1. “Soc un obsés de la llengua i de la formulació del llenguatge”
Fins ara havies guanyat molts premis, però el Carles Riba seria l’equivalent al Nobel de poesia en català.
Sí, és el que té més ressò, el que té més prestigi… el premi que a tot poeta que escriu en català li agradaria guanyar en algun moment, sens dubte.
L’has guanyat amb un llibre que connecta amb Ermita o amb El magraner, els teus anteriors poemaris, amb temes com la presència del paisatge o la cura en els detalls.
Són coses que sovint es destaquen del que escric, perquè és essencial. És indispensable el contacte amb la natura perquè no és només una forma d’esbargir-se. És un coneixement que intenta ser fondo, transcendental. Jo crec que aquests versos ho reflecteixen, com també a Ermita. I sí que és veritat que jo dec tenir una visió més detallista de les coses. Sempre dic que a mi, el relat general se m’escapa. En canvi, el detall del quadre sí que el sé donar millor.
Hi ha detalls trivials als quals treus molt de suc, eleves a la categoria de literatura.
Això té a veure amb la poesia que a mi m’agrada, aquella que a partir d’un petit detall que pot semblar nimi, irrellevant, inapreciable, revela alguna cosa que probablement té més entitat. És com l’iceberg, que només en veus la punta glaçada, però per sota hi ha una acumulació de massa que no veiem però que hi és.
El llibre és ple de referències al Penedès, sovint tangencials… Des de la descripció d’una magrana, el seu suc vinós, la casa abandonada, passejades entre vinyes…
Aquest magraner bord és justament a l’enforcadura de camins que hi ha al camí de la Creu de la Pelegrina amb el que va cap a les Cabanyes o als Pujols.
Li vas dedicar tot un llibre i ara reapareix en diverses ocasions.
Aquest magraner ha estat com una font. Com que ningú no en deu collir la fruita, passa que conviu la fruita nova amb el que queda de l’última collita. I això és l’origen d’aquest poema que es diu “Magrana” i també una mica la base d’El magraner. Molts d’aquests referents… clar, jo visc aquí, és el món en què em moc i, per tant, és evident que hi ha moltes més imatges del vi que no pas del cereal o de ciutat.
Té molt de realisme, la teva poesia.
A mi m’agrada la poesia i la literatura realista i psicològica, sobretot del XIX ençà. Crec que no cal inventar res perquè tot el que hi ha a l’entorn nostre ja és prou ric. Per tant, qualsevol invenció, qualsevol fabulació, trobo que seria gairebé una degradació d’allò a què podem aspirar. No cal inventar res. Hi ha tantes coses fabuloses, que mouen a la meravella!
També cal saber-li trobar les paraules. Empres un llenguatge molt ric, precís, amb molta metàfora.
És que un dels temes de la meva poesia és el llenguatge mateix. Sempre hi ha… no tant jocs de paraules, com crides a fixar-se en aquesta paraula, a remarcar el doble sentit d’aquesta altra. Hi ha molta reflexió sobre la llengua. És el material amb el qual treballo i amb el qual visc, perquè també soc professor de llengua. Soc un obsés de la llengua i de la formulació del llenguatge.
Hi estàs d’acord, que s’està empobrint la llengua catalana?
Completament d’acord. Tampoc no en faig casos belli, no intento dramatitzar ni soc apocalíptic. Ahir per exemple, en una classe fèiem sinònims, i sortien paraules que volien dir enganyar. A mi se me’n van acudir quatre o cinc: engalipar, ensibornar, entabanar… Als nois, cap d’aquelles no els sonava. Els hi sonava engatussar, embaucar, que no són paraules catalanes.
L’omnipresent interferència…
Com que hi ha una llengua molt forta que conviu amb la nostra, tenim tendència a reconèixer més paraules que s’assemblen, o que directament no són pròpies d’un idioma, però que existeixen en l’altre, que no pas les pròpies i genuïnes. La llengua és dinàmica, és una realitat que canvia constantment. Som molt pocs els que mirem la llengua més enllà d’aquell objectiu pel qual va ser creada, que és perquè les persones s’entenguessin entre elles. El que passa és que una llengua és història, és un valor cultural de primera magnitud i només n’hi ha uns quants que també la veiem com a possibilitat de creació, com a pou d’història, com a bellesa del so i no únicament com a via de comunicació. Des d’aquest punt de vista, la llengua s’empobreix, perquè generalment les noves paraules arriben per via de l’anglès o del castellà i, per tant, jo crec que no són tan boniques com algunes que tenim.
Feies referència a la musicalitat del so. Els poemes es poden llegir en veu alta.
No únicament es poden llegir en veu alta. És essencial poder-ho fer, i que funcionin. La poesia es llegeix silentment, però la poesia també és cant, és expressió del que Machado en deia “la palabra en el tiempo”. I això s’ha de dir en veu alta. Un bon poema ha de resistir la prova de ser llegit en veu alta. Encara que no sigui mètrica, encara que tingui un ritme més o menys emboirat, hi ha d’haver una música, una cadència, una determinada dicció. De fet, l’origen de la poesia era oral.
Els trobadors.
Sí. Molt abans de l’escriptura ja existia la poesia. La rima va sorgir justament per recordar aquelles llargues tirades de versos. Altrament, no se n’haurien recordat i el fet que al final hagués de rimar, ajudava a memoritzar.
Dins el llibre hi ha un sonet, uns quants poemes amb rima consonant, però la majoria no i, en canvi, sí que tenen un ritme.
De vegades tens una mètrica regular, la meva ho acostuma a ser sempre; tens una rima, que en pots fer ús o no. Però el que és clau és entendre que ha de tenir aquesta cadència, aquesta música interna.
Hi ha una sèrie de poemes que trenquen amb la temàtica dominant del paisatge, com l’inicial en què apareix l’Endurance i la guerra d’Ucraïna, o un bloc central dedicat a diferents tipus de paper.
Aquesta secció de papereria (cinc poemes), per mi és una secció frontissa, encara que pugui ser considerada menor amb relació a altres seccions d’un to més elevat. A més a més, hi ha dos papers nobles, que són símbol de la transmissió de les idees i de la preservació de la cultura; un que estaria entremig, que és transmissió d’idees; i després hi ha dos papers clarament utilitaris.
Tanques el poemari amb Un tros de bresca, on apareix al pas del temps o t’autocites d’un poema antic, en què un gos ferotge devorava un tros de bresca, i ara, en canvi, són formigues.
Per mi hi ha una idea original respecte altre llibres meus, que és la qüestió dels símbols. Imatges que per la seva recursivitat o per la seva entitat adquireixen una categoria de símbol més universal. En aquest poema, el que es tracta és una situació molt descriptiva sobre un record d’infantesa i un trosset de bresca insignificant, que duu a un mosaic molt més gran, i sí que vaig recordar que fa molts anys havia fet servir la bresca, i l’animal que se’n beneficiava era un gos que llepava a veure si podia obtenir una mica de substància. Anys a venir no és un gos, sinó un escampall de formigues, que són molt més inquietants, gairebé com la representació d’un malson, tan trafegoses, que no paren mai de feinejar, que tenen alguna cosa de cèl·lules esgarriades com les del càncer. Què fa més por: un gos o unes formigues? Un gos se’t pot abraonar, en canvi les formigues les pots aixafar, sí, sí, però són pertinaces, treballen totes a l’una, és com un símbol del malson.
2. “Un llibre s’ha de poder escoltar”
La primera novel·la i ja premiada. Enhorabona!
Estic molt contenta perquè tot d’una, he escrit un llibre, que és el que més desitjava a la vida, i alhora em feia tant de respecte que mai acaba de gosar fer-ho. Jo mateixa m’ho negava. I que hagi guanyat el premi és una festa perquè va sortir al febrer i fins ara he fet no sé quantes presentacions per tot arreu, he conegut el país, des de Solsona, Lleida, Tortosa, Olot, Banyoles, Menorca, Mallorca. He anat escoltant el català de cada lloc. No m’imaginava que tingués la repercussió i l’acompanyament que ha tingut. Jo ho intento viure com si fos una festa cada dia.
Estàs fent una campanya promocional de Sant Jordi molt llarga.
És una sort, perquè es publica moltíssim cada dia i els llibres desapareixen molt de pressa. La majoria de llibres passen absolutament desapercebuts i entre aquests llibres invisibles n’hi pot haver de molt bons que no tenen l’oportunitat.
Hi haurà més novel·les, després d’aquesta primera?
Jo crec que sí, perquè he perdut la por de publicar. Ara ja veig que té una forma, que no n’hi ha per a tant. A més, per mi aquest llibre és el passat. Ara l’han traduït al castellà, n’he de fer la revisió i sortirà al juliol.
La llei de l’hivern l’has redactat amb estil de prosa poètica, amb un llenguatge molt cuidat, gairebé poesia.
A mi m’agrada molt triar les paraules. És com si tinguessin pell: el ritme, la música… Un llibre s’ha de poder escoltar. L’he llegit 500 vegades, abans que fos publicat. Llegia en veu alta per veure com sonava, i si no funciona una paraula automàticament la treus.
T’agrada recuperar paraules que ja no es fan servir.
És com si el català d’abans fos més ric, que el d’ara. Hi havia més matís. Ara s’ha anat empobrint. Llegeixes Víctor Català i dius: “Quin camp de paraules”. Un dels meus plaers secrets és escoltar la gent com parla, la literatura que fa la gent parlant.
El llibre té com a tema de fons la mort, la vetlla de l’avi Ricard. Per què, la mort?
Per parlar de la vida. Tot funciona per oposats. Per parlar de llum, has de parlar de foscor. És com un quadre: tot negre perquè aquell punt groc tingui potència. Per tant, la mort com una forma de parlar de l’abandó, de les persones que deixem enrere, dels secrets que tenim a dins i no hi posem veu. Al final, el títol de La llei de l’hivern respon a aquesta pregunta: tots els arbres que tenen fulles, a la tardor les han de perdre, l’hivern estan pelats perquè a la primavera neixin flors noves. Per tant, la llei de l’hivern és com la llei de la vida: toca abandonar una persona, potser una infantesa, un temps que ja no hi és, per anar cap a una vida nova.
També hi ha la soledat, com a fil conductor de la novel·la: la del Ricard que es mor, la de la neta que el vetlla, la del rodamon, la dels dos protagonistes amb relació a la resta de la família…
L’abandó té dues direccions: les persones que abandonem i les que ens abandonen. I la soledat… la persona amb qui viurem sempre som nosaltres mateixos. Partint d’aquesta idea, la soledat no existeix. Sí que és veritat que hi ha una soledat total d’aquesta noia que està vetllant el seu avi, però alhora volia girar aquesta paraula i entendre que aquest avi sempre és a prop seu. A través dels records, ella el fa reviure. I a través del cap, es munta una pel·lícula i s’enamora d’un desconegut, d’un rodamon. De vegades l’amor pot ser això: si no el tens davant, el crees. Amb la ment ho pots fer realitat tot, pots fer-te un amor a mida, pots destruir-te, construir un refugi d’amor. A més, tenim un món interior, invisible, que és el més important. Per tant, la soledat la pinten com una tara, i no, hi ha molts tipus de companyia.
I la Roser, la senyora que va a fer la neteja, quin paper hi juga, a La llei de l’hivern?
Fa molta malícia, oi? M’agradava un personatge que li tinguessis una mica de mania, una dona tafanera de dalt a baix, sapastre, freda, però que alhora és qui l’avisa perquè hi vagi. Si no fos per la Roser, ella, que no té ni nom, no hi hauria anat. No existeix ni la maldat absoluta ni la bondat absoluta. Sempre hi ha un matís.
En algun moment, ella diu: “Àvia, saps que no hi ha cap mort definitiva?”
No hi ha res que sigui definitiu. Una amistat, la parella, una feina… al cap de vint anys torna a aparèixer i sembla que no hagi passat el temps. Els finals no són tan rotunds. No pot ser que les persones, quan ens morim, s’acabi tot en un cos. Encara que hi hagi persones que estan lluny teu, tu les pots sentir dintre teu, que t’ajuden i et guien.
Hi ha moltes sentències, al llibre. Per exemple: “El nostre amor era com una espina de peix”.
Perquè de vegades l’amor pot ser molt auster. L’amor dels avis, d’abans, no s’havia de demostrar. Es demostrava amb un plat a taula. En canvi, l’amor d’ara és tan excessiu, hi ha tanta hipèrbole, que no saps on hi ha veritat.
O “Per què us fan por les respostes dels vius?”.
Hi ha coses que no les diries perquè et fa por la reacció. En aquest cas, com que l’avi està moribund i no pot respondre, s’atreveix a dir-li tot el que mai li havia dit. Per què callem, el que callem? Perquè no tenim valor de dir el que voldríem dir. Què en farà l’altre, del que vull dir? M’ho tirarà per sobre o ho acollirà?
Més frases: “Si et fan por els retrobaments és perquè t’espanta que esperin trobar la persona que ja no ets”.
Som el present. La nostàlgia és una trampa perquè t’enganya, et fa tornar a un temps que ja no existeix. Però pot ser un refugi. Un refugi ho pot ser el passat, el present, el futur, un amic, una feina, un amor, pot ser alguna cosa que no existeix, però que existeix dins teu.
A la faixa del llibre es llegeix: “La novel·la en què els únics protagonistes són els sentiments”. T’hi identifiques, amb el comentari?
Sí, perquè a mi m’agrada mirar els sentiments amb lupa. Tot molt passional. A mi m’agradava que fos un llibre que passés per la pell, de sentir la fondària del dolor però també l’alçada d’una il·lusió, d’un amor. Ben intens, com un torrent.
3. “Això ho he escrit pensant que mai ningú no s’ho llegiria”
Ja ho has paït?
Jo crec que hi ha coses que ja he paït, però altres que encara no. Guanyar el premi va ser un xoc perquè havien passat uns quants dies i ja no hi comptava. Recordo que estava a casa, mirant una sèrie, i va sonar el telèfon. Quan van dir que eren d’Òmnium em vaig quedar pàl·lid, tremolant. La primera setmana va ser molt boja, però després ho vas paint i, no ho negaré, sents una gran satisfacció. Fa trenta anys que escric per mi i el que escric no surt de casa meva, es queda guardat a una carpeta de l’ordinador i, de sobte, passa això…
Però no és el primer llibre que publiques.
En vaig publicar un altre fa uns quinze anys i més a petita escala. Crec, de fet, que va ser una publicació que va sortir massa aviat. És una teoria que tinc jo, però de vegades escrius i vols publicar a qualsevol preu perquè et fa il·lusió, però crec que és millor esperar que passin els anys perquè puguis acabar trobant allò que anomenen “la teva veu”.
Vas dir que guanyar el premi era una “responsabilitat” i també un “terror”.
Sí. Perquè quan ja has assumit tot això, arriba una altra part, que és l’exposició. Hi ha gent que està acostumada, però jo soc bastant solitari. Ja havia assumit que escriure era una activitat que faig cada dia, perquè m’agrada, perquè si no ho faig, estic de mal humor. I no penses que això pugui anar més enllà que se’l llegeixin quatre amics. De sobte, saber que en aquests moments hi ha gent que no conec i que se l’està llegint, evidentment fa il·lusió, però també em fa una mica de por, de vergonya. Això ho he escrit pensant que mai ningú no s’ho llegiria. Què estaran pensant? És una sensació constant de “m’estan mirant”.
La intenció era no publicar-lo mai?
Sí. De fet, els nou relats estan extrets d’una vuitantena que tinc escrits de fa cinc o sis anys. En cap moment vaig pensar que algun d’aquests relats es publicaria enlloc, ni molt menys que s’acabaria transformant en un llibre. Però entre uns i altres et van pressionant. La Carlota Gurt –que també va guanyar– em deia: “Agafa’n uns quants i envia-ho!”; la meva parella també em va quasi obligar: “Pobre de tu que no ho enviïs aquest any”. Al final vaig agafar els 80 relats, vaig triar-ne 10 o 15 i d’aquests, vaig carregar-me’n 4 o 5 més. Així em vaig quedar amb els nou que, per una sèrie de coses, penso que valen la pena tenir-los junts. Els envio, i guanyo.
És el sentiment de ràbia, el que fa que triïs aquests nou relats?
La ràbia és una mica marca de la casa, però en alguns és molt clar i en altres no ho és tant. De vegades, alguns són més suaus, tot i que la ràbia és un sentiment que quan escric em surt de forma bastant natural. Allò de “la veu” que comentàvem…
Com definiries Unes ganes salvatges de cridar?
Molt gamberro, molt punk. En part és així perquè m’agrada ser directe, m’agrada ser àgil i una mica visceral. Que regiri tot una mica, i perquè regiri has de fer servir un llenguatge determinat, un sentit de l’humor concret… També té molt a veure el fet que pensés que això no es publicaria mai. Espero continuar escrivint així, però quan fas un exercici per tu mateix, et pots deixar anar molt més i disparar més alegrament. És un món reduït i controlat.
Parla de nosaltres, el llibre? Tots tenim massa sovint unes ganes salvatges de cridar…
La idea de fons de tots els relats és la sensació que tinc jo davant el món i que penso que es pot extrapolar a altres persones. És aquest ofec d’un món que ens ha sobrepassat i ens té totalment aclaparats. Això provoca una mena d’anestèsia, de coaccions, que generen aquesta ràbia. Una ràbia que vol sortir, i que surt de la manera més sana, escrivint. En aquest sentit, crec que tothom, en un grau o altre, té la sensació que el món humà no acaba de funcionar massa bé, que ens ha sobrepassat, i una necessitat de dir “prou, pareu, atureu-vos”.
Trobem distopies futuristes, animals que parlen, humor, sexe… Com sorgeixen aquestes històries?
Totes tenen un fil comú, un to comú, però són diferents perquè escriure sempre més o menys el mateix m’avorriria. M’agrada moure’m en terrenys molt diferents, ho trobo estimulant. Pel que fa al com es produeix cadascun d’aquests relats, hi ha escriptors que ho tenen tot molt clar, jo no. Generalment, no sé ni com acabarà la cosa i cada relat és com un repte o una endevinalla. Parteixo d’una situació concreta o d’un personatge, penso més o menys què passarà, el poso en situació, el vaig desenvolupant i espero que la mateixa història em digui cap a on ha d’anar. Val a dir que, després d’escriure-ho, hi ha un procés etern de revisar-ho.
Per què contes?
Per cap motiu en concret. No és perquè sigui un gran defensor dels contes. Crec que és perquè quan et poses a fer una novel·la has de pensar que t’estaràs molt de temps amb allò. I això, de vegades, m’ha fet mandra. Escriure contes és una manera de posar-se fites a curt termini, que m’estimula per continuar escrivint més i més.
En molts casos, també ho és per al lector.
És una forma d’arribar més directa. Els contes tenen alguna cosa de les poesies, tot i que ara els poetes em vindran a buscar amb una destral (riu). M’explico. Quan dic que tenen alguna cosa que recorda la poesia vull dir que és un format més comprimit, directe i on cada paraula ha de comptar. En una novel·la et pots permetre divagar, estendre’t més. Però en un conte cada paraula, cada frase, està col·locada allà amb una intenció.
Cal seguir un ordre a l’hora de llegir els teus relats?
No hi ha cap obligació de seguir cap ordre. Tot i així, jo els he ordenat amb una intenció. Començo fort, començo espantant amb un relat molt gamberro, i després en vaig intercalant alguns que siguin més durs i alguns que no ho siguin tant. Si segueixes l’ordre, trobaràs varietat, i començaràs amb un de molt punk i acabaràs amb el més tendre de tots, molt més positiu.
Amb quin et quedes?
Amb el de A l’esquerra de la torre elèctrica. Li tinc estima. És una cosa meva, personal, però de vegades sento una tendresa especial per alguns dels meus relats. I no sé si és el pitjor o el millor, però em passa amb aquest. I si parlem de gamberrisme, em quedo amb el relat Es despullen per sentir les agulles dels pins. Potser perquè amb aquest m’ho vaig passar molt bé.
I a partir d’ara, què?
Continuaré escrivint perquè fa trenta anys que ho faig i perquè, si no escric, estic de mal humor. Ara mateix no tinc cap pla, estic a l’expectativa a veure què passa amb aquest llibre. Els escenaris que s’obren a partir d’ara són nous per mi. Si funciona bé, l’editorial es prestarà a fer coses noves… És un món que no tinc gens controlat. La meva intenció, en fred, és publicar-ne més, si en tinc la possibilitat.
El premi obre portes?
Desconec si el premi m’obrirà moltes portes o no, però com a mínim ja estem asseguts xerrant del llibre. I el fet que el teu llibre estigui en una llibreria amb l’etiqueta de “Guanyador Premi Mercè Rodoreda” et genera currículum (riu). Avui dia només et miren diferent si ets un personatge mediàtic o guanyes un premi. Potser hi ha un altre sistema, però jo no el conec.
