Arrelats a la festa

0
163

1. És la més típica una festa acollidora?

Foto: Maria Rosa Ferré

Que la festa major de Vilafranca és la més tradicional i de les més concorregudes del país és una dada inexorable. També ho és que el pas del temps no minva l’interès ni la passió amb què vilafranquins i vilafranquines la viuen, ni la capacitat d’atracció de milers de visitants que cada any omplen carrers i places de la vila per gaudir d’un seguici festiu que poques ciutats tenen. Ara bé, és la més típica una festa acollidora? Aquesta ha estat la qüestió que ens ha dut enguany a embrancar-nos en –ja us ho avancem– l’àrdua tasca de localitzar persones nascudes en altres països que participen o han participat activament en la festa, i no com a públic, sinó com a part activa en algun ball o colla.

Quan fa unes setmanes ens vam proposar fer aquest Tema de la Setmana estàvem convençuts que trobar balladors, castellers, cantaires, músics o falconers que havien migrat a Vilafranca i formaven part d’algun element de la festa major ens seria més senzill del que finalment ha estat. N’hem localitzat cinc –probablement n’hi ha alguns més que no hem sabut trobar–, i d’aquests tres pertanyen a colles castelleres.

En les pàgines següents coneixerem cinc casos que són alhora cinc exemples de processos migratoris ben diversos. L’Ernesto, exballador i administrador de la festa major l’any 2022, va arribar a Catalunya amb 12 anys deixant enrere, ell i la seva mare, la seva Havana natal per arribar primer a la Joncosa del Montmell i, uns anys més tard, a Vilafranca; també de Cuba va marxar, fa sis anys, en Yoel, un cocteler guardonat al seu país que, després de viure uns mesos a Itàlia, va arribar a Vilafranca de casualitat i que diu haver trobat en els Xicots la família que no té aquí; l’Alain, exalcalde d’un petit poble francès que als 62 anys va jubilar-se i va decidir establir-se a Vilafranca amb la seva dona i apuntar-se als Castellers; en Christian va marxar d’Argentina just abans que es produís “el corralito” i va formar part del ball de Gitanes de l’any 2004 al 2006, un ball que li va servir per fer amics que encara avui ho són; i l’Alejandra, que va néixer a l’Uruguai i va començar a anar als Xicots perquè les seves filles hi anaven, ara fa dotze anys que fa de crossa i ha format part de diferents juntes dels de la camisa vermella.

Si hi ha un denominador comú en tots cinc testimonis és que consideren que formar part de la festa major els ha permès sentir-se part d’un col·lectiu, crear xarxa, fer amics…, en definitiva, arrelar a la ciutat.

2. “Jo sempre ploro per la tronada, no sé per què, però m’emociono”

Ernesto Ginebra (Cuba). Exballador del ball de Gitanes i administrador de la festa major 2022 

Va viure a l’Havana, a Cuba, fins als 12 anys. L’any 2000 ell i la seva mare van migrar fins a Catalunya i van arribar a la Joncosa del Montmell: “Va ser un bon canvi, estava acostumat a viure al centre de l’Havana i veure el mar cada dia i, de cop i volta, vaig trobar-me en un poble superpetit, amb molt poca gent i nens i envoltat de bosc”, diu.

“Des del primer moment em vaig sentir molt acollit, a la Joncosa tot el jovent es coneix i vaig estar-hi molt bé”, afegeix. El bàsquet és el que el va portar, l’any 2004, a Vilafranca: “Jo volia jugar a bàsquet i com que a la parella que tenia la meva mare li agradava molt Vilafranca i hi tenia molta tirada, em va proposar anar a jugar al Casal”. Així va ser com aquell mateix any van deixar la Joncosa i es van instal·lar a Vilafranca. “Jugant a bàsquet va ser com vaig començar a fer xarxa d’amics i conèixer gent”, explica.

La primera festa major de Vilafranca que va viure l’Ernesto va ser als divuit anys: “Va ser una bojeria, una passada, no me’n sabia avenir de la quantitat d’actes que es feien, em va enamorar”. Diu que el que més el va captivar van ser els balls: “Perseguia tots els balls, veia passar el Drac i no em movia fins que passaven les Gitanes i, quan acabaven de passar, corria cap a un altre carrer per tornar a veure el Drac. I així cada dia.” A l’Ernesto, veure aquest mateix espectacle tres dies seguits no el cansa, al contrari: “Si només són 3 dies a l’any! Què representen 72 hores davant de 365 dies?”.

Des dels 18 anys ha viscut sempre la festa major amb aquesta intensitat. Al principi es conformava a veure passar els balls com a espectador, però al cap d’un temps va plantejar-se formar part d’algun d’ells. Als 20 anys va fer el cop de cap i va decidir presentar-se a la convocatòria del ball de Gitanes, ja que és el ball que més li agradava: “L’alegria del ball, el desparpajo, l’energia, la interacció entre les parelles i el públic per mi fan de les Gitanes un ball únic”, comenta.

Es va presentar a la convocatòria per fer d’Estaquirot, conscient –diu– que el ball no és el seu fort. En un primer moment, però, no el van agafar perquè el van trobar massa jove i en aquell moment els membres del grup eren força més grans. Amb tot, el mes de juny d’aquell mateix any el van trucar per preguntar-li si encara li interessava ser Estaquirot perquè el titular no podia fer-ho. Així, el 29 d’agost del 2012 es va estrenar a la festa major ballant Gitanes, una experiència que va superar totes les seves expectatives: “Va ser molt millor del que mai m’hauria imaginat, realment fas una família amb els companys de ball. Des del dia 28, amb el sopar de colla, i fins al dia 1, realment ho fem tot junts, és com si anéssim de colònies perquè tot ho vius amb ells. Recordo que el dia que vam acabar de ballar vaig pensar ‘Que fort tot això que he viscut!”.

De la seva primera festa major el que més recorda és la tronada d’inici i l’últim ball. Ell, explica, és dels que sempre s’emociona a la tronada i, aquell primer any, a l’emoció pròpia s’hi van afegir els nervis i les ganes de començar a ballar. El dia 31 a la nit, l’últim ball abans de l’entradeta també va ser memorable: “Justament plegaven dues persones del ball, dos companys que m’havien ajudat molt i ens havíem fet molt amics. I, és clar, quan vam fer l’últim ball va ser un drama. Tots ploràvem. El ball és com una família i acomiadàvem dos membres, dos amics. Va ser molt emocionant”, explica.

La seva última festa major va ser el 2017 i també va ser un comiat amb llàgrimes: “Vam entrar al Molí d’en Rovira i just a la carretera de Vilanova vaig ser conscient que no ballaria més i vaig començar a plorar, els companys també… Fins i tot la gent ens preguntava què ens passava. Recordaré sempre aquella abraçada final”, diu.

En aquell moment l’Ernesto no s’imaginava que quatre anys després tornaria a participar activament a la festa major i que sortiria de nou a les processons, tot i que, en aquesta ocasió, al final de tot, fent d’administrador.

L’emoció d’encendre la tronada

Ernesto Ginebra a la dreta juntament amb la resta d’administradors del 2022. Foto: Maria Rosa Ferré

“Recordo el dia que em van trucar perfectament: em van trucar de l’Ajuntament i em van dir que l’alcalde volia parlar amb mi. Com que era la Fira del Gall i jo era el responsable d’un dels pavellons, vaig pensar que seria per alguna cosa relacionada, no m’imaginava gens que seria per proposar-me ser administrador”. Davant de la proposta no va dubtar ni un segon: “Ho tenia molt clar ja des del 2008, des d’aquella primera festa major que recordo”.

L’Ernesto va compartir administració amb Sandra Castaño Escofet, Raimon Escofet Güell, Mariona Gusi Torres i Felip Ortega Garrido. “No coneixia cap dels meus companys i poc temps després ja eren com de la família. Al final els acabes veient més que als teus, fas reunions gairebé cada tarda, acabes la teva jornada laboral i vas amb ells. Tot això fa que es generin vincles d’amistat molt profunda”, comenta.

Ser administrador li va permetre viure la festa major amb més intensitat: “El fet de poder organitzar-ho tot, de saber i conèixer tot l’engranatge que hi ha al darrere… Tenia amics que havien estat administradors i sabia que hi havia molta feina, però fins que no ho vius, no t’ho creus. Ser administrador és com una segona jornada laboral”.

Des de sempre que la Tronada emociona profundament l’Ernesto, però la del 29 d’agost del 2022 la recordarà sempre: “Jo sempre ploro per la Tronada, no sé per què, però m’emociono sempre. Ara, el fet d’encendre-la i de marcar l’inici de tots els actes que tanta feina t’han portat va ser…, no tinc paraules, va ser un moment fulminant d’aquells que dius ‘ja ho he fet tot gairebé’. Veure les cares de felicitat de la gent, les abraçades desitjant-se bona festa major, sempre dic que deu ser comparable a l’emoció de conèixer el teu ídol”.

Per l’Ernesto, ballar a les Gitanes, igual que jugar a bàsquet al Casal, va servir-li per fer xarxa, per ampliar el seu cercle d’amistat i, en definitiva, per arrelar a la vila. “Sempre penso que si arribes a un lloc i et quedes a casa sense fer res, et serà molt difícil trobar amics i fer colla. A mi el bàsquet, el carnaval o la festa major m’han ajudat a compartir moments amb molta gent, a conèixer gent, tradicions, sentiments que et permeten formar part del conjunt de la ciutat”, conclou.

3. “Els castells es gaudeixen, però també es pateixen molt”

Yoel Guerra (Cuba). Membre dels Xicots de Vilafranca

En Yoel Guerra va néixer a Juventud, la segona illa més gran de Cuba, i de jove d’allà es va traslladar a l’Havana per fer carrera com a cocteler. A la capital cubana va obtenir un gran reconeixement fent còctels, cosa que el va portar a fer de professor durant més de tretze anys. De fet, va ser proclamat campió de cocteleria del seu país els anys 2005 i 2010. La situació econòmica de Cuba el va portar, però, a emigrar fins a Itàlia: “Vaig obtenir un visat com a ballarí, perquè com a cocteler no te’l donen, i vaig arribar a Itàlia. Allà, al cap de tres mesos, vaig haver de marxar perquè el contracte va acabar-se i vaig venir a Vilafranca una mica per casualitat, perquè no hi tinc cap família i llavors tampoc coneixia ningú”, explica.

El 6 de juliol del 2018 en Yoel va trepitjar Vilafranca per primera vegada. Sense cap conegut ni ningú a qui recórrer, els primers mesos van ser complicats per a aquest mestre cocteler: “Vaig estar un temps a la casa d’acollida Abraham fins que em vaig poder estabilitzar, trobar feina i començar de nou”. Comenta que, vivint encara a Cuba, va fer amistat amb un valencià. Tenir el seu contacte i el seu suport, encara que estigués a 400 km, va ser-li de gran ajuda.

Ara, sis anys després d’arribar, en Yoel treballa com a cambrer en un restaurant de Santa Margarida i els Monjos i ho combina fent classes on line de cocteleria. També està acabant de preparar la publicació de dos llibres sobre còctels que espera poder publicar el 2025. A banda de la feina, aquest cubà d’espatlles amplíssimes forma part dels Xicots de Vilafranca, una colla a la qual va arribar, també, de casualitat: “Recordo que era un divendres d’octubre de fa tres anys. Al migdia vaig anar a la taverna de Cal Noi Noi i vaig quedar-m’hi fins a les sis de la tarda bevent rom. Jo soc home de bar! Allà, parlant, parlant amb la senyora de la barra, em va explicar que el local era dels Xicots i em va dir que just aquell vespre tenien assaig. Al cap d’una estona van arribar el cap de colla i altres de la tècnica i jo, que estava envalentit pel rom, vaig preguntar-los si podia fer castells. Em van convidar a anar a la nit a assaig, i així ho vaig fer”.

D’aquell primer assaig en Yoel recorda perfectament la perplexitat que va tenir quan va veure que homes i dones prims i joves que no pesen més de 50 kg eren capaços de carregar cent quilos a les espatlles: “Vaig sortir ben emocionat i vaig córrer a enviar fotos als meus amics i parents de Cuba, que tampoc s’ho creien. Nosaltres, els cubans, ens caracteritzem per menjar molt, fer molt d’esport i arts marcials per estar ben forts i musculats. Ens semblava increïble com gent tan menuda suportava tot aquell pes”, comenta. D’aquesta manera, ara fa tres anys que en Yoel va començar a anar als assaigs dels Xicots i a algunes actuacions fins que va tenir la camisa vermella que ara tant l’enorgulleix.

Al segon assaig el van posar ja de segones mans, una posició que no ha deixat de fer. “Els castells es gaudeixen, però es pateixen molt. Tens dolor i emoció al mateix temps. Són un element cultural molt físic i no sé si n’hi ha gaires, d’exemples així, al món. Els castells els estimes o els odies”, diu en Yoel. Ell, definitivament, se’ls estima: “Hi ha molta adrenalina i molta emoció i, sobretot, tots ens sentim útils. Per fer castells no cal ser boníssim, només has d’estar amb una colla que et faci sentir útil i important. Jo no soc un gran casteller ni ocupo posicions principals, però sento que la feina que faig ajuda”, conclou.

Al llarg d’aquests tres anys, aquest Xicot cubà ha pogut conèixer gent dins la colla, conèixer també altres municipis i festes del país i anar al seu primer Concurs de Castells, ara fa dos anys. De tots els moments que ha viscut amb la colla al llarg d’aquest temps recorda amb especial emoció el segon assaig, la seva primera festa major i la visita que el xef José Andrés va fer als de Cal Noi Noi: “Un dels xefs més importants del món es va posar la mateixa camisa que jo i va recolzar-se sobre la meva esquena, fent força com tots per fer un 4 de 7”.

La seva primera festa major de Vilafranca com a Xicot diu que és un altre moment que recordarà sempre: “Sortir a la cercavila i les processons, amb tanta gent mirant i aplaudint, sentir que amb el que estàs fent, estàs fent feliç altres persones… és molt emocionant, sobretot la primera vegada que ho veus”. En Yoel explica que feia menys de dos mesos que vivia a Vilafranca quan va veure la festa major per primera vegada i va poder admirar els castells. Era la primera vegada a la vida que veia aquell espectacle: “Em va impressionar molt veure la plaça plena, en silenci absolut, i com de cop i volta anava pujant gent, uns a sobre dels altres. Ho vaig trobar increïble i impressionant”, recorda amb emoció. Segur que en aquell moment en Yoel no s’hagués imaginat que, uns anys després, ell seria un dels castellers que, vestit de vermell, faria pinya en una d’aquestes construccions.

Com a bon ballarí, a aquest cubà de l’illa Juventud, el que més l’atreu de la festa major són els balls, sobretot el de Pastorets, i el so dels tambors dels Diables: “Aquell so, aquell cuir que vibra, aquella emoció que transmet…”, indica. Curiosament, i en contraposició, diu impressionar-se també molt amb els silencis de la festa, concretament, amb els silencis que precedeixen la cridòria: “El silenci absolut de la plaça abans que l’enxaneta faci l’aleta, de milers de persones segons abans que soni el primer petard de la tronada, el que es fa just abans que sant Fèlix entri a la basílica… és molt bèstia!”.

En Yoel explica que a la seva Cuba natal la música i el ritme hi són sempre presents, però no hi ha cap festa que s’assembli a la de Vilafranca. “Allà fem els carnavals, que són molt sonats i duren una setmana, però tenim una cultura molt diferent, la música comença un dia a les 7 del matí i no s’atura fins al cap d’una setmana, la gent surt al carrer amb catres per vendre coses i si t’adorms on sigui no passa res, és normal. Aquí sou més cauts, almenys de portes enfora”, explica. De la festa major de Vilafranca, en Yoel destaca la tradició que té, la riquesa de balls i de músiques i està segur que seria molt positiu fer intercanvis culturals per exportar la festa major i, al mateix temps, conèixer tradicions d’altres països: “Hauríem de fer un intercanvi cultural amb Cuba, portar la festa major allà i els carnavals d’allà aquí. Seria molt interessant!”, conclou.

Formar part d’una colla castellera ha permès a en Yoel, una persona sense cap referent familiar ni amistat prèvia a Vilafranca, començar a conèixer gent i trobar un espai on se sent valorat i ben acollit: “Jo aquí no tinc a ningú, però tinc la família que vaig creant dia a dia, com la dels Xicots. A la colla mana la solidaritat i la connexió, la connexió vermella li dic jo. A la colla hi ha gent de tota mena, edats, procedències, ideologies i a tots ens uneix un mateix propòsit: fer castells. Quan en fem un, i ens surt com esperem, ens abracem amb una emoció que a mi, que soc home de no plorar, sovint se m’entelen els ulls”.

Un còctel de festa major

Com a bon cocteler, en Yoel té clar que la festa major de Vilafranca hauria de tenir el seu propi còctel: “Hauria de tenir una base molt d’aquí, com el cava, per exemple, i també hi posaria un toc d’aranja o préssec que li donessin un toc vermell. Hi afegiria una mica de menta per donar-li frescor i el decoraria amb raïm, és clar!”.

4. “La gent amb qui ballava són els meus amics de sempre d’aquí”

Christian Buono (Argentina). Exballador del ball de Gitanes

El desembre de 2001, a causa de la recessió econòmica que estava patint l’Argentina i que va desembocar en el “corralito” , Christian Buono va arribar al Penedès amb 27 anys i directe de San Martín, un municipi proper a Buenos Aires. “Tenia uns petits estalvis guardats a casa, i sort d’això perquè, si els hagués tingut al banc, els hauria perdut. Aquests diners em van permetre comprar un bitllet d’avió d’anada i tornada i passar algun mes aquí”, explica a La Fura.

A l’Argentina els amics vilafranquins que tenia ja li havien parlat de la festa major i fins i tot li havien ensenyat vídeos de la tronada. Per tant, quan al 2002 va poder viure-la per primera vegada, no li va venir de nou del tot. “Em va captivar des del primer moment, potser perquè també vaig anar a parar a cercles d’amics de Vilafranca que vivien molt la festa major i això també hi va ajudar, evidentment”, anota el Christian. Recorda que ja el seu primer dia 29 el van portar a la Parellada, davant de l’antic bar Marlène, a veure la cercavila: “És un punt que encara avui és dels més bonics per veure la cercavila o la processó, els balls l’esperen cada any, ho donen tot i el públic també, es crea un ambient increïble”, comenta.

La tradició i història que cada ball amaga darrere és el que més va cridar l’atenció al Christian. Explica que la seva mare és de San Antonio Areco, un poble a 100 quilòmetres de Buenos Aires que és conegut per molts balls i festes tradicionals: “A mi m’agradava veure’ls i valorava molt aquesta part tradicional, ara bé, quan vaig arribar aquí i em van parlar dels centenars d’anys d’història i tradició de la festa major, els balls i els elements festius ho vaig trobar molt bèstia. A l’Argentina tot és molt més nou”, diu.

Com que a ell sempre li havia agradat ballar i valorava molt tot l’aspecte tradicional de la festa, l’any 2004 va decidir presentar-se a la convocatòria del ball de Gitanes per formar-ne part. “Aquell any era el primer que demanaven Cercolets homes i no havia vist l’anunci de Gitanes. El mateix dia de la convocatòria em vaig trobar dues amigues i, quan els vaig dir que em volia presentar a Cercolets, em van dir que les Gitanes buscaven nois i que elles creien que m’esqueia més aquest ball”. D’aquesta manera, en Christian va postular-se finalment per al ball de Gitanes i el van agafar: “Es buscaven tres nois i aquell dia ens en vam presentar tres. Ens van agafar a tots”. El ball de Gitanes feia només tres anys que s’havia recuperat i que el ballaven “paios”.

En Christian va ballar Gitanes des del 2004 i fins al 2006, uns anys que van servir-li per travar una amistat amb tots els membres del ball que encara ara dura: “Molts són els meus amics de sempre aquí”, explica. “Per mi, formar part d’un ball de festa major m’ha permès tenir un cercle més d’amics i anar-ne fent de nous a través d’ells”, afegeix.

L’última galerada al ball de Gitanes la va fer el 31 d’agost de 2006. Justament aquell any, sant Fèlix va entrar a casa de l’administradora Gemma Llop que era exballadora i, per tant, amiga: “Va ser bonic perquè vaig ballar l’última galerada amb la Laura Cuyàs, que va ser també la primera noia amb qui, tres anys abans, vaig ballar la primera”.

Foto: Arxiu Ball de Gitanes.

Problemes amb els camals

Dels tres anys que va formar part del ball en Christian guarda centenars de records: “A mi em costava moltíssim que els camals se m’aguantessin. En aquells anys la cercavila del 29 començava al final de la rambla de Sant Francesc i recordo que sempre deia que si arribava al final de la rambla i encara els duia a lloc, era bona senyal. No sé com aquesta anècdota va córrer i uns anys després, no recordo quan, els cartells de la festa major incloïen fotos de balladors amb alguna frase. Jo vaig sortir en una acompanyat de la frase”.

Més que un moment concret, per a en Christian el més entranyable, i que en guarda més bon record, és quan entre el públic hi havia gent molt disposada a interactuar. “La tronada i l’entrada de Sant Fèlix eren molt emocionants, però tot el recorregut de les cercaviles i processons era molt divertit, hi havia espais on era molt xulo ballar, com davant de l’antic bar Marlène, perquè la gent que s’hi posa es motiva molt, o davant de la biblioteca, perquè es fa un cercle molt gran. La festa també ha de ser del poble i la interacció que tenen les Gitanes està molt bé, igual que l’estona del dia 31 en què els exballadors que s’animen, s’afegeixen a ballar”, conclou.

5. “Des de dins, em vaig adonar que la festa no dura quatre dies”

Alejandra Rodríguez Muñoz (Uruguai). Membre dels Xicots de Vilafranca

L’Alejandra Rodríguez és crossa dels Xicots de Vilafranca des de fa 12 anys. Per la seva posició al castell, no se la veu mai des de plaça, però és d’aquelles persones importants a la colla per tota la feina que fa dins i fora. A més de tots els assajos i totes les actuacions, a l’Alejandra se la pot trobar preparant la rebuda de les Matinades a la plaça dels Porcs, a les reunions de festa major amb els administradors i el Servei de Cultura, preparant la Red Party… A tot arreu. I és que és i ha estat membre de la junta de la colla dels de la camisa vermella des de fa un grapat d’anys.

Nascuda a Montevideo, capital de l’Uruguai, l’Alejandra va arribar a Catalunya l’any 2003 amb la seva filla i el que en aquell moment era el seu company. Ell havia d’acabar el grau d’Informàtica i volia fer-ho a l’estat espanyol: “Podia estudiar a la Universitat de Barcelona o a Madrid i jo ho vaig tenir claríssim des del primer moment: Barcelona! Per què? Doncs perquè té mar i jo estava molt acostumada a veure’l cada dia i no em podia imaginar passar mesos sense fer-ho”, explica. D’aquesta manera, un 21 de desembre de 2003 van arribar a Castelldefels i ben aviat la seva filla va descobrir la cultura popular a través de la colla de Diables d’aquesta ciutat del Baix Llobregat. La relació amb els Xicots no va trigar gaire temps a començar, ja que un dels companys diable era alhora casteller dels de la camisa vermella i la filla de l’Alejandra insistia un dia i un altre a la seva mare que la deixés anar a Vilafranca a fer castells. Tanta insistència va tenir els seus fruits i la Mel, que és com es diu la seva filla gran, va començar amb els Xicots de Vilafranca.

Que l’Alejandra entrés a formar part de la colla era una qüestió de temps. En aquells primers anys va néixer la Txell, la seva filla petita i, tot i que al principi la criatura no volia sentir parlar de fer castells com la Mel, als 4 anys va demanar fer un pilar amb la seva germana. I des de llavors que ja no ha baixat. Va ser l’enxaneta del 3 de 9 i el 4 de 9 dels Xicots i ara, que té ja 16 anys, fa de quarts.

Amb dues filles fent castells, l’Alejandra va afegir-se ràpid a la colla. L’any 2012 va començar a anar a assaig: “Recordo que el primer dia li vaig preguntar a la Mariana, la cap de crosses, on m’havia de posar per ser útil i em va col·locar de crossa. D’això fa ja 14 anys i sempre he estat a la mateixa posició”, comenta.

Llegint castells amb l’oïda

“Ser crossa és molt sacrificat, som els primers que entrem i els últims que sortim. No apareixem mai en cap foto, però és una posició de molta responsabilitat, no només per l’esforç físic, sinó pel suport psicològic que vas fent al baix. Treballem molt per l’oïda, ens guiem per les gralles, pel que l’agulla ens va explicant, pel moviment del castell… Tot això ho vas aprenent amb els anys. Aprens que el silenci que arriba mil·lèssimes de segon després d’un tremolor vol dir que el castell no va bé”, indica l’Alejandra.

Tot i que sempre ha fet de crossa, aquesta vilafranquina d’origen uruguaià ha parat també castells com a baix i ha fet de segona en alguns castells fets només per dones: “L’any passat, per festa major, vam fer el 4 de 7 de dones i jo era una de les baixes i la meva filla petita estava a quarts. Va ser molt bonic!” exclama.

Abans d’arribar a Catalunya l’Alejandra no havia sentit mai parlar de castells, no havia vist mai cap foto ni cap vídeo de construccions humanes i ara s’ha convertit en una de les seves passions. Els castells i el muntanyisme: “Quan no faig castells em trobareu sempre caminant i enfilant-me muntanya amunt! Vaig escollir viure a una ciutat amb mar i ara fa una pila d’anys que visc a Vilafranca. Ja no trobo a faltar el mar, però sé que el tinc a quinze minuts”, explica divertida. Entre Castelldefels i Vilafranca, l’Alejandra i les seves filles van viure una bona temporada a Sant Sadurní, però el final de l’etapa d’escolarització a l’escola Jacint Verdaguer i els Xicots van portar-les a totes tres a viure definitivament a la capital de l’Alt Penedès.

L’emoció de la festa major

Foto: ACN / Roger Segura

La primera festa major de Vilafranca de l’Alejandra vestida amb camisa vermella va ser l’any 2013. L’engranatge de la més típica, però, el coneixia bé d’abans, ja que la filla gran feia uns anys que feia castells: “La primera sensació que vaig tenir va ser molt impressionant perquè no tenia res a veure amb cap festa que hagués vist jo abans. Havia vist la festa major de Castelldefels, però la de Vilafranca no és comparable amb res: tants balls, tanta riquesa folklòrica, tanta passió… I el que té de bo és que hi ha futur, perquè la festa major dels petits el garanteix”, rebla.

Si com a espectadora la va admirar la riquesa de balls i tradicions de la més típica, ja com a castellera i més encara com a membre de la junta, la va sorprendre l’engrenatge, l’esforç i la dedicació que hi ha darrere: “Em vaig adonar que la festa major no dura quatre dies, que hi ha una logística gegant al seu voltant. La preparació de la festa major, per qualsevol colla o ball que en forma part, comença l’endemà d’acabar-se. En el cas dels Xicots, són mesos de preparació, de feina i de reunions que no només tenen a veure amb els castells purs, sinó amb totes les activitats més socials que es fan”.

A banda de fer castells i de la diada del dia 29, d’entre tots els actes festamajorencs, a l’Alejandra els que més l’emocionen són la Tronada i l’Entrada de Sant Fèlix: “Tant en una com en l’altre se’m posa la pell de gallina. Són dos actes que estic segura que encara que no formés part dels Xicots, no me’ls perdia per res, hi ha una emoció brutal”, diu.

“Que bonic poder saludar-se pel carrer!”

Per a l’Alejandra el català mai ha estat un impediment per relacionar-se i explica que tenia molt clar ja abans d’arribar a Catalunya que aprendria l’idioma: “Jo soc de les que penso que si tu vas en algun lloc a viure has d’intentar integrar-te per poder, justament, gaudir del lloc que t’acull”. El fet de tenir filles en edat escolar va fer encara més necessari aprendre català per poder-los-hi donar un cop de mà quan ho requerien: “Vaig ser molt autodidacta i vaig començar a aprendre’l des de baix de tot: mirant els dibuixos animats amb les meves filles”, comenta.

L’Alejandra Rodríguez va entrar a formar part dels Xicots per acompanyar les seves filles. Ràpidament, però, es va captivar de la seva essència, va enfundar-se la camisa i es va arremangar les mànigues per col·locar-se al centre de l’estructura, a sota de tot, fent de crossa, ajudant a sostenir el baix. “Als castells tothom és important. Sense tots res seria possible i això és el que m’agrada”, manifesta. Els Xicots, a més, li han servit per fer colla i sentir-se part d’una tradició i una manera de fer molt arrelada a casa nostra: “Considero que ser dels Xicots ha estat clau per poder arribar aquí, a tenir aquesta xarxa”. L’Alejandra, a més de ser membre dels de la camisa vermella, fa anys que balla per Carnaval amb el grup de Sant Miquel d’Olèrdola: “Allà també hi participa moltíssima gent i, entre un lloc i un altre, vas coneixent gent i la xarxa es va fent més gran. Arriba un dia que comences a poder saludar gent pel carrer, a trobar-te coneguts i això és molt bonic!”.

6. “Els meus fills seguien el Concurs de Castells des de França”

Alain Jorge Barbarà Minguet (França). Membre dels Castellers de Vilafranca

L’Alain és francès i fa tres anys que va arribar a viure, junt amb la seva dona, a Vilafranca del Penedès. “Abans de tenir la targeta del Catsalut vaig tenir la de soci dels Castellers de Vilafranca”, diu tot cofoi. Que aquest francès de 65 anys escollís Vilafranca per viure no és casual: fill de pare català i amb família a les Masuques feia 60 anys que venia a Catalunya a passar les vacances i al Penedès hi feia parada sempre que podia. El fet casteller, per tant, ja el coneixia: “El meu cosí de les Masuques m’enviava fotos i vídeos d’actuacions dels verds i jo des de França també em connectava a internet per seguir-los”.

El pare de l’Alain feia de mestre al Marroc i ell va néixer i viure en aquest país nord-africà fins que va tenir 18 anys. A aquesta edat es va traslladar a França per continuar els estudis superiors, primer a Montpeller i després a París. Bona part de la seva vida laboral la va dedicar a fer carrera militar fins que va deixar-la per centrar-se en la política; fins i tot en els darrers anys va ser alcalde d’un poble anomenat Villaneuve la Comptal, prop de Castelnaudry (entre Tolosa i Carcassona).

Als 62 anys ell i la seva dona, que era mestra, van decidir jubilar-se i venir a viure a Vilafranca, que és l’última ciutat on havia viscut el pare d’ell. D’això en fa tres anys, gairebé el mateix temps que fa que l’Alain és dels Castellers. “Estic jubilat, tinc molt de temps per fer coses i visc a Vilafranca del Penedès. Per mi el més normal és ser casteller”, indica. Abans de fer el pas definitiu, però, va participar en l’assaig popular que els verds fan uns dies abans de Sant Fèlix: “Vaig trobar que era més difícil del que em pensava i que fins i tot a la pinya hi havia moments que costava respirar, però així i tot em va agradar molt”.

Esperit, humilitat i igualtat

Foto: ACN / Neus Bertola

Tal dit, tal fet. D’ençà d’aquell assaig l’Alain no ha abandonat la pinya dels Castellers de Vilafranca. Està orgullós de dir que va a tots els assajos i a tantes actuacions com pot. Dels castells destaca tres aspectes que l’han captivat: l’esperit, la humilitat i la igualtat. “A mi, que he fet política a França bastants anys, em sorprèn i m’agrada veure com en els castells es canvien els caps de colla i els presidents i aquests tornen al tronc, a la pinya o a la posició que els demana el nou cap de colla, sense cap mena de problema. En política veus alcaldes o diputats que, quan perden l’escó, marxen de mala gana, es deprimeixen i els costa tornar al seu rol anterior. Als castells, en canvi, s’assumeix de manera natural el canvi de junta i els sortints es posen al servei dels nous per fer el que convingui pel bé de la colla. Aquesta força d’humilitat és sorprenent per mi”, comenta.

Un altre aspecte dels castells que l’Alain fa valdre és que, a diferència de qualsevol altre esport, a les places ningú perd: “Si hi ha una colla que fa castells de 7 i en descarrega un, l’aplaudeixes igual que una colla de 9 que fa un gamma extra perquè saps l’esforç que comporta poder fer un castell”. Tot i aquesta companyonia general, l’Alain sap bé, perquè ja ha viscut un Concurs de Castells, que a la Tarraco Arena s’hi competeix i que les grans colles es disputen fins al final la preuada piràmide.

“Una altra cosa que m’agrada, m’adono que tot m’agrada! –riu–, és que als Castellers tothom hi té cabuda. A la colla hi conviu canalleta de 4 anys amb gent gran de gairebé 80. Tots hi tenim un lloc, tots hi podem participar aportant el que puguem. A més, no hi ha diferències de gènere, homes i dones portem la mateixa vestimenta, arribes a Cal Figarot et canvies de camisa i ningú té problemes amb res”, comenta.

Als Castellers de Vilafranca, l’Alain diu que s’hi ha sentit molt ben acollit des del principi: “A mi sempre m’ha agradat fer activitats i prendre part del lloc on visc. Ser dels verds m’ha ajudat a conèixer gent, són un factor d’integració” assegura. Tot i que ell insisteix que no acaba de parlar bé del tot el català, el parla fluidament i s’esforça per millorar dia a dia: “Tot i tenir pare català, a casa sempre s’havia parlat només francès. Ara, per sort, això no passa i els pares s’esforcen més per parlar als seus fills amb la seva llengua materna. Entenc el català perquè he vingut tota la vida a Catalunya, però he de millorar encara la parla, per això llegeixo llibres en català, segueixo tota la premsa local, escolto la ràdio, miro la tele i el parlo sempre que surto al carrer”, diu.

L’avi casteller

L’Alain i la seva dona han vingut sols a jubilar-se a Catalunya. A França hi tenen tots els fills i nets que els visiten sempre que poden. Ells, igual que molts amics francesos de l’Alain, han estat a Cal Figarot per veure alguns assaigs i han anat també a diverses diades castelleres per veure castells en directe. “Els meus fills i nets, quan estan aquí, segueixen totes les diades on vaig. Diumenge passat, per exemple, van venir a la festa major de Gràcia i, quan vaig arribar a casa, tots volien que els pugés a les espatlles per fer un pilar”.

Un fet que destaca l’Alain dels Castellers de Vilafranca és que són ambaixadors de Vilafranca i de Catalunya arreu del món, participant sempre en grans esdeveniments de rellevància internacional. Ell, sense voler-ho, també és ambaixador del fet casteller, ja que tots els amics francesos que té segueixen ara els Castellers i els seus nets presumeixen d’avi a l’escola: “Fa dos anys els meus fills seguien el Concurs de Castells des de França. L’endemà la meva neta petita a l’escola va fer una mena de presentació per explicar què eren els castells i que el Concurs l’havien guanyat els Castellers de Vilafranca, que són els del seu avi. He contaminat a tota la família!” exclama. Però la cosa no acaba aquí, la neta d’un cosí seu de Barcelona l’any passat va assistir amb els seus pares de públic a l’espectacle que els Castellers van fer al Liceu. “Quan es va acabar, la nena va dir que volia ser castellera i, com que viuen al barri de Gràcia, ara tota la família va als Castellers de Gràcia”, afirma.

FER UN COMENTARI