Han passat 84 anys des de la fi de la Guerra Civil i a Catalunya encara resten centenars de fosses amb restes inhumades de soldats anònims, majoritàriament republicans, i són milers les famílies dels soldats desapareguts que encara avui no han pogut tancar el dol, perquè se’ls ha negat el dret de tenir una làpida que els recordi, perquè se’ls ha negat una sepultura digna.
Efectivament, a finals de 1938 i a principis de 1939, a partir de la derrota republicana a la Batalla de l’Ebre i durant el procés de retirada de soldats i de persones significades amb la democràcia –moltes d’elles en direcció a l’exili–, l’exèrcit colpista es va seguir acarnissant amb les escorrialles de les tropes que fugien a la desbandada i van deixar enrere un estol de mortaldat. Molts dels caiguts eren soldats que la gent dels pobles s’havia trobat estesos al mig del carrer, per camps i muntanyes de la rodalia, i que van enterrar de manera anònima en fosses comunes dels cementiris municipals o bé allà on les van trobar. Aquest patró de funcionament es va donar pràcticament a tot arreu.
Durant la dictadura franquista va imperar la llei del silenci. Als derrotats, ni aigua. Extermini i oblit. Amb l’arribada de la democràcia, res va canviar. O ben poc. Els botxins, o els seus fills, en part seguien vius i ben vius; molts d’ells van mantenir les quotes de poder, ara reconvertits a demòcrates. I la Llei d’Amnistia de 1977 va esdevenir llei d’amnèsia. Catalunya, tot Espanya de fet, segueix plena de fosses comunes. I la resistència a excavar-les, a conèixer la identitat dels que hi ha enterrats, segueix sent alta. De fet, fins fa molt pocs anys, amb l’aprovació de les primeres lleis de memòria històrica, no s’ha començat a revertir amb comptagotes aquesta situació. Espanya, encara avui, és el segon estat del món amb més fosses comunes, només per darrere de Cambodja. El Ministeri de Justícia en reconeix 2.382. Només al Penedès, n’hi ha més de 60. I les que hi deu haver, que no estan identificades!
1. On són?
“On són? 85 anys d’exhumacions de fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya”. Aquest és el títol de l’exposició que fins al 26 de febrer es pot visitar al Palau Robert de Barcelona, que té com a eix central les fosses comunes i els desapareguts. Organitzada per la Direcció General de Memòria Democràtica i la Direcció General de Difusió, l’exposició està comissariada per la historiadora Queralt Solé, que el 2008 va publicar el llibre Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya 1936-1939, en el qual per primera vegada es documenta aquesta anomalia democràtica. La mostra vol donar respostes a les preguntes plantejades per familiars de persones desaparegudes durant la guerra i el posterior franquisme. Persones assassinades a la rereguarda, afusellades per les noves autoritats franquistes, mortes al front o en algun dels molts hospitals de campanya que hi havia. Són milers i milers els desapareguts que encara resten en l’oblit.
2. Tortuós camí cap al reconeixement institucional
La Generalitat de Catalunya va ser pionera l’any 2003 a crear un cens de persones desaparegudes. Era un incipient primer pas institucional per començar a recuperar aquest vessant de la memòria històrica fins aleshores oblidat, expressament amagat. Després que el 2006 l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa donés un toc d’atenció sobre les “greus violacions dels Drets Humans comesos a Espanya pel règim franquista”, el govern de l’Estat aprovava el 2007 una primera Llei de Memòria Històrica, tènue, però que reconeixia per primera vegada les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura, que institucionalitzava la localització i identificació dels desapareguts, amb una oficina d’atenció a les víctimes, un mapa de fosses de l’Estat i un protocol d’actuació en exhumacions. El 2011, però, el canvi de color al govern de l’Estat, amb la tornada del PP, va buidar de pressupost i de contingut la llei. L’any passat s’actualitzà la Llei de Memòria Històrica estatal.
A Catalunya, per la seva part, el 2007 es creava el Memorial Democràtic de Catalunya i el 2009 es va aprovar una llei sobre la localització i identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes, que el 2017 permetria l’elaboració d’un Pla de fosses i d’un programa d’identificació genètica. Amb aquest pla, el Govern català finança les actuacions en fosses on hi ha persones desaparegudes entre 1936 i 1975, amb l’objectiu d’analitzar i identificar les restes trobades i retornar-les als seus familiars, o bé de donar-los una sepultura digna. També es va crear un cens de persones desaparegudes, que actualment compta amb prop de 6.000 casos inscrits, amb l’objectiu de localitzar-ne els indrets de desaparició o d’inhumació. I des del 2010 hi ha on line un mapa de fosses comunes (https://banc.memoria.gencat.cat/ca/maps/map/8), que geolocalitza 671 fosses repartides per tot Catalunya (324 de confirmades i 347 de probables), amb 13.204 difunts referenciats. Segons l’esmentada web, en la seixantena de fosses que hi ha al Penedès històric hi ha inhumades 384 persones a l’Alt Penedès, 170 al Baix Penedès i 89 al Garraf. Pràcticament tots, soldats republicans, enterrats en fosses –comunes o individuals– i sense conèixer-ne la identitat.
En paral·lel al lent reconeixement de les víctimes de la barbàrie per part de l’administració pública, l’Institut d’Estudis Penedesencs va impulsar l’any 2006 el projecte “Tots els noms (el Penedès, 1931-1979)”, sota la direcció de l’historiador vilafranquí Ramon Arnabat, que posava el focus en les tres comarques del Penedès històric. “Tots els noms” és un projecte de recerca històrica i de divulgació que, a través de la seva pàgina web (www.totselsnoms.org), permet consultar digitalment totes les persones de què es té coneixement que van ser represaliades durant aquell període fosc de la nostra història contemporània, a més de les fosses existents al Penedès, segons l’Institut d’Estudis Penedesencs (IEP): https://www.totselsnoms.org/recerques/les-fosses-de-la-guerra-civil-al-penedes/. L’any 2015, per iniciativa de l’EIP i el Centre d’Estudis de Subirats (CESUB) i amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, la Universitat de Barcelona i Autònoma de Barcelona i la Universitat de Barcelona, es van excavar i exhumar tres fosses a Subirats i a Olesa de Bonesvalls, que van permetre localitzar les restes de cinc soldats republicans morts el gener de 1939 a les muntanyes d’Ordal.
Totes aquestes iniciatives han ajudat, sobretot dels últims vint anys ençà, a conèixer on són aquestes fosses, a identificar-les, en el millor dels casos a dignificar-les amb algun recordatori, fins i tot en alguns casos a excavar-les i, en el millor dels casos, a identificar algunes restes que hauran estat reclamades per les seves famílies, gràcies als bancs d’identificació genètica. Són pocs, els casos, però n’hi ha.
3. Localitzen familiars de dos soldats inhumats a Ribes
Al cementiri de Sant Pere de Ribes hi ha dinou soldats republicans enterrats de manera anònima en una fossa comuna. L’any passat, a iniciativa de l’arqueòloga Irene Estévez i del grup municipal Fem Poble – En Comú Podem, es van trobar familiars de dos dels militars inhumats.
El procés de localització dels familiars va començar amb una investigació d’Estévez sobre l’Hospital de Carrabiners que va haver-hi durant la Guerra Civil a Mas Solers, i que va documentar l’historiador Josep Lluís Palacios. L’arqueòloga va trobar molta informació sobre els sanitaris que van treballar a Mas Solers. Gràcies al descobriment dels certificats de defunció i la memòria oral d’una infermera que va treballar-hi, va constatar l’existència de la fossa, amb les restes de soldats que van morir a l’hospital. La troballa va merèixer el premi Eugeni Molero i Albert Virella del Consell Comarcal del Garraf.
Estévez va demanar a l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes la dignificació de l’espai de la fossa, sense obtenir resposta, i finalment va trobar el suport de dos membres de Fem Poble, Alejandro Conde i Fulgencio Navalón, amb qui va començar la recerca de familiars dels inhumats. Segons Conde, “són soldats que van venir d’arreu d’Espanya (Galícia, Madrid, Andalusia, Castella, València…) per defensar la legitimitat democràtica de la República i que han estat oblidats i enterrats de manera vergonyosa”. Amb la complicitat dels mitjans de comunicació de les diferents poblacions d’on provenen els soldats, d’historiadors locals i d’alguns ajuntaments, van aconseguir contactar amb familiars de dos soldats i informar-los d’on eren enterrats: un era de Tierz (Osca) i un altre de Pozoblanco (Còrdova). Segons Estévez, “sabem que el soldat de Tierz té una filla viva que vol que les restes del soldat descansin al poble amb les restes de la seva dona”.
4. Les fosses comunes al Penedès
5. Des de La Fura fem una crida!
Des de La Fura volem fer una crida oberta a tota la població de les comarques del Baix Penedès, l’Alt Penedès i el Garraf. Volem conèixer testimonis familiars concrets, de persones que van desaparèixer durant la Guerra Civil i el franquisme. Restes de les quals encara no se’n sap la localització, o sí, o que estan pendents d’excavar. Volem conèixer el vostre periple per trobar la fossa, per identificar el cos, les traves amb què heu topat, l’angoixa que us ha portat tot aquest procés, o si en el vostre cas continua activa la recerca d’aquell familiar al qual encara no heu pogut donar sepultura digna, a prop de casa. Us convidem a posar-vos en contacte amb nosaltres a través de qualsevol dels nostres canals, i en les pròximes setmanes ens posarem en contacte amb vosaltres per concertar una entrevista i, ben aviat, fer públic el vostre testimoni en un reportatge més ampli sobre aquesta matèria. A la nostra manera, que és a través de la divulgació, La Fura també volem posar el nostre granet de sorra a donar a conèixer què hi ha darrere les fosses de la vergonya.
Telèfon: 93 676 68 46
Correu electrònic: [email protected]
WhatsApp: 616 904 709
