Dir adéu

Dimarts és 1 de novembre, a casa nostra és el festiu dedicat a recordar els morts. La tradició marca anar al cementiri a netejar el nínxol i a portar-los flors. Però, lluny d’aquesta realitat, arreu del món la fi de la vida s’afronta de maneres molt diferents i això marca uns rituals funeraris i unes celebracions ben diverses. Aquesta setmana ens aturem a analitzar-ne algunes.

Es tenen referències de l’existència de rituals funeraris ja des de l’època dels neandertals. Per tant, des que l’home és home ha conviscut amb la mort emprant diversos rituals que són molt més que una simple manera d’acomiadar els seus difunts, ja que en elles mateixes esdevenen un reflex de la manera com cada societat afronta la vida i concep la mort; en definitiva, de les seves creences. L’ésser humà és l’única espècie que enterra els seus morts i en totes les civilitzacions han existit creences sobre ànimes, esperits i vida després de la mort.

A l’antic Egipte la religió era un aspecte fonamental de la vida, creien que després de la mort l’ànima viuria feliç únicament si el cadàver es preservava. Per això van perfeccionar les tècniques d’embalsamament i rendien un culte fervorós als morts. Ara bé, només eren dignes de funeral els difunts que havien tingut una vida realment lloable, en cas contrari els cadàvers eren enterrats en una fossa comuna; i la cosa no quedava aquí: si el mort marxava deixant deutes, no es feia cap funeral fins que aquests fossin saldats per alguna ànima caritativa. Els que eren dignes d’un funeral eren momificats per poder enfilar el camí cap a l’eternitat en les mateixes condicions que havien mort, se’ls feien ofrenes d’aliments i a la tomba es dipositaven diferents objectes que el difunt pogués necessitar. Fins i tot aus i gats eren momificats perquè l’acompanyessin a l’altre món. Els faraons eren enterrats en piràmides que durant el nou imperi van substituir-se per temples solars on també s’enterraven els seus familiars i els sacerdots de Ra.

A l’antiga Grècia l’aigua era clau en la celebració del ritual fúnebre. Les dones eren les encarregades de rentar el cos, untar-lo amb oli perfumat, arreglar-lo amb alguna joia i posar-li una moneda a la boca. Tot seguit s’exposava al vestíbul de casa seva, amb els peus encarats a la porta; a l’entrada s’hi col·locava un got d’aigua portat per algun veí, ja que entenien que l’aigua de casa del finat estava contaminada. Aquesta aigua servia per indicar a la gent del carrer que dins hi havia un mort, a la vegada que tothom que sortia de veure el difunt es mullava amb aquella aigua per purificar-se. La vetlla durava dos dies i al tercer es feia una processó fins al lloc de sepultura, tot i que el cos també podia ser cremat. En acabar era l’hora de purificar-se, tots els assistents es rentaven, igual que la casa del difunt, que es netejava amb aigua de mar.

Els rituals dels romans eren molt similars als dels grecs. També es preparava el cos netejant-lo i posant-li una moneda sota la llengua i es portava a l’atrium (pati central de la casa). Al final d’aquesta exposició, que podia durar diversos dies, s’organitzava una comitiva fúnebre que incloïa música de trompetes i flautes i que anava fins als afores de la ciutat, on s’incinerava el cos (una opció només a l’abast de les classes altes) o bé s’inhumava.

En la majoria de cultures africanes, es creu que els morts continuen vius en la ment del seu poble, sigui com a ànimes, esperits o éssers sobrenaturals. Per això els difunts es continuen considerant membres del clan. En la tradició africana la culpa de la mort d’una persona sempre s’atribueix a un altre ésser humà i això explica perquè el cadàver es manté dret a la vegada que els membres de la seva comunitat li pregunten quins motius l’han portat a la mort (has desobeït els déus? Has transgredit alguna norma? Qui t’ha matat?) mentre s’espera que el mort s’inclini cap a un costat o altre. Al seu voltant es resa, es canta i es balla per calmar l’afany de venjança dels esperits i retre a la vegada un homenatge al finat. El cos pot estar dues o tres setmanes a enterrar-se i quan es fa s’acompanya d’animals sacrificats perquè l’acompanyin en el seu trajecte.

En el budisme la mort no està envoltada de cap tabú, s’entén com un aspecte indispensable de la vida que ajuda a valorar el seu caràcter transitori. Per als budistes la vida és eterna, creuen en la reencarnació, per tant, la mort no és el final sinó l’inici d’una nova vida. Així doncs, al Tibet quan algú mor el seu cos es deixa en una habitació durant tres dies; els monjos entonen cants i oracions per separar l’ànima del cos i, al tercer dia, el fèretre és portat fins a la muntanya per disseccionar-lo. Els ossos s’esmicolen amb pedres i tot seguit s’encén una foguera per atreure els voltors, que allà són considerats ocells sagrats, que són els que acaben de fer desaparèixer les restes del difunt. Aquest ritual, anomenat Funeral Celestial, és una ofrena al Buda.

Els hindús viuen convençuts que en morir es reneix en una altra forma d’existència, la mort és el final de la vida material, però no de l’existència. Per ells l’home pertany a l’eternitat i el més important és no trencar la cadena de renaixements. Malgrat que els rituals funeraris depenen molt de la casta a la qual es pertany, a l’Índia quan algú mor se li orienta el cap a l’est i al costat mateix s’encén una mena de llum d’oli. El cos es neteja amb aigua i es cobreix amb una roba blanca. Mentrestant els nens canten himnes i envolten el fèretre amb bengales. Després el cos és portat cap a fora per ser cremat en una cerimònia on només poden ser-hi homes. Mig dia després de la cremació la família llença les cendres acompanyades de flors en algun riu proper.

L’Islam és l’única religió que explica els passos a seguir abans, després i durant la mort d’un familiar. Totes aquestes pautes estan fixades pel Corà. El primer precepte abans d’amortellar el cos és banyar-lo, no ho pot fer tothom, sinó que l’encarregat d’aquest ritual ha de ser de confiança del mort, del mateix sexe i ha de conèixer les regles del ritual. Un cop net, el cos ha de ser amortallat amb un sudari blanc que cal col·locar tal com fixen els preceptes d’aquesta religió. A partir d’aquí el cos es deixa a terra, encarat a la Meca i comença l’oració amb tots els assistents de peu. El següent pas és el trasllat al cementiri (makabra en àrab) que es fa en seguici i en el qual bàsicament hi participen homes. Un cop allà el cos és enterrat a terra, sense taüt. En l’Islam mai hi ha cremació, no està permès enterrar el cos dins un taüt, ni acompanyar-lo d’objectes de valor, ni tampoc construir tombes monumentals.

Per altra banda, els taoistes no creuen en la separació del cos i l’ànima, la mort no és un final sinó un intercanvi entre vius i morts. A la Xina, el color de dol és el blanc i durant la vetlla s’acostuma a cremar papers en representació dels béns materials dels quals el difunt gaudirà en la pròxima vida. El dia de l’enterrament els familiars porten el fèretre fins al punt on serà sepultat i que, generalment, és prop de rius.

Fins ara hem repassat les cerimònies fúnebres d’algunes de les principals religions del món. Ara bé, hi ha infinitat de rituals i els més sorprenents resulten ser els que encara empren algunes comunitats indígenes. La tribu Yanomami, que viu a l’Amazones veneçolà té per costum cremar els seus morts i, passats uns quants dies, barrejar les cendres amb altres aliments perquè els familiars més directes puguin consumir-les i així el difunt resti per sempre més dins el nucli familiar. Els Toraja, a Indonèsia, consideren que el cadàver és un malalt que dorm i la seva tradició els mana que no l’enterrin fins passades unes setmanes o, a vegades, mesos. Quan finalment l’acomiaden ho fan amb una festa sumptuosa, sacrificant búfals i porcs. Els cossos es dipositen en penya-segats i s’hi col·loquen unes figures representatives anomenades tau tau, mentre que els cossos de nadons són enterrats dins d’arbres per tornar-los a la naturalesa.

Al nord de Filipines hi ha una comunitat que creu que els cossos s’ofeguen sota terra, i per això pengen els taüts de fusta als penya-segats. Els zoroàstrics, a l’Iran, consideraven que enterrant, incinerant o llençant els cossos a l’aigua es contaminava la terra, per això construïen, al capdamunt de turons situats en zones desèrtiques, unes torres anomenades del Silenci. Allà hi deixaven els cadàvers fins que els voltors se’ls menjaven i els ossos restants els llençaven dins de pous.

Fins ara hem vist els rituals funeraris en diferents cultures. Ara toca fixar-nos en com recordem els morts més enllà del dia del seu comiat. A casa nostra ho farem dimarts, 1 de novembre anant al cementiri; i la nit anterior farem festa menjant panellets i castanyes. L’origen de la castanyada cal buscar-lo en l’antigor, quan els campaners tocaven tota la nit per recordar els difunts i perquè ho resistissin els parents i amics els portaven panellets (altament calòrics).

Als països anglosaxons aquesta mateix nit celebren el Halloween. Una festa que amb la globalització té un peu i mig en totes les cultures però que va néixer a partir de la celebració celta de Samhain, que servia per marcar l’inici de la tardor. Es creia que aquella nit els esperits tornaven a visitar els vius i per això la gent oferia menjar i vi a les ànimes i utilitzaven màscares per confondre’s entre ells.

Al Japó els morts es recorden en el Festival d’Obon, que se celebra entre el 13 i el 16 d’agost. Es creu que durant aquests dies els esperits tornen per visitar els parents vius i per això s’organitzen balls tradicionals i es deixen anar llums flotants (toro nagashi). Els budistes i els taoistes, per la seva banda, dediquen un mes sencer a honrar els seus ancestres i el punt culminant arriba amb el Festival dels Fantasmes Famolencs. Té lloc la quinzena nit del setè mes xinès i hi ha la creença que aquella nit les portes del més enllà s’obren per deixar sortir els morts. La festa acaba amb llums flotant a l’aigua i hi ha la convicció que com més lluny arribin els fanalets més sort tindrà la família.

Al Nepal la festa dedicada a recordar els morts és el Gai Jatra, o Festival de les Vaques, i és una de les més populars del país. Es celebra a l’agost o setembre i les famílies que han perdut algun ésser estimat surten al carrer en processó per guiar una vaca (en cas que no en tinguin, un nen disfressat d’aquest animal). La vaca és un animal sagrat pels hindús, que creuen que aquesta bèstia ajudarà els parents morts a trobar el més enllà. La llegenda diu que al segle XVII, el rei de torn va demanar a la població que sortís al carrer disfressada per intentar que la seva dona s’animés després de la mort del seu fill. Un somriure de la reina va ser suficient perquè aquesta festa perdurés a través dels segles.

Si hi ha un país on el dia dedicat a recordar els morts se celebra de forma més festiva aquest és, sense cap dubte, Mèxic. I es commemora el dia 2 de novembre. La festa és d’origen ancestral i està considerada una de les festivitats més importants del país. En aquest país hi ha la creença que l’ànima dels difunts torna els primers dies de novembre i, per tant, cal rebre-la com cal. Per això construeixen altars dins de cada casa i s’hi fan ofrenes de menjar i begudes, objectes que recordin el difunt, fotografies, etc.

La nit de l’1 al 2 de novembre les famílies senceres van als cementiris, decoren les seves tombes amb flors (la més popular és el cempásuchi) i les il·luminen amb ciris per mostrar el camí de retorn a les ànimes. Es passen tota la nit cantant, resant i explicant anècdotes del finat. Fan tanta festa que fins hi tot els mariachis es passegen pel cementiri.

Els nens també se sumen a la festa. Per a ells hi ha regals i dolços amb motius fúnebres: el pan de muerto amb forma d’ós i espolvorejat amb sucre morè emulant la sang, gominoles amb forma de crani, etc.

La calavera és un dels símbols associats a Mèxic i ho és justament pel que representa: la mort i la seva festa. L’artista José Guadalupe Posada va ser l’autor d’una de les imatges més emblemàtiques del país: la calavera vestida de festa i amb barret. La imatge la va batejar com La Catrina i d’aquí que molts mexicans es refereixin a la mort amb aquest nom. Però no és l’únic: La Huesuda, la Calaca, la Dama de Negro o la Novia Fiel són termes amb què també se la coneix.

A Mèxic, per tant, la mort s’afronta sense tabús. Octavio Paz, Nobel de Literatura mexicà ho va resumir amb aquestes paraules “Nuestro culto a la muerte és el culto a la vida”. Tota una declaració de principis que ens ajuda a entendre com afronten i com celebren la mort en aquest país.

Anna Cuixeras. Terapeuta del dol i pèrdues. dolpenedes.cat
Molts filòsofs han defen­­­sat que exis­teix alguna cosa més enllà de la mort; la majoria d’ells han estat d’acord que la mort no és el final, sinó el començament d’alguna cosa diferent. Però no hi ha proves tangibles de l’existència d’algu­na forma de vida després de la mort, com tampoc del contrari, per tant, tota afir­mació o negació al respecte depèn de les nostres convic­cions i creences.

Comprendre el significat de la vida, esbrinar el seu misteri, buscar i afrontar les grans qüestions que la vida ens planteja, no és una tasca gens fàcil, però desperta sempre un gran interès.

Però la vida realment pot reduir-se a les lleis de la física? Tant lluitar després de tota una vida plena, complexa i profunda, per només esgarrapar uns quants anys? I ja està? O potser som part d’alguna cosa més sublim i transcendent?

No ho sé! Però el meu cor sent que la mort com a final no existeix. Creiem en ella perquè ho associem al nostre cos i sabem que el cos físic mor, però tot plegat no pot ser tan simple, va més enllà de la pèrdua del nostre cos físic.
Un dels principis més segurs ens l’explica la ciència. Asseguren que l’energia que tots tenim no mor mai; que no es crea, ni es destrueix, només pot canviar de forma, acceptant, doncs, aquest principi: la mort no és un final, sinó l’inici d’una trans­for­ma­ció.

Al meu entendre, vivim per avançar espiritualment. És com una flor que torna a florir, o com l’eruga, que aconsegueix una metamorfosi per esde­venir una papallona.

No cal sempre comprendre la vida des de la nostra part racional. De vegades tot plegat és més senzill, només cal deixar-nos anar, escoltar dins nostre, per trobar una llum de confort i esperança. Ara ens arriba Tots Sants. La majoria honorarem amb ofrenes el record dels nostres éssers estimats. És, doncs, un moment idoni per apropar-nos a la reflexió.

Probablement tot plegat és un tema complex i dens. Com afirma Irvin Yalom, mirar de cara la mort tot el temps és com mirar el sol de front, només es pot suportar una estona. Però viure d’esquena a ella també té un preu molt car.

Cada moment que vivim és únic i irrepetible, i la vida és una oportunitat per aprendre constantment, per a ser millors persones, per obrir i escoltar aquella part nostra intuïtiva i deixar-nos guiar per ella, per fluir, per tornar a sentir i acceptar que tot en aquesta vida té un perquè, que les coses no passen perquè sí, que tot té un motiu, ens agradi o no, que tot està lligat i té un sentit malgrat que no hi estiguem d’acord i la vida ens trepitgi l’ànima.

Per Jordi Valls. Editor del llibre El Cementeri de Vilafranca
Les persones que els agrada visitar cementiris normalment trien els més grans, els que es consideren més importants. Tenim a la vora el cementiri de Sant Sebastià de Sitges, el de Vilanova i la Geltrú i el de Vilafranca. Però moltes vegades oblidem els més petits. Tots tenen també la seva petita història i val la pena de pensar en ells en aquests dies.

AL BAGES Començarem pel cementiri de Bergús. Situat prop de Cardona, es va constuir a iniciativa de sis famílies de propietats situades al voltant de la parròquia de Sant Joan de Bergús. Té 24 nínxols, a més d’una petita capella-panteó. Va ser construït l’any 1879 pel paleta Mauricio Picas, com consta al frontó d’entrada, on també hi la frase de l’Apocalipsis Surgite mortui et venite ad judicium, o sigui Aixequeu-vos, morts, i veniu a judici. Val a dir que el Pla de Bergús va servir de campament als soldats de l’exèrcit de Felip V que van participar en el setge de Cardona durante la guerra de Successió.

Un altre cementiri a la mateixa zona de Cardona és el del Mujal. Aquest pertany a la família Miralles-Roset i situat al costat de la gran masia del Mujal, documentada ja des del segle XV, però el cementiri és de l’any 1868. Té només vuit nínxols. A la paret del fons hi ha una làpida on hi ha gravada, en català de l’època, aquesta inscripció: En un pal mireu clavada /de Déu home la figura /que creu dolorosa hermosura/ ha deixat del tot barada/ perquè Senyor tanta mudada / vostra persona ha quedat /pecador per ton pecat /Déu meu us demano /perdó plus pecant he sigut jo /el que en creu us ha clabat

A L’ANOIA Un altre cementiri petit i familiar és el de la família Pallerols, al municipi de Calonge de Segarra, a la comarca de l’Anoia. L’ermita, d’origen romànic, està documentada des del segle XII i al cementiri adossat hi ha únicament dotze nínxols, amb quatre que es veuen utilitzats. Dalt del conjunt de nínxols hi ha una placa amb una inscripció que ens diu clarament qui i per a qui es va fer el cementiri:

He fet fé aqueix cementiri /perquè hi sigan colocats /tots els meus antepassats /que ho esperava ab deliri /
tots los que ara ab vida estem / y a Las “Quadras” abitem / també vos farem companya /puig may os olvidarem / y plegats ens abrasarem /y al cel nos veurem un dia / Joan Pallerols – 1915

EL MODERNISME L’estil modernista va ser el gran moviment constructiu d’inicis del segle passat. I l’art funerari també es va veure afectat. I es van fer petites joies, com el cementiri del municipi d’Olius. Situat a la comarca del Solsonès, va ser encarregat l’any 1915 a l’arquitecte Bernardí Martorell, que havia rebut la influència d’Antoni Gaudí. Es va construir en un espai de roques caigudes, voltades d’alzines. L’entrada està formada per un arc parabòlic típicament gaudinià, i els nínxols estan excavats directament a les roques, sobresortint per sobre del conjunt una esvelta agulla cònica rematada per una creu doble. Per la seva vegetació i les roques que el configuren està perfectament integrat a la naturalesa i al paisatge.

UN D’UNIPERSONAL Però no hi dubte que el més petit que hi pot haver és el d’una sola persona, com el que hi ha a Bausèn, a la Vall d’Aran. Situat al mig del bosc, la història d’aquest recinte comença quan mor la Teresa, casada amb en Francesc. L’aleshores rector del poble es nega a enterrar-la al cementiri del poble perquè la Teresa i el Francesc no estaven oficialment casats, ja que eren cosins i no havien obtingut el corresponent permís eclesiàstic per fer-ho. La qüestió és que el veïns, davant la situació de la mort de Teresa, li construeixen un petit cementiri al mig del bosc. Un cementiri amb la seva paret, la seva porta de ferro, amb una làpida que recorda el nom de l’esposa i on encara avui s’hi veuen sempre flors.