Els acords de govern entre la dreta extrema i l’extrema dreta espanyoles al País Valencià, a Ses Illes i també a altres contrades van desgranant el programa de govern que aplicarà el moderat Feijóo si guanya les eleccions del 23J. Tan sols una pinzellada: els espectacles –de festa major, de fires, de programació d’arts escèniques– que no s’ajustin a la seva ideologia se suspendran automàticament. En poden ser motiu parlar de rojos, que apareguin dues dones fent-se un petó, per fer referències a la memòria històrica que tan volen amagar… També forma part del seu pla de govern anul·lar la Llei de Memòria històrica, la que impulsa l’exhumació de fosses comunes, perquè deixa en dubte el seu discurs d’una reconciliació que mai va existir. Òbviament, l’aprenentatge de qualsevol altra llengua que no sigui el castellà és un altre dels seus cavalls de batalla, en el marc de la seva voluntat anihiladora de les llengües que fan nosa a la seva visió ultranacionalista i uniformitzadora d’Espanya. D’arcs de sant Martí, de simbologia al·legòrica a orientacions sexuals que distin de la seva mirada obtusa, qualsevol manifestació contrària al masclisme, qualsevol acció de defensa del feminisme i contrària a la violència de gènere seran amagades o, si més no, minimitzades. I, esclar, enduriran el Codi Penal per continuar penalitzant la pobresa, per reprimir encara amb més ganes la immigració i recuperaran el delicte de sedició, una paraula que ens remet a les batalles navals del segle XVI –dels temps de l’armada invencible, vaja!– però a la qual, ai las!, els jutges i polítics espanyols van treure les teranyines per combatre el perillós independentisme.
Els que segur que hi guanyaran seran els oligopolis i les grans empreses. Bé, de fet, aquestes no hi perden mai, mani qui mani, però amb un govern amic, encara millor, oi? Aquesta setmana s’ha sabut que les empreses energètiques –oh sorpresa!– han guanyat calés a mans plenes gràcies a l’escalada de preus per la guerra a Ucraïna. I això que la dependència estatal del gas rus és mínima, però els preus van pujar abusivament, es van mantenir indecentment i la festa l’han pagat les butxaques més escurades. Així, mentre creixia la misèria, els beneficis multimilionaris dels que manen de debò no han deixat de créixer. Crisi? Quina crisi? I ara, amb la pujada dels tipus d’interès, els bancs –aquells que vam salvar entre tots, que van rescatar amb els diners de tots i que no van tornar ni un cèntim– reclamen el seu tall del pastís.
