A Catalunya fins al 30 d’octubre d’enguany havien mort 13 dones víctimes de violència masclista. En els tres primers trimestres de l’any s’havien atès 12.957 dones víctimes de violència masclista en l’àmbit de la parella, 3.400 més per haver-la patit en l’àmbit familiar i 3.007 nenes, noies i dones n’havien estat víctimes en l’àmbit social o comunitari. Aquest reguitzell de dades pertanyen només (només!) a Catalunya. I no, no són números freds escrits en un marcador o registrats en un Excel. Són dones, persones amb els seus recorreguts vitals que s’han vist violentament estroncats o marcats ja de per vida. Els responsables? Ells, nois (nens també), homes que actuen impunement, amb el suport d’un sistema patriarcal que costa déu i ajuda enderrocar.
Per fer caure aquest mur calen polítiques valentes i atrevides. Cal aixecar la veu, perseverar, denunciar, anar-hi una vegada i una altra. Cal resistir els embats de la ultradreta que nega l’existència de la violència masclista, i de la dreta que l’avala. Cal plantar cara, totes, i tots perquè les violències masclistes no són un problema de les dones. Són un problema de tota la societat.
En els últims anys el feminisme s’ha empoderat i ha impulsat grans canvis que han permès començar a fer caure un sistema que protegia sense complexos els abusadors. Arribats aquí és de justícia destacar la feina feta pel Ministerio de Igualdad liderat per Irene Montero, la ministra que més ha fet per lluitar contra el patriarcat i a qui aquesta setmana vèiem traspassar la cartera a Ana Redondo García (PSOE), una absoluta desconeguda en l’àmbit del feminisme i sense cap experiència prèvia.
Més enllà de l’experiència, la qüestió de fons és com el joc polític ha escombrat la ministra que més polítiques ha impulsat per promoure la igualtat. Certament, el ministeri d’Igualtat ha estat el que més de corcó ha fet anar a Sánchez. Les polèmiques, fins i tot entre els mateixos socialistes, per la llei trans o les controvèrsies i ingerències judicials al voltant de la llei del “sí és sí” li han costat, molt probablement, la cartera a Montero. Ara bé, qui dubta a aquestes alçades, després de veure el petó de Rubiales a Jennifer Hermoso, que el consentiment és el moll de l’os? A Irene Montero li ha quedat molta feina per fer, però el llegat que deixa és immens. Igual de gran que ho és l’agraïment de totes nosaltres cap a ella.