l’estació: em ve un noi i em diu que té tots els papers en regla i vol collir. Li pregunto on viu i em diu que a l’alberg de temporers. Li vaig haver de dir que si l’agafava, l’endemà es quedaria al carrer. Aquesta gent no té diners per pagar-se una habitació, nosaltres no paguem cada dia, sinó a final de mes.

Joan Pascual: L’administració no és al peu del canó i s’ho mira de manera diferent. Ara, per exemple, has de fer el registre vitícola en línia, fa dos dies que ho intento i ho tenen tot obsolet, això no pot ser, és el meu temps! Es fan les coses a la nostra esquena, per ells no pintem res.

Ricard Vallès: A mi, com a jove, em sembla insultant que un sector on el 60% dels pagesos tenen 60 anys o més facin fer totes les gestions on line, unes gestions que ja de per si no són fàcils. Demostra les facilitats i ajudes que ens donen.

Dolors Roca: Necessites l’ordinador o el mòbil per a tot, i si et queixes i dius que hi ha gent gran que no en té o no en sap, et diuen que segur que algú de la família en té… Per què no es pot anar a l’oficina del Departament com s’havia fet sempre?

Christian Buono: Per a la contractació, hi ha una nova llei laboral que també és un exemple d’aquestes lleis de despatx, feta per a tots iguals, però que al món agrari només ens complica la vida perquè ens movem molt per temporades. Si jo contracto cinc persones per a l’esporga, quan començo la verema els he de trucar a ells primer, els he d’enviar una carta i si no poden o volen treballar han de dir que no per poder buscar una persona nova. Però alguns potser estan fora, a visitar la família, i localitzar-los és una odissea.

Joan Pascual: Han eliminat el contracte d’obra i servei que era el que nosaltres utilitzàvem per gairebé tot, perquè la collita són 12 dies. Per què hem de fer un fix discontinu ara?

Dolors Roca: I si el que vas contractar primer no el vols contractar perquè no et va agradar com treballava, l’has d’indemnitzar.

Christian Buono: Amb una minientrevista que els fas, t’has de pensar molt bé a qui agafes i a qui no, has de saber si complirà o no. Treballarà tres dies, després l’has de perseguir perquè signi una carta de baixa i puguis contractar-ne un altre. Ells no són conscients d’això, però tu necessites la carta.

Francesc Pascual: Jo abans deia que la verema era una festa. Ara, segons com, és un infern.

Joan Pascual: El camp no som una indústria, però quan els interessa et tracten com un empresari i quan no, com un pagès sense drets.

Dolors Roca: El Registre Vinícola només es pot fer en línia des del juliol.

Joan Pascual: Podem anar a l’Oficina d’Agricultura perquè se’ls va demanar i ens han deixat per un temps un ordinador, però la qüestió és que el Registre en línia està penjat però no ho contempla tot. Jo, per exemple, he de fer una arrencada parcial i el Registre, en lloc de demanar-te què vols arrencar, et fa posar què no vols arrencar.

Francesc Pascual: Els aquí presents tampoc som un zero a l’esquerra en informàtica, però et poses en aquelles aplicacions i t’hi estàs molta estona. D’Excels estem acostumats a fer-ne cada dia, però hi ha gestions que les fas un cop l’any o cada tres, i t’equivoques o, per evitar-ho, te’n vas a una assessoria, pagant, perquè t’ho gestioni.

Dolors Roca: Abans això t’ho feia el mateix departament: anaves allà, els ho explicaves, t’ho miraves amb ells i amb vint minuts ho tenies solucionat. Ara tot això s’ha acabat.

Joan Pascual: Ara el nivell de burocràcia s’ha multiplicat per cinc i al final la gent opta per pagar una quota i que t’ho facin tot.

Ricard Vallès: Cada tràmit és com una declaració de renda perquè si t’equivoques amb una creueta, potser hi perds 5.000 euros o 7.000 euros, o mitja plantació, o una ajuda.

Joan Pascual: Durant molts anys anaves a Vilafranca al DARP (ara Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural) i oferien cursets, xerrades, coneixies altres pagesos de la teva edat… De cop i volta l’administració va dir “Ja no els acompanyo més” i va començar la burocràcia. Els que eren al Departament d’aquí, com el Joan Capdevila i l’Agustí Villarroya, anaven al camp, hi podies parlar. Ara agafen algú de la universitat i el posen davant l’ordinador. Ells decideixen des d’un altre lloc tot el que jo he de fer a casa meva, però els que en paguem les conseqüències som nosaltres. Els senglars, per exemple, per què hem deixat que criïn tant? Abans feien una o dues cries l’any, ara no paren. No passa res si n’han d’exterminar uns quants, però aquesta paraula… I els conills? Jo a Sant Cugat no havia posat mai protectors i ara si no els poso, no em queda vinya.

Dolors Roca: Hi ha moltes carreteres i infraestructures per tot arreu i no es pot caçar pel voltant. També hi ha molt moviment animalista i fer batudes no està gaire ben vist en aquests moments.

Joan Pascual: Jo tinc les vinyes a tocar de l’N-340, els senglars em passen per sota el pont xic i em venen a la vinya a menjar-se chardonnay.

Francesc Pascual: La població de senglars ha crescut de manera exponencial, un any en veies un o dos i ara te’n trobes vint de cop. Hi ha vinyes que o hi poso pastor elèctric o no cullo res. I fins i tot posant-ne tinc mermes d’un 10-20%.

Christian Buono: Fa mig any vaig anar a una trobada a Subirats, amb l’Associació del Préssec d’Ordal, els caçadors i la Diputació, que va explicar que tenia intenció de fer escorxadors regionals. Sis mesos després no hi ha res fet. En aquesta reunió els caçadors es queixaven que els senglars s’han tornat molt més agressius.

Francesc Pascual: Exacte. Han criat molt més i se t’encaren. Abans feies un crit i marxaven, ara…

Joan Pascual: El problema que tenim és que el senglar no només es menja el raïm, sinó que t’ajeu l’arbre perquè mengin els més petits i t’ho trenca tot.

Ricard Vallès: No és que es mengin el raïm d’aquest any, és que se’n mengen el de tres, quatre o cinc anys.

Francesc Pascual: A mi se m’han menjat tots els raïms d’una hectàrea. Quan ho vaig veure, no m’ho creia. No sé els porcs que hi devien anar, però en una setmana que feia que no anava en aquella vinya es van menjar 8.000 quilos de raïm.

Joan Pascual: I tens el problema afegit que l’any que ve, tornen.

Francesc Pascual: Sí, són llestos, fins i tot passen amb pastor elèctric. Primer en fan passar un que és el que es pica i darrere hi van els altres.

Joan Pascual: Són diners i feina perquè els has de posar en el moment que la fruita és madura, i això vol dir que al cap de no res els hauràs de treure.

Ricard Vallès: I si els tens en bateria, cada dos dies has d’anar a canviar-los, has d’anar passant de tant en tant per veure que no hi hagi hagut robatoris, que no s’hagi ajagut o caigut un pal… I si a sobre t’entra un porc a dintre i queda tancat dintre el pastor, és un drama.

Joan Pascual: Per mi, en aquests moments, l’aigua i el relleu generacional són gairebé més importants que el preu del raïm. Hem passat l’octubre i som a mig novembre sense veure una gota d’aigua. La vinya ho aguanta tot, però si no ens plou, ho tenim mal parat.

Francesc Pascual: Hem parlat de molts temes, però a mi el que em preocupa més és el canvi climàtic. Tota la resta depèn –en part–, de nosaltres, podem incidir-hi, però davant la sequera i l’augment de temperatura no podem fer absolutament res. Abans cada 10 anys tenies un fet excepcional: una glaçada, una pedregada, una sequera… En els darrers deu anys cada any n’hem viscut un, i en els últims tres anys en veiem un o dos l’any.

Ricard Vallès: El canvi climàtic és el que més ens preocupa. Nosaltres fem i farem tot el que estigui al nostre abast per ser sostenibles, però si després arriben vaixells i avions a tort i a dret a Barcelona, de poc serveix. Ningú llaura ni ensulfata per gust, i al preu que estan les coses ens ho pensem dues vegades abans de fer-ho.

Francesc Pascual: Jo estic segur que els nostres ceps absorbeixen més diòxid de carboni del que generem per treballar la vinya. En general, l’agricultura no contamina.

Dolors Roca: Potser sí, però això no s’aconsegueix d’avui per demà.

Ricard Vallès: Pensa que jo ara mateix hauria de decidir ja què vull fer als 60 anys… És complicat, el meu avi sempre em diu “en un any normal…”, però jo no n’he viscut cap des que faig de pagès.

Dolors Roca: A mi el meu pare també em parla “d’un any bo” i jo no n’he vist cap! Ara bé, intento ser optimista i pensar que el canvi climàtic serà un cicle.

Joan Pascual: Jo he sentit dir moltes vegades que als anys 60 les vinyes que estaven on ara hi ha el polígon de Sant Pere Molanta eren totes un “aigol” i que per anar a podar s’havien de descalçar o posar taulons. I a mi mateix en aquests 35 anys que fa que m’hi dedico també se m’ha enganxat el tractor més d’una vegada en un aigol. Per altra banda, hem de tenir present que canviar de varietats no està només a la mà del viticultor, perquè també hi ha les DO, que són les que hi han d’apostar i aprovar. Imagineu-vos que ara diem que traiem la parellada i plantem una altra varietat,  fins que no ens ho aprovin poden passar 15 anys. Hauríem d’anar tots a l’una i en moltes coses hem demostrat que no hi anem.

Francesc Pascual: Adaptar i canviar varietats al canvi climàtic crec que és un camí a seguir, però hem de pensar que el temps va més de pressa que nosaltres i que abans hi havia el Servei d’Extensió Agrària que feia molta més recerca i divulgació de la que es fa ara. Quina varietat s’adapta més al canvi climàtic? Tu ho saps? S’haurien de fer assaig de varietats que s’adapten millor segons la zona, com feien abans, que agafaves les gràfiques i tenies clar quines varietats i amb quin peu plantar. Ara hi ha grans professionals, però són tres.

Joan Pascual: I el rec de suport tampoc és una solució perquè a aquest pas arribarem a no tenir aigua ni per dutxar-nos! Jo demanaria a l’Incavi que es posi les piles i treballi al camp, que ens ajudi sobre com plantar, quines varietats, el marc de plantació…

Joan Pascual: Evidentment que el preu és important i hem de continuar lluitant perquè els elaboradors paguin millor, però per sort l’oferta i la demanda es regulen soles.

Ricard Vallès: Al final, el gran mercat del Penedès és el cava i els preus del cava són els que són. Potser n’hi ha algun que si ho fas molt bé o fas una cosa diferent, et paga a 0,75, però no hi ha una diferència abismal. Per nosaltres, en canvi, aquesta diferència representa viure bé o viure malament.

Francesc Pascual: El canvi climàtic, així com té perjudicis, ha fet posar les piles amb els preus, perquè ha baixat la producció i, per tant, ha apujat el preu. Però de la mateixa manera que ens ha baixat la producció, el preu per quilo no ens ha acabat de compensar.

Joan Pascual: Tant de bo haguéssim pogut tenir un rendiment de 12.000 kg/ha, però amb la sequera, els rendiments són de 7.000-8.000 kg, i no arribem.

Ricard Vallès: Caldrien 4.500-5.000 euros/hectàrea per viure dignament.

Francesc Pascual: Si poguéssim tenir un rendiment de 10.000 kg/ha, els 0,40 euros/kg estarien bé, però el problema és que aquests quilos no els tenim ara mateix.

Christian Buono: A més, han apujat molt els preus de totes les matèries primeres que utilitzem.

Joan Pascual: Moltíssim! Jo al gener vaig pagar 600 euros per mil litres de gasoil i ara en pago 1.200.

Francesc Pascual: I el sofre? De l’any passat amb ara ha doblat el preu.

Joan Pascual: I amb l’adob igual… El 2021 vaig comprar-ne 600 kg per 350 euros i en una setmana ja valia 100 euros més. I en ecològic, no adobar és un problema afegit.

Ricard Vallès: Vaig collir només el 20%.

Joan Pascual: Jo soc gran però fent ecològic soc novell, i pensava que esforçant-me, me’n sortiria. Però el dia que va ploure i no vaig poder entrar a la vinya, no ho vaig poder arreglar. Anaves a la vinya i cada dia hi havia menys raïms.

Ricard Vallès: Jo normalment ensulfato unes 150-200 hores i aquell any en vaig ensulfatar quasi 500, per acabar collint un 20%.

Dolors Roca: I jo, fent convencional, vaig perdre un 40-45%.

Joan Pascual: L’administració es devia apiadar de nosaltres amb aquella ajuda de la collita en verd per explotació i que tots els que fem ecològic la vam cobrar.

Ricard Vallès: Però és molt trist que sempre haguem d’estar pendent d’ajudes. A mi m’agrada rebre-les, però és trist que n’haguem de dependre’n, si volem canviar-nos el tractor, comprar una màquina nova d’ensulfatar automàtica i amb GPS…

Joan Pascual: Però és que un tractor nou val 85.000 euros! És una part molt gran de la meva collita. Això no havia passat mai, fa sis anys el mateix tractor en valia 40.000.

Ricard Vallès: El problema és que vivim en una doble velocitat: tu treballes i guanyes com fa 50 anys, però el mecànic et cobra el que val la seva feina al preu del segle XXI. Ha pujat el ritme de la societat, però nosaltres ens hem quedat endarrere.

Francesc Pascual: Si el tractor val 85.000 euros, hauríem de repercutir-ho sobre el preu de cost i en comptes dels 40 cèntims ens en sortirien 60. Tu t’has plantejat que en comptes de 0,40 venguéssim el raïm a 0,80? En canvi, el preu de les ampolles de vidre s’ha doblat i no passa res…

Adrià Ramon: El problema que veig amb la fruita, el raïm o en horta, és que no tenim la possibilitat de parar la producció com fan en una fàbrica.

Francesc Pascual: No s’aplica la llei de la cadena alimentària, que teòricament no permet ni comprar ni vendre per sota de preu de cost. Per mi és un dels grans problemes: que fem lleis que no complim.

Joan Pascual: Jo haig de collir sí o sí, per això veig com una cosa bona els contractes amb els cellers, em sento una mica més còmode.

Ricard Vallès: Abans amb una finca de 30 hectàrees eres afortunat i vivies bé, podies tenir dos treballadors. Ara, amb les mateixes hectàrees has de buscar una mica més de feina, tenir algú que t’ajudi perquè sol no ho pots fer i has de comptar que ets invencible, que mai et ficaràs malalt i que tot anirà sempre bé. A mi m’agradaria sobreviure fent de pagès. I per aconseguir-ho hauré d’anar fent invents: ara he començat a fer una mica d’oli per vendre directament, potser em decantaré per agafar alguna vinya més…

Dolors Roca: Per mi el futur passa per diversificar i arribar al consumidor final. Fa un temps vaig ser a Itàlia, a la zona d’escumosos del nord, i el que em va sorprendre és que no hi ha pagesos, no hi ha gent que porti raïm als cellers, perquè els cellers els arrenden la terra per 5.000 euros/ha.

Francesc Pascual: És un dels grans problemes que tenim al Penedès: entre els pagesos ja costa entendre’ns, els elaboradors igual, i pagesos amb elaboradors, tampoc ens entenem. Hem d’aprendre a anar tots junts.

Joan Pascual: Jo penso que per la zona petita que som, com el Prossecco, hauríem d’anar escombrant en una única direcció. Ara vas al mercat i dius: “Això què és?” No es farà una nova DO, el món ja coneix el cava, fem que les empreses potents i amb calés hi apostin. A mi m’agradaria més aglutinar que disgregar. Potser seríem més potents.

Francesc Pascual: No em posaré en camisa de dotze vares i dir si ha de ser cava, Clàssic o Corpinnat, però la disgregació no és bona.

Ricard Vallès: Uns sense els altres no podem viure, i els altres sense els uns tampoc. S’ha de fer d’alguna manera perquè la gent estigui una mica d’acord. A ningú li interessa que el Penedès acabi sent un polígon. Des que es va crear el cava, ens veiem pagesos i elaboradors com a enemics els uns dels altres, i no ho som.

Francesc Pascual: I tot i que de vegades sents la teva feina poc dignificada, tenim un nivell tècnic i de professionalització boníssim i un alt nivell de coneixement.

Dolors Roca: El Penedès és la zona de Catalunya més tecnificada.

Joan Pascual: Aquest bon nivell s’aconsegueix començant a treballar d’aprenents. Tots hem tingut ganes d’aprendre, no ens hem tancat mai a res, per això dol quan algun celler no et paga a bon preu, perquè nosaltres hi hem posat sempre tots els esforços.

Ricard Vallès: És que els pagesos del Penedès hem fet els deures, el que no s’ha fet és diferenciar prou el preu del raïm convencional de l’eco, i això crec que és vergonyós.

Francesc Pascual: A la majoria de cellers els surt més barat comprar-nos el raïm a nosaltres que fer-lo ells.

Ricard Vallès: És que si han de tenir dues persones treballant sempre, amb el règim que pertoca… Nosaltres, en canvi, ens sacrifiquem el sou i podem fer-ho. Però no és això.

Adrià Ramon: Al final, si el sector està tecnificat, hi ha bon coneixement i les coses es fan bé, l’única sortida que hi ha és l’augment de preu.

Ricard Vallès: Si volen que vivim dignament, sí.

Francesc Pascual: Per mi és una qüestió de voluntat i no entenc el motiu. Portem tota la vida queixant-nos i al final el que planteges és que en lloc de 0,40 et paguin a 0,50, 0,60 o 0,80. Estem parlant d’augmentar 20 o 30 cèntims i amb això ja donaries un tomb a tota una regió. Vols dir que ve d’aquí? Després veus que aquest any apugen les ampolles el doble i et preguntes qui ho absorbeix, si no ho fan amb la matèria primera. El Penedès té una gran virtut, que es pot convertir en un problema, si no anem amb compte, i és la proximitat amb Barcelona, que ens pot ajudar molt perquè és un gran centre de consum, però que si no ens posem les piles se’ns tirarà a sobre.

Dolors Roca: I amb els preus que ens paguen vindrà algú que ens oferirà 300.000 euros l’hectàrea i si no ens hi guanyem la vida, els el vendrem.

Joan Pascual: Jo, per edat, ja em veig prop de la jubilació i tinc molt clar que no em vull vendre la meva explotació.

Dolors Roca: Jo tampoc vull vendre, però ens hem de guanyar la vida. I si no són els de Barcelona seran els de les plaques solars els que ens oferiran diners.

Ricard Vallès: De vegades em pregunto com és que no són més els pagesos que s’han venut terres perquè s’hi facin polígons o hi instal·lin plaques solars. Tu comptes el que jo puc collir en aquella hectàrea durant tota la meva vida i ho compares amb el que et donaran, si hi poses plaques solars, i també et preguntes si ets imbècil de no fer-ho.

Francesc Pascual: És molt trist reconèixer-ho, però per mi una de les grans sorts que ha tingut el Penedès és que els pagesos no han pensat com a empresaris, perquè per una hectàrea de plaques solars t’ofereixen 1.500 euros que ara no guanyes fent de pagès tot l’any. Però nosaltres ens ho mirem amb el cor i no amb el cap, sabem d’on ha vingut la terra, els esforços que hi has dedicat i els fruits que t’ha donat.

Francesc Pascual: La meva idea va cap a apuntar que la precipitació i la temperatura ens portaran a produccions curtes. Per què voleu produir més i cobrar menys? Jo prefereixo fer 6.000 kg a un euro que 12.000 a 0,50.

Dolors Roca: Nosaltres no podem produir menys, a no ser que vingui tota la vida de sequera.

Joan Pascual: El 2016 i 2017 vam tenir sequera i van ser molt dolents, i el 2018 va ploure i vam fer la collita del segle. Els ceps, aquí, aguanten.

Ricard Vallès: Els ceps són impossibles de matar.

Joan Pascual: Com nosaltres!

Francesc Pascual: Tenim alguna cosa de cep.