Després d’onze mesos d’investigació, divendres passat el diari El País publicava un reportatge on denunciava que el director de cinema Carlos Vermut havia comès, presumptament. Les denunciants, dues treballadores del món del cinema i una estudiant que asseguren –i proven– haver patit abús de posició, poder i influència per part del cineasta amb l’objectiu de mantenir relacions sexuals amb elles. Totes assenyalen que els actes no van ser consentits i que a més van ser violents.
Les dones van optar per fer una declaració jurada al diari i aquest ha publicat un reguitzell de material documental que sustenta la investigació, amb entrevistes a desenes de treballadors de la indústria del cinema i amb el testimoni de sis persones de l’entorn del director.
El reportatge es va publicar coincidint amb la celebració dels premis Feroz. Tota una declaració d’intencions per part de la capçalera i amb una clara voluntat de fer prendre partit a la indústria del cinema. I va ser justament a la catifa vermella on van arribar les primeres decepcions. La més sonada (i indignant) la de l’actor José Coronado, omplint-se la boca dient que donava tot el suport a les víctimes, però espifiant-la al cap d’un segon alliçonant “que no s’hi val denunciar al cap d’un any o dos anys. S’ha de denunciar el segon u”. Què en sap ell? La segona decepció de la nit, la reacció tèbia d’una altra cineasta, Isabel Coixet, autora del documental Sostre groc que denuncia casos d’assetjament sexual molt similars als que van patir les tres víctimes de Vermut i que únicament va ser capaç de declarar que “hi ha situacions de merda que no es poden normalitzar”.
A José Coronado convé recordar-li, com ràpidament va fer l’advocada Carla Vall, que el Codi Penal té una prescripció de deu anys i que per les víctimes d’agressió sexual denunciar és un procés extremadament dur, i més quan el denunciat és poderós. Les tres víctimes –presumptament– de Vermut han decidit mantenir-se a l’anonimat perquè senten que, si assenyalen el seu agressor, seran elles les que hi sortiran perdent. I no van equivocades. Les víctimes d’agressió sexual sempre, sempre són prejutjades. Si denuncien tard, perquè no n’hi havia per tant; si ho fan de pressa, perquè volen treure algun benefici, i si ho fan a través de la premsa, perquè són unes covardes. Ja n’hi ha prou. Prou de mirar amb lupa les víctimes, qui ha de ser jutjat és únicament el presumpte agressor. Ras i curt.
