El 20 de novembre de 1975 va córrer molt de cava, i no n’hi havia per menys. Es tancava un episodi funest i extremadament llarg de la història d’Espanya i aledaños. Però també hi devia haver gent trista i compungida, que intuïa que la barra lliure de privilegis caciquils no seria a perpetuïtat.
42 anys després seria mentir dir que res ha canviat. Però també seria faltar a la veritat amagar que aquelles esperances dipositades en el canvi han quedat curtes. Molt curtes. 42 anys després sona l’himne de la Falange en l’enterrament de José Utrera Molina, exministre franquista i sogre del també exministre pepero Alberto Ruiz-Gallardón, i no passa res. 42 anys després, la Fundació que porta el nom del criminal segueix rebent subvencions de l’Estat amb la finalitat d’enaltir-ne la figura, i no passa res. Us imagineu que fessin el mateix amb el Führer? 42 anys després, el monument que el dictador es va fer construir pels esclaus que van perdre la guerra segueix sent zona de pelegrinatge de nostàlgics, i cap govern de l’estat ha estat capaç –ni ha pretès– de demolir-lo. La proposició no de llei debatuda aquesta setmana per retirar-ne les despulles no ha estat més que una cortina de fum. 42 anys després, els arxius militars segueixen amagant l’emplaçament de les fosses comunes, que en la seva immensa majoria continuen sense exhumar-se i els familiars dels inhumats, sense saber-ne la ubicació i poder-se’n acomiadar tal com Déu mana. 42 anys després, la sentència contra el president Companys no ha estat ni tan sols simbòlicament revisada, talment com la majoria de sentències del franquisme. 42 anys després, el Parlament de Catalunya no té llibertat per parlar i debatre sobre el que vulgui, sota amenaça de garjola. 42 anys després només es poden votar les qüestions que no molestin l’oligarquia que no vol que res del que és essencial canviï. Vivim en un país lliure, certament. Però d’interpretacions de la paraula llibertat se’n poden donar moltes. N’hi ha que fa 42 anys ja se’n sentien, de lliures, perquè res els coaccionava la seva llibertat. Per a segons quines coses, però, el temps no ha passat. Hi ha un pòsit que no s’esvaeix. 42 anys després.
