Vist des del prisma català, fa una certa gràcia el que està passant ara amb la renovació de l’alta judicatura espanyola. En fa perquè per les nostres contrades fa anys i panys que patim el seu biaix antidemocràtic en pròpia pell, i com que són els intèrprets de la llei suprema i més divina que les santes escriptures, doncs poc hi podem fer davant el seu anticatalanisme patològic, que no és altra cosa que l’herència lògica del que han mamat durant dècades a les espanyes, i també de portes endins dins les seves famílies.
Fa una certa gràcia, i pena també, esclar, perquè, sense anar gaire lluny, ens n’hem fet un fart, de denunciar els seus posicionaments arbitraris. Perquè el dret al pataleo encara el tenim. Res més. Però tot el que és fustigar Catalunya, Ebre enllà s’ho miren de manera acrítica, surten amb l’imperio de la ley, que mira que n’arriba a ser de desafortunada, l’expressió, amb les seves connotacions imperials d’un imperi vingut a menys que només se sosté als llibres d’història. Ara, però, quan el gobierno más progresista de la història vol renovar, tal com toca per mandat constitucional, la cúpula judicial espanyola, amb els càrrecs caducats des de fa anys, aflora per una banda el posicionament antidemocràtic d’uns jutges que s’agafen a la cadira com si els hi anés la vida, i per altra surt la derechona en la seva defensa, perquè al capdavall la dreta espanyola només sap guanyar, sigui a les urnes o amb els subterfugis que calgui. Però aquí s’hi juguen perdre la majoria entre la direcció de la judicatura espanyola. I com que aquesta mana més que els polítics, ja ho hem vist, doncs no es poden permetre el luxe de deixar que els seus rivals dominin el que han controlat des de la mort del dictador (d’abans, no cal ni parlar-ne).
Dèiem, en fi, que fa una certa gràcia que els tribuneros de la suposada esquerra espanyola ara parlin de cop d’estat a la democràcia. Realment, ara se n’adonen? Sí? Segur? Fins ara? O han preferit ignorar-ho quan els convenia? Doncs bé, aquest és el país que hi ha, aquest és el país que tenen, i aquest és el país d’on una part important de Catalunya n’ha volgut fugir cames ajudeu-me i no ha pogut, o no n’ha sabut. Perquè des de dins, si no se n’han sortit en 45 anys, és evident que no ho canviaran. Almenys durant un parell de generacions més. Bon Nadal!