Penedès: ecosistema emprenedor

La creació de noves empreses representa, sens dubte, una de les fonts de progrés més importants de la nostra societat. Però les iniciatives empresarials no sorgeixen del no-res. Darrere de tot projecte empresarial, de tota empresa, hi ha un acte emprenedor, estretament lligat a una forma de vida i de pensar.

L’Institut d’Estudis Catalans defineix l’emprenedoria com l’acció de posar-se a fer o començar una cosa, especialment que suposa un esforç considerable, dificultats i riscos. Aquest terme, que prové del francès entrepreneu (pioner en català), és molt utilitzat en l’àmbit empresarial, però no hem de caure en l’error d’associar exclusivament aquest concepte amb la idea d’iniciar un projecte empresarial. Un emprenedor ho pot ser també en qualsevol àmbit de la vida i en diferents ambients laborals. Podríem dir, per tant, que l’emprenedoria és l’actitud i aptitud que pren una persona per iniciar un nou projecte a través d’idees i oportunitats.

El que sí està clar és que per posar en marxa un negoci cal ser d’una pasta especial. És indubtable que un emprenedor té característiques distintives respecte d’algú que no contempla emprendre. Es tracta d’un mix d’inquietud, visió de l’oportunitat i capacitats per afrontar situacions caracteritzades per la incertesa. Perquè si bé la idea és summament important, el que realment determina l’èxit d’un projecte és l’execució i l’encaix que aconsegueixi tenir en el mercat. I aquí la competitivitat territorial on s’hi desenvolupa la idea juga un paper molt important.

Catalunya lidera la Taxa d’Activitat Emprenedora a l’Estat, amb un 7,2%. És una de les principals conclusions del darrer Informe GEM Catalunya 2021-2022 que es va presentar el passat mes de novembre. Però malgrat aquest lideratge, les dades també descriuen que el prestigi social de l’emprenedor continua sent baix. Un 31% de la població catalana detecta oportunitats de negoci, lluny del 55% del conjunt del continent europeu. D’aquest 31%, només un 3,8% de les persones en edat adulta (18-64) acaben emprenent un negoci.

Aquesta xifra ve marcada per la situació socioeconòmica del país, i tot i haver superat l’etapa més crítica de la pandèmia, l’informe dibuixa com la Covid-19 ha frenat molts projectes. Abans de la pandèmia, els emprenedors de 18 a 34 anys representaven un 11,1% de tot el segment; ara parlem d’un 5,5%. Un altre aspecte a tenir en compte són, per descomptat, els diners necessaris per crear activitat a Catalunya. L’any 2021, de mitjana, la xifra era de 116.638 euros. En un 60%, els recursos procedeixen d’estalvis personals i el percentatge restant es divideix en ajudes de les administracions públiques i aportacions d’amics o familiars.

Si ens ho mirem de més a prop, l’Índex FEGP de Competitivitat de les Comarques Catalanes sosté que el Garraf segueix mantenint com a pilars de la seva competitivitat l’esperit emprenedor i el dinamisme empresarial, mentre que a l’Alt i Baix Penedès s’ha detectat un retrocés important en aquest àmbit.

Segons aquest informe, el Garraf és la quarta comarca amb més esperit emprenedor i dinamisme empresarial, amb 51,6 punts, només superada per la Vall d’Aran (80,1), la Cerdanya (59,2) i el Barcelonès (57,95). Els motius són bàsicament tres: l’elevada proporció de població amb estudis superiors; l’existència d’una oferta de serveis de suport a la millora competitiva de les empreses cada cop més desenvolupat; i un mercat intern dinàmic com a conseqüència de l’atracció de població. El Garraf gaudeix d’una localització que molt poques comarques comparteixen, situada a l’encreuament dels eixos viaris de la C-32, la C-15 i l’AP-7 i a tocar d’infraestructures de primer ordre com el port i l’aeroport, que ofereixen unes grans facilitats d’accés al mercat internacional.

A diferència del Garraf, l’Alt i el Baix Penedès estan a la cua, amb 17,2 i 13,4 punts respectivament. En el cas de l’Alt Penedès, l’estudi constata que la manca d’emprenedoria és un problema estructural, sent un dels factors que limiten la seva competitivitat. De fet, la comarca registra els millors comportaments durant els cicles econòmics adversos, mentre que en les cicles expansius mostra una escàs dinamisme, que s’explicaria en bona part per la manca d’interès per emprendre i una excessiva predisposició de la població resident per a ocupar-se per compte aliè. L’informe també detecta que la comarca presenta un menor desenvolupament dels serveis educatius i professionalitzadors, els nivells de qualificació de la població son comparativament baixos i el seguiment dels estudis postobligatoris per part dels joves és baix.

Finalment, el Baix Penedès perd quinze llocs en el rànquing d’emprenedoria i dinamisme empresarial i baixa fins a la 39a posició, només per davant de l’Alt Camp (13,3), la Segarra (9,8) i la Ribera d’Ebre (3,8). És, de fet, el retrocés més important que registra l’informe del 2022. Amb una creació d’ocupació de tan sols el 0,1% interanual el 2021, el Baix Penedès esdevé la segona comarca menys dinàmica de Catalunya. Cal pensar que el 2021 ha estat un any de forta recuperació front el xoc provocat per la covid-19 el 2020. La creació d’empresa i l’emprenedoria, tot i que mostren una millora respecte l’any anterior, han estat comparativament inferiors al registrat en el conjunt de comarques catalanes.

Jordi Escofet, director i realitzador de Punt TV.

Que vol dir ser emprenedor?

Sovint caiem en l’error de pensar que ser emprenedor significa arriscar i muntar un negoci, però l’emprenedoria és una manera de ser i va més enllà de ser empresari. Moltes vegades, una cosa et porta a l’altra, però aquest no ha de ser l’objectiu. Pots ser emprenedor treballant per a tu mateix o per un altre. També ho pots ser casa, fent sopars diferents cada dia o motivant la canalla perquè recullin les joguines. Has de ser emprenedor perquè això funcioni. I, després, també hi ha d’haver-hi gent que no sigui emprenedora. Si tothom ho fos, tampoc aniríem bé com a societat.

Com arribes a fundar Punt TV?

Aquest projecte va començar com una auto-ocupació, després d’haver passat per TVE i TV3. En aquell moment no m’hi sentia còmode, però perquè no era el meu ADN. Al final, poder tirar endavant un projecte és el que sempre m’ha agradat i, abans de muntar Punt TV, ja veníem de dues experiències anteriors que van fracassar. Però no em veia treballant en una fàbrica -de fet, ni tan sols m’agafarien-. Valoro molt a la gent que pot estar vuit hores fent la mateixa feina; jo soc incapaç d’estar més de dues hores atent en una sola cosa. Necessito diversificar, marxar una estona i tornar. Aquest és l’univers Jordi Escofet i d’aquí va néixer Punt TV ara fa 20 vint anys. Als Estats Units, una persona que s’aixeca tres vegades, seria un cas d’èxit.

Punt TV és un cas d’èxit?

No m’agrada parlar d’èxit, perquè l’èxit no existeix. És una carrera i encara ens queda molt de camí per recórrer. Jo crec que avui dia Punt TV es troba al 50% de les seves possibilitats. Una empresa, o puja o baixa, però no es manté. Si estàs al 100% de les teves possibilitats, només et queda baixar i això és molt trist. Què vol dir tenir èxit: què ho has assolit tot a la vida? Què no tens un per què aixecar-te demà?

Entenc, per tant, que ha costat arribar fins aquí.

Sí. No hi ha camí fàcil. No seria divertit tampoc. Ara mateix estem en un moment daurat, però ha estat molt difícil aconseguir tot això. Després de 20 anys estem fent projectes molt macos amb clients molt importants que ens deixen ser creatius i que aposten per nosaltres. Ara Punt TV té una plantilla fixa de cinc persones i dos freelance més, però que el 50% del seu temps el dediquen a la productora. M’agrada estar rodejar de gent emprenedora, amb idees i que aporta moltes coses al projecte.

Que fa que el teu projecte sigui diferent?

Nosaltres expliquem històries amb imatges i transportem les persones a un estat d’ànim determinat. Aquesta productora treballa perquè les nostres peces no siguin un audiovisual més, sinó que t’aporti alguna cosa extra. Tampoc estem especialitzats, sinó que fem vídeo-màrqueting, vídeos per xarxes, espots televisius, documentals, programes de televisió… Punt TV ha pogut anar d’una banda a l’altra i això només t’ho dona el dia a dia. És a dir, no em vaig aixecar un matí i vaig dir: “Vull fer una cosa que es vegi a Netflix”. Treballes per una agència, fas un camí i un dia et proposen, com ens va a passar a nosaltres, fer el making off d’una sèrie de Netflix que es va gravar a Barcelona.

Ara és més fàcil ser emprenedor?

Ara, amb una càmera, un ordinador i ganes pots fer moltes coses. Nosaltres, quan vam començar vam haver de fer una inversió de gairebé 140.000 euros. Estem parlant de l’any 2003, quan Internet començava a aparèixer, els vídeos gairebé no existien, els telèfons mòbils eren telèfons normals i no ordinadors portàtils a la butxaca… Ara, una empresa que no tingui un vídeo per explicar qui són o què fan, no es ningú. El món ha evolucionat molt i s’ha tornat molt visual.

Heu viscut dues crisis: l’econòmica del 2008 i la pandèmia, fa dos anys.

La crisi del 2008 ens va permetre reinventar-nos com a empresa. Teníem dos clients potencials i els vam perdre en només quinze dies. Aleshores vam decidir compartir amb tothom la feina que fins ara havíem fet només per a dues empreses, emmirallant-nos molt en els Estats Units. Aquest va ser el punt d’inflexió i, després de picar molta pedra, ens en vam sortir. La pandèmia tampoc ens “va afectar”, però ens va ensenyar moltes coses, com per exemple, que teletreballar no és del tot sa. Si més no, teletreballar de les vuit del matí a les deu de la nit, que és el que ens va passar. També vam començar a treballar tot el tema dels streamings, però això no ens venia de nou perquè ja feia deu anys que en fèiem. De fet, vam haver de fer el festival de Peralada en línia i vam rebre un premi a la millor iniciativa digital.

Què li diries a algú que vol ser emprenedor?

Primer de tot, que no necessàriament ha d’emprendre un negoci. Que pot ser emprenedor treballant per un altre persona. Pot anar, per exemple, a una sabateria i ser emprenedor venent sabates i ajudant al seu cap a guanyar diners perquè ell, de retruc, també en guanyarà. Al lloc on siguis has de ser emprenedor, aportar idees, creativitat… És cert que fas el que tu vols i que això no té preu, però és un error pensar que has d’acabar muntant un negoci i que seràs el teu propi cap. Jo en tinc més de mil.

Maite Junquera, corredora d’assegurances i creadora de continguts (@asegurateconmaite).

Fa més de trenta anys que em dedico a la venda d’assegurances de forma presencial en una oficina i vaig veure que havia arribar el moment de modernitzar-se i reinventar-se. Al principi no ho acabava de veure del tot clar perquè fins ara havia estat una persona a la que no li agradaven les xarxes socials. Mai abans havia tingut Tik Tok o Instagram i, per descomptat, mai m’havia imaginat que a través d’aquestes plataformes es podia parlar d’assegurances. “Com vols que parlem d’això, quin avorriment!”, li deia al meu fill, que va ser qui em va donar l’empenta que necessitava per començar amb tot això. El que no es faci per un fill…

Què ha canviat?

Abans tenia la percepció de que la informació que volíem donar a les xarxes era molt banal, sobretot a Tik Tok. I ara, ves per on, ha esdevingut la meva font d’informació principal. Com que l’algoritme detecta el que tu mires, et proporciona la informació que busques i que necessites en cada moment. A vegades, estic més informada a través de Tik Tok que no pas a través del telenotícies.

Què has descobert?

Pel que fa a les vendes, m’he adonat que estic passada de moda. Em sembla absurd que ara algú vulgui obrir una botiga física, perquè crec que no és necessari tenir un espai físic per vendre o per emmagatzemar un determinat material. Internet i les xarxes socials t’ho permeten fer digitalment i et donen una capacitat de venda molt més gran. Una botiga de barri vendrà només al seu entorn; però si t’hi fiques a les xarxes, pots vendre a tot el món.

Arribes a molta gent?

Quan vaig començar amb aquest projecte pensava que no seria capaç de vendre més enllà del meu barri i només en mig any he aconseguit vendre productes arreu de l’Estat: Cantàbria, Madrid, Sevilla… Hem arribat a tenir més de 23.000 seguidors a les xarxes, amb vídeos que s’han fet virals i que han arribat a més de 600.000 persones. En els últims dos mesos hem tingut mig milió de visualitzacions.

I com ho portes?

Encara ara em fa molt de respecte i quan veig que tantes persones miren els meus vídeos sento una mica de vertigen. I ja no et parlo de posar-te davant d’una càmera, que em va costar moltíssim. Al principi era un autèntic espectacle (riu). Semblava una sípia bullida, amb un discurs que avorria a tothom. Però a mesura que vas gravant també aprens noves tècniques i noves formes de comunicar-te. He hagut d’aprendre a ser completament natural i que tant se val l’edat que tinguis. Això ha fet que molta i que, fins i tot professionals del sector, em segueixin i vulguin consumir la informació que dono a través del meu canal.

Quina informació dones?

Apropo el món de les assegurances a les persones i explico les cobertures d’una forma planera i entenedora per a tothom. Molta gent encara creu que les assegurances són una estafa, però la realitat és que són molt útils. Evidentment, és un negoci, però vull fer entendre a la gent que una assegurança no és només un preu.

Quin és l’objectiu final?

Sincerament, pensava que això no tindria cap futur, però ara veig que el canal pot tenir un recorregut i acabar esdevenint una opció real de negoci. Si tens un bon contingut, la gent el valora i el vol veure. És completament fals que a Tik Tok només hi ha tonteries, que és sobretot la percepció que en té la gent adulta. Hi ha usuaris que, com jo, compartim informació de molta qualitat.

Lucas Amat, marqueting transversal.

És una d’aquelles persones que ha aconseguit fer del seu hobby la seva professió. No ha estat gens fàcil, perquè la seva adolescència tampoc ho va ser. En Lucas Amat va començar pintant trens i façanes de forma il·legal, però aviat va veure que els seus grafitis es podien fer servir “per fer publicitat o per millorar espais comercials”. Ell ho qualifica com “un clic”, un canvi de mentalitat que li va servir per adonar-se que no només era capaç de pintar o vendre grafiti, sinó que era capaç de vendre pràcticament qualsevol cosa.

En Lucas i un amic seu van començar a pintar les persianes de molts negocis, amb un doble objectiu: canviar la percepció de la societat envers el grafiti i, sobretot, poder guanyar-se la vida fent el que més els agradava. “Arriba un dia que em quedo sol al capdavant del projecte i no puc assumir tot el volum de feina que teníem”, explica Amat. Un altre contratemps que aviat es convertiria en una nova oportunitat: “Vaig haver de decidir si m’encarregava de pintar o de totes les feines que no tenen res a veure amb el grafiti i, per tant, contractar algú perquè faci de pintor. Efectivament, decideixo que em trobo més còmode treballant des d’un ordinador fent de comercial”.

Abans de veure’n els resultats, però, va haver de començar a estudiar un grau en Administració i Direcció d’Empreses per, després, fer el salt i formar-se en tot allò que té a veure amb el màrqueting digital. “Al final vaig acabar dirigint un negoci amb tres persones al meu càrrec: dos pintors, un dissenyador i jo, que m’encarrego de fer el contacte amb els clients potencials, tancar vendes i organitzar el calendari perquè la resta de l’equip pugui executar les comandes a temps”, explica.

De grafiter de carrer a dirigir un negoci de grafiti. Pot semblar que el camí fins aquí ha estat bufar i fer ampolles, però la realitat és una altra: “No és només voler fer aquesta feina, sinó tenir les capacitat i les habilitats per poder fer-la. Conec molts bons grafiters que no es poden guanyar la vida amb això perquè no tenen l’habilitat de tractar amb les persones; jo, en canvi, no em considero un gran artista, però he aprés a cuidar a les persones”.

Davant l’elevat volum de feina sorgeix la necessitat de fer créixer el negoci i, de retruc, els dubtes sobre la rendibilitat econòmica d’un negoci que, per en Lucas, ja havia tocat sostre: “Créixer en aquest model de negoci és molt complicat, perquè implicava haver de comprar un vehicle d’empresa, llogar un magatzem perquè els pintors no haguessin de venir a casa meva a recollir el material, fer un control de l’estoc… Un seguit de despeses -a banda del material, que és molt costós- que feien trontollar el negoci que jo sempre havia volgut”.

Aquest escepticisme va ser la primera passa important en la trajectòria del grafiter, un camí que consistia a buscar la forma d’obrir un nou negoci que fos més rendible econòmicament i que més tard acabaria definint la seva veritable vocació. “Contacto amb altres empreses i els ofereixo els meus serveis: vendre el seu producte a canvi d’una comissió per cada venda. En aquest moment me n’adono que soc bo venent i que soc capaç de vendre pràcticament qualsevol cosa”. En Lucas passa, per tant, de tenir un negoci físic a vendre productes digitals -bàsicament enfocat al món de la formació-, on aconsegueix un marge de rendibilitat molt més gran. “Imagina’t que dedico una hora del meu temps a vendre formació”, exemplifica, “i deu persones s’inscriuen a la classe que els estic oferint. Per una hora, he guanyat una quantitat determinada de diners multiplicada per deu. Però, i s’hi apunten cent persones? Al final, la feina és la mateixa, però guanyes més segons les teves vendes. I com que a mi m’agrada vendre, m’anava bé”.

Això no obstant, el grafiter, convertit ara en especialista en temes de màrqueting digital, no acaba de sentir-se del tot còmode amb la seva feina. “M’acabo convertint en un treballador de molta gent i constantment he d’adaptar-me a les seves demandes”, rebla. Aleshores, en Lucas decideix fer un pas enrere i dedicar els seu a temps a aquells projectes on veritablement senti que en forma part. “Començo a vendre productes amb gent que em dona un percentatge del seu negoci. Soc molt tossut i no puc treballar en coses en les que no hi crec. Necessito sentir-me implicat i veure que la meva opinió es valora”, argumenta Amat.

Partint d’aquesta premissa -a la que mai espera haver de renunciar-, actualment en Lucas té en marxa tres projectes diferents: segueix venent grafitis, però té la capacitat de decidir quin encàrrec vol fer i quin no; ven infoproductes a través d’Internet i, en concret, s’encarrega de crear estratègies de màrqueting a través de les xarxes per vendre formació; i, recentment, ha obert un canal de Youtube que ja li dona calers. Va començar, per tant, cuidant la imatge d’alguns negocis a través del grafiti i ara ho fa, a més, a través de les xarxes i del seu canal: “Al final no he deixat de fer el mateix que estava fent fins ara. El Youtube també és com una empresa. Has de fer accions perquè la gent el conegui, ser actiu a moltes plataformes… I malgrat molta gent es pensa que és mort, Youtube encara és molt viu”.

La conversa amb en Lucas ha servit per explicar què és una persona emprenedora sense haver de definir obligatòriament aquest concepte. “No ho sé”, va respondre quan vam preguntar-li què volia dir ser emprenedor. Després d’uns segons rumiant-ho, va tancar dient: “M’avorreixo. Necessito evolucionar constantment i obsessionar-me amb coses noves”.