1. L’home Josep Vallverdú
Text de Pere Martí i Bertran, professor i escriptor
No és gens habitual poder celebrar el centenari del naixement d’una personalitat (escriptor, periodista, artista plàstic, músic…) en vida de l’homenatjat. Aquest 2023, la cultura catalana ho pot fer en la figura de Josep Vallverdú, un intel·lectual de cap a peus, autor d’una obra extensíssima i variadíssima, home de fortes conviccions catalanistes, compromès amb el país i la seva gent i, sobretot, vitalista i optimista com demostren les seves darreres obres i les declaracions en les nombroses entrevistes que se li han fet arran del centenari. La Fura ja li va dedicar un llarg article fa vint-i-cinc anys (vegeu La Fura, núm. 838, del 18-24 setembre 1998, p. 78-79), però des d’aleshores ha plogut molt, que diu la dita que aviat ja no ens servirà a causa del canvi climàtic, i Josep Vallverdú ha anat escrivint i publicant, ha anat rebent reconeixements i ha anat consolidant el seu nom entre els clàssics contemporanis de la literatura catalana. Per això La Fura ha volgut aprofitar aquesta commemoració tan poc habitual per apropar-lo una mica més als seus lectors.
Josep Vallverdú i Aixalà va néixer a Lleida l’any 1923, on va viure, amb el parèntesi de l’any 1938 que, a causa dels bombardejos de la ciutat i de la imminent entrada de les tropes franquistes, la família es va traslladar primer a Puiggròs, a casa dels avis materns, i després a Sant Martí de Maldà, a casa dels paterns, on passava molts estius amb la seva germana i on va descobrir el món rural i la natura, que tant de pes tindrien en la seva obra. L’any 1940 tota la família se’n va a viure a Barcelona, on el pare munta una botiga. Ell hi cursa els estudis de Filologia Clàssica i comença els primers contactes amb el moviment catalanista, de la mà de joves estudiants com Joan Triadú, Josep Palau i Fabra, Antoni M. Badia i Margarit o Isabel Arqué, amb qui es casaria l’any 1952. Acabats els estudis comença la seva etapa docent, que ja no abandonarà fins a la jubilació, l’any 1988: de bon primer a la universitat mateixa com a becari i aviat a Sant Feliu de Guíxols, on va fer feines molt diverses, va col·laborar a la revista Àncora, hi va conèixer Agustí Calvet (Gaziel), hi va viure amb la seva esposa i hi va néixer el seu únic fill, l’Eloi. L’any 1956, a causa de la malaltia del fill, que necessitava una escola especialitzada, es van traslladar primer a Balaguer, després a Lleida i a les Borges Blanques, sempre fent classes en centres diversos, sempre impulsant-hi activitats culturals i sempre escrivint, la seva passió, com veurem.
A Lleida, la seva esposa, antiga alumna de Blanquerna i de l’Institut Escola, després de superar nombroses dificultats, hi crea l’Escola Alba, progressista i catalana, que va dirigir des de la fundació, l’any 1969, fins a la jubilació, l’any 1988.
A les Borges Blanques, ja treballant-hi a l’institut, l’any 1981 va fer les oposicions i l’any següent l’accés a càtedra, que va obtenir i va exercir com a catedràtic de Llengua i literatura catalanes fins a la jubilació, l’any 1988. Aquest any, jubilats tots dos, s’instal·len a l’Espluga de Francolí, on viuran fins a la mort de la Isabel, l’any 2012.
De l’home Josep Vallverdú, en voldria destacar tres aspectes: en primer lloc, la passió per l’escriptura, que veurem tot seguit. En segon lloc, el compromís amb la llengua i la cultura del país, molt primerenc, com ell mateix diu a Vagó de tercera, un recull de proses en què evoca records d’infantesa i d’adolescència i en què diu: “La meva educació havia estat majoritàriament en castellà, i les meves lectures lliures no imposades, d’infant, havien estat en les dues llengües. Mai no havia tingut personalment cap dificultat per usar l’una o l’altra, però tan bon punt vaig ser conscient –i vaig ser-ho molt aviat– que volien eliminar la meva llengua, vaig dedicar-me a consolidar-la personalment i a fer-ne apologia tothora que em fos possible. Era l’única posició digna a adoptar davant aquella escomesa. No podia sortir al carrer amb una bandera de quatre barres, no podia fer una carta al director de cap diari, era massa aviat per a l’acció, però no per a la preparació.” Aquest compromís el mantindrà tota la vida i no es demostrarà només en el fet d’escriure en català, sinó també en algunes preses de posició com les que va tenir arran del Procés. I, en tercer lloc, el seu vitalisme, optimisme i ganes de viure, que ja he apuntat. Un dels exemples més clars el tenim en el fet que, com explica en una entrevista recent, un temps després d’enviudar, escrivís una seixantena de cartes d’amor per convèncer la que actualment és la seva segona esposa, Antonieta Juliu, vídua del científic Joan Oró. Ell ja tenia noranta anys i ella, vuitanta.
L’obra de Josep Vallverdú
No hi ha cap mena de dubte, veient l’obra publicada, que Josep Vallverdú és un dels autors més prolífics de la literatura catalana. Clarament el podem qualificar de grafòman, però a més a més, com diu Josep Maria Aloy a Camins i paraules (Pagès Editors, 1998) “té una gran dèria per publicar” (p. 19). Comença a escriure amb 12 anys i no para, com demostren les darreres publicacions d’aquest 2023 mateix, i les que ben segur seguiran, mentre pugui. La seva obra, a més d’extensa és molt variada, com he apuntat i com veurem, malgrat que se l’ha encasellat molt com a autor de LIJ (literatura infantil i juvenil). No ens ha de fer estrany, perquè és d’aquest gènere que ha publicat més títols (des d’El venedor de peixos de l’any 1960 fins a El vuitè nan del 2022, més de vuitanta, majoritàriament de narrativa, però també de poesia i de teatre per a infants i joves), on ha obtingut més èxits (només un exemple: de la novel·la Rovelló, publicada l’any 1969, se n’han editat milers i milers d’exemplars, a més de ser traduïda a diverses llengües i d’haver estat l’origen de la sèrie de dibuixos animats del mateix nom) i més guardons (ha guanyat grans premis de la LIJ catalana, com el Folch i Torres o el Joaquim Ruyra; d’estatals com el “Llibre d’interès juvenil”, en tres ocasions; i fins i tot un d’internacional, com és l’Alice de Sàsser, l’any 1993; a més d’haver estat nominat a les llistes d’honor tant de la CCEI com de l’IBBY i d’haver estat candidat al Premi H. C. Andersen, considerat el Nobel de la LIJ) i on pot presumir de ser un dels únics autors amb Obra completa de LIJ, formada ja per catorze volums (La Galera, 1995-2001).
Però com he dit, i com el mateix Vallverdú ha reivindicat en més d’una ocasió, la seva creació literària va molt més enllà de la LIJ. En primer lloc, hi destaquen els escrits en prosa, que ell mateix ha qualificat de “llibres personals” i que inclouen llibres de viatges, dietaris, textos autobiogràfics, cròniques i reportatges i que ja són més de quaranta volums. En poden ser exemples títols emblemàtics com Lleida, problema i realitat (1967), Catalunya visió (1968-1974), Proses de ponent (1970), Indíbil i la boira (1983), Vagó de tercera (1996), Però plou poc (2012), etc. Però també ha escrit i publicat poesia i narrativa breu per a adults, crítica literària, llibres de text i fins i tot alguns guions. I per si no n’hi hagués prou, encara ha traduït una cinquantena d’obres al català (d’autors tan coneguts com Graham Greene, Dashiell Hammett, Jack London, E.A. Poe, Oscar Wilde, Gianni Rodari…) i una dotzena al castellà (aquestes a les dècades de 1950-1960). Tota una vida dedicada a l’escriptura, tota una vida de grafòman, com he dit, que ha fet que se l’hagi reconegut amb guardons tan importants, entre altres, com la Creu de Sant Jordi (1990), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2000), el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català (2002)…; o que hagi estat nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Lleida (2004) o membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.
Algunes aproximacions a la seva vida i a la seva obra
No hi ha dubte que la millor aproximació a la vida i l’obra de Josep Vallverdú és llegir-lo; malgrat tot, no em puc estar de recomanar un parell de títols i un parell d’entrevistes que poden ser molt útils per a tothom qui vulgui conèixer una mica millor l’autor ponentí, com ell mateix s’ha anomenat sovint. En primer lloc, la ja esmentada Camins i paraules. Josep Vallverdú, l’escriptor i l’home (Pagès editors, 1998), obra de Josep Maria Aloy, un dels primers biògrafs de l’autor; i en segon lloc, Josep Vallverdú: entre l’activisme cultural i el talent literari (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015), síntesi de la tesi doctoral de la professora Maria Pujol Valls. I pel que fa a entrevistes, la titulada Veus literàries amb Josep Vallverdú, editada en vídeo i accessible a la xarxa, que l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) fa als seus socis majors de setanta anys; i la realitzada per Francesc Canosa Farran, que al llarg d’un any s’ha anat trobant amb Vallverdú i ha condensat més de cinquanta hores de gravació en el llibre titulat Tu, Vallverdú. Entrevista a una vida (Editorial Fonoll, 2022).
2. Narmas, l’il·lustrador de Rovelló
Text de Núria Tomàs Mayolas, il·lustradora
Josep Vallverdú, al llarg de la seva extensa trajectòria, ha anat fent camí al costat de molts il·lustradors. Entre tots ells, n’hi ha un d’especial, en Narmas (Narcís Masferrer Buixó), l’il·lustrador de la novel·la Rovelló. Es van conèixer a Sant Feliu de Guíxols, ciutat on Narmas va viure tota la seva vida (1913-2010), en fou fill predilecte, i en la qual s’establí Josep Vallverdú del 1949 al 1956. Tenien moltes afinitats, la docència, el teatre, l’escriptura, el dibuix, un fort compromís en la defensa de la cultura catalana, etc., i tots dos participaven activament en la revista local Àncora. No és d’estranyar, doncs, que, quan l’any 1968, Josep Vallverdú va guanyar el Premi Josep M. Folch i Torres amb Rovelló, ell mateix proposés a La Galera que fos en Narmas l’il·lustrador, que tenia en aquells moments 55 anys i ja havia fet tot un recorregut com a il·lustrador: de jove havia col·laborat en revistes com Virolet, L’Esquitx, l’Almanac d’en Patufet, Papitu, Xut! i L’Esquella de la Torratxa; durant la Guerra Civil, al front republicà, havia impulsat la revista Julio!; presoner al camp de concentració franquista de Gárgoles de Arriba (Guadalajara), va col·laborar en publicacions vinculades al règim; més endavant, va implicar-se en el suplement infantil Gerundín, de la revista per a mestres Gerunda, que fou censurat perquè contenia alguns articles en català; i, als anys seixanta, va crear la secció “Quim Sidral” per a un Cavall Fort que tot just s’estava gestant.
Tenia un estil que destil·lava una influència del passat: havia begut d’en Junceda i d’altres ninotaires de la premsa satírica, però feu l’esforç d’adaptar el seu dibuix, de ploma i tinta xinesa, cap a les tendències editorials del moment: a Rovelló els canvis es perceben en la caracterització d’alguns personatges i en la coberta, acolorida amb retoladors. Les seves il·lustracions, tot i tenir aquesta influència del passat, van resistir molts anys en l’imaginari dels joves lectors gràcies a l’èxit del llibre i a la trentena d’edicions que se’n van fer. Econòmicament, però, Narmas no rebé cap més compensació que la d’un únic pagament en l’entrega de les il·lustracions, i per una segona coberta que li van encarregar set anys més tard, en la 3a edició, i és que en aquella època els il·lustradors no cobraven en concepte de drets de reproducció, tal com es fa actualment. Al fons Narcís Masferrer Buixó, de l’arxiu de Sant Feliu de Guíxols, trobem els esbossos de totes les il·lustracions del llibre i la correspondència que Narmas rebé de La Galera i de Josep Vallverdú: hi comprovem que l’escriptor li passà referències de com representar la masia i el paisatge descrits a la novel·la, que li explicà amb detall com havia de ser el gos, i que li anà transmetent, un cop publicat el llibre, l’entusiasme del públic, les nombroses vendes i les traduccions que es produïen. En les cartes de La Galera, hi podem llegir els petits canvis que li demanaven en els dibuixos, la pressa que li donaven per poder publicar el llibre per Sant Jordi, i el retard amb què després li van fer el pagament.
Per celebrar els cent anys d’en Josep Vallverdú, proposaria a l’editorial de publicar una nova versió il·lustrada del llibre, inspirada en la imatge d’en Rovelló que Josep Vallverdú i Narmas havien projectat conjuntament, i que va quedar encoberta per la versió animada d’Ocon Films.
