He llegit amb interès l’article del Sr. Miquel Casellas “L’aigua potable, tot un luxe” aparegut a La Fura del 23/9 al 03/10 del 2024 i, basant-me en la meva experiència de més de trenta anys gestionant petites companyies subministradores d’aigua amb forma jurídica de cooperatives de consumidors-usuaris, juntes de compensació, comunitats de béns i comunitats de propietaris, voldria fer les següents consideracions a la seva conclusió que només s’ha de pagar pel consum.
Qualsevol companyia d’aigua, tingui la forma jurídica que tingui, té com a finalitat garantir el subministrament d’aigua als seus abonats o socis de consum. Per això, ha de garantir el finançament dels costos que representa aquesta prestació de servei, com són el manteniment i la reparació de la xarxa, les instal·lacions de bombeig i emmagatzemament (dipòsits, etc.), el subministrament elèctric, les anàlisis, els consumibles i la gestió, tant administrativa com fiscal-comptable i, si s’escau, laboral. A més, les obligacions relatives a la protecció de dades, coordinació d’activitats empresarials (CAE), prevenció de riscos, vigilància de la salut, etc. També s’ha de confeccionar un pla d’inversions, tant de maquinària com d’instal·lacions i considerar-ne l’amortització.
Segons la meva experiència, totes les despeses anteriors, unes de fixes i altres variables, no poden dependre únicament d’un finançament basat en el consum, que per definició és variable. Per la qual cosa, l’entitat subministradora ha de definir una “política de preus” en la qual es defineixi una quota fixa, un preu variable per metre cúbic i un benefici empresarial (en el cas de les companyies que gestionem, com que són sense ànim de lucre, el benefici empresarial és “un menyspreu” per als seus consumidors).
La quota fixa és el preu del qual han de fer-se’n càrrec tots els consumidors encara que portin un temps no consumint, perquè quan obrin l’aixeta el servei estigui en plena disponibilitat i funcionament.
Finalment, pensem en episodis de sequera durant els quals el consum baixés al mínim i, si no existís la quota fixa, amb els ingressos únicament pel consum no es podrien assumir el conjunt de despeses i inversions que, com explico al principi, han de garantir el subministrament d’aigua als seus abonats (el cànon de l’aigua, la taxa de clavegueram i l’IVA són això, cànons, taxes i impostos que no afecten el compte d’explotació de la companyia subministradora, ja que aquesta només fa “d’agent cobrador”, cobra amb una mà als usuaris i amb l’altra fa l’entrega a diferents administracions).
Mario Andrés López
Vilanova i la Geltrú
