Qui escriu de pintura i de pintors; qui encapçala columnes amb noms il·lustres; qui sent l’art com a necessitat espiritual davant de tanta ensulsiada material, sent de fa temps que li mancava no haver començat pel millor i el més humà dels nostres pintors, pel més recordat i paradoxalment més oblidat. En el terreny artístic, a ningú dec tant com a ell, però la ingratitud és prerrogativa exclusiva de l’home i jo, ingrat, he deixat que els anys passessin; que els seus cabells blancs es fessin encara més vells; que per a ell, a les ombres de la nit quasi li subseguissin les del dia; i que els seus pinzells ploressin la immobilitat trista del temps transcorregut.
L’he deixat de banda, sí, però no l’he oblidat, perquè amb ell no n’hi ha prou amb els meus modestos estudis literaris, el modest descobrir la faceta de tal o tal altre pintor; a ell jo el sento d’una manera diferent; el veig havent teixit durant anys amb primorós mestratge les xarxes del pescador; el veig plasmant velles barques veteranes i fecundes –qui les fa així?–; fent fluir milions de grans de sorra d’entre el fi pelatge dels seus pinzells; havent encorbat o donat esveltesa, havent plasmat milers d’homes i dones de mar; havent paralitzat per a l’eternitat l’espuma blanca de les onades; havent posat mil ganivets en les roques i havent deixat que el mar serè cicatritzés les seves mil ferides. Ha jugat amb el sol, ha tamisat els seus rajos envermellint homes, barques i muntanyes, o ha vestit d’ocres i sienes les terres, els arbres i les cases; el pastor ha ennoblit, les oliveres aviciat i ha elevat a la categoria de reines les petites bestioles que ens donen llana i llet a canvi de res. També ha pintat ànimes. Algú altre ho ha fet? Jo les he vist, al seu estudi; la de l’abat de Poblet, la del violinista Costa, la de Martí Torrents, la de la seva filla i la d’ell mateix, perquè en aquests retrats l’ànima flueix clarament de la tela.
En el nostàlgic pas del temps, ell ja plasmava la vida bohèmia de París, braç a braç amb Renoir i Lautrec. Ai!, biògrafs erudits i saberuts historiadors que esteu amb deure amb ell.
El vell pintor veu transcórrer el temps des de la seva masia i suposo que observa l’albada i les postes de sol que a través dels xiprers tants cops va pintar. Encara són properes les dates en què el veia amb el seu vell automòbil o me’l trobava per la rambla, i en aquests anys sense veure’l, sense parlar-hi, l’he tingut sempre al costat. De la seva bondat en guardo un agraïment profund; per la seva rectitud, un gran respecte; i per la seva dignitat i el seu art, una admiració sense límits.
Abdó Soler
Vilanova i la Geltrú
