Oficis que se’n van

En Joan Saumell és ferrer, com ho eren el seu pare, l’avi i el besavi. A casa seva, a Cal Ferrer Magins, de Sant Joan de Mediona, es treballa el ferro des del 1882. Entrar al seu taller és fer un viatge a través de la història d’aquest ofici que, amb el pas dels anys, ha anat quedant engolit pels processos industrials. Només entrar, una fornal que havia servit per escalfar ferro per fer centenars d’estris: ferradures, aixades, eines per al camp, baranes… i just davant, una enclusa clavada des de fa 142 anys sobre una soca desgastada pels trossos de ferro roent que durant anys han caigut a sobre.

Des de fa més de trenta anys que en Joan és l’únic ferrer del poble, malgrat que durant dècades en aquest petit poble al nord de l’Alt Penedès, n’hi havia hagut dos: “Hi havia feina per a tots. Jo no ho vaig veure, però he sentit a dir que aquí a casa hi havien arribat a treballar tres persones”, explica. Ell, però, sempre ha treballat sol. L’estiu que va fer els setze anys va començar a ajudar el seu pare al taller i als disset, amb el batxillerat acabat, va decidir quedar-se a la ferreteria ajudant el seu progenitor i aprenent l’ofici. Malauradament, ho va poder fer poc temps: “Quan tenia 17 anys el pare va morir i em vaig quedar sol al capdavant del taller. Segur que si hagués viscut més m’hauria ensenyat molta més forja de la que vaig aprendre, vam tenir poc temps i en vaig haver d’anar aprenent a poc a poc, a còpia d’equivocar-me”, diu.

Tot i que va donar cops de mall a alguna ferradura i els primers anys va ferrar una trentena de cavalls i va fer alguna aixada, en Joan es va adaptar als temps que corrien: “Va començar a haver-hi molta feina a la construcció i em vaig dedicar molt a fer baranes, portes… les portes que hi ha a l’Ajuntament del poble les vaig fer jo”, comenta satisfet. Construir i arreglar, això és el que ha fet –i encara fa– en Joan al llarg de la seva vida de ferrer: “Abans hi havia moltes més granges i hi tenia sempre feina soldant o arreglant el que convingués, fins i tot bicis arreglava. Als estius aquí al taller sempre hi havia deu o quinze bicicletes per reparar de canalla del poble. No era una feina ben bé de ferrer, però la feia. Ara, qui més qui menys se les arregla a casa”.

Amb els anys la feina del ferrer s’ha anat industrialitzant i els ferrers de poble, com en Joan Saumell, han anat minvant. Lluny de lamentar-se, en Joan diu entendre-ho: “És inevitable, hi ha feines que les màquines les fan molt més ràpid i surten més bé de preu que si les hagués de fer jo. Per exemple, m’havia fet tips de fer canals de zenc, metre a metre i anar soldant. Ara les fa una màquina i surten ja de la mida que convingui. Amb això no hi pots competir”, rebla. Els canvis en la manera de construir també creu que hi han tingut a veure: “Abans quan un es feia una casa, la feina del ferrer era una partida important, ara s’inverteix molt més en altres aspectes com els aïllaments o les instal·lacions eficients i si s’ha d’estalviar en alguna cosa, s’estalvia en ferro”.

Fent el relleu

En Joan farà 72 anys el mes vinent i encara treballa. Ha optat per fer la jubilació activa i anar fent feina mentre en tingui. Ara bé, últimament pel taller hi va sovint el seu fill, que també es diu Joan, i que ha decidit combinar la seva feina d’enginyer industrial amb la d’aprendre l’ofici familiar: “Fa un temps em vaig fer autònom per poder combinar la feina d’enginyeria amb la de ferrer. Vinc al taller a estones per aprendre tot el que puc, perquè m’agrada tocar el ferro, embrutar-me les mans i fabricar. Crec que per una qüestió de temps i de dedicació no podré aprendre l’ofici del tot, però vull intentar conèixer-lo tot el que pugui”, diu.

A en Joan xic, que és com l’anomenen a casa seva, li agrada poder combinar la faceta del disseny industrial i la de la fabricació: “Al ferrer del poble la gent hi ve a trobar solucions i a assessorar-se. A mi el que realment m’agrada és trobar solucions a un problema mecànic i és el que estic intentant aprendre” explica. I això és, precisament, el que ha fet construint una taula per soldar adaptada a les mides del taller i pensada perquè ni ell ni especialment el seu pare s’hagin d’ajupir a terra per soldar peces grans. “Va molt bé aquesta taula!” comenta cofoi en Joan pare.

Aquesta nova taula està situada just al davant de la que han fet servir les diferents generacions de ferrers de cal Ferrer Magins. Una taula rodona, ennegrida i desgastada pels cops de mall i les espurnes del soldador. Una taula que encara avui fa servei, però que veu com una nova generació comença a prendre-li el relleu.

Fa aproximadament quinze anys va néixer l’Associació Patí Català i Vela Llatina de Calafell, una entitat enfocada a recuperar una part de la important tradició marítima que hi havia hagut al municipi durant el segle XX. Com explica a La Fura Jordi Rascado, membre de la junta, Calafell havia tingut, per una banda, “una flota molt important de patí català, amb un club nàutic que havia estat molt potent als anys 70 i 80 i un dels dos únics constructors de patins”. Per altra banda, al municipi també hi havia “una de les flotes de pesca a vela més importants de tot Catalunya”.

Entre finals del segle XX i principis del XXI, el retrocés d’aquest sector va provocar que moltes embarcacions anessin quedant sense ús a la sorra, patint un lent deteriorament. La filosofia de l’entitat des del principi va ser “agafar aquestes barques de fusta, restaurar-les i aparellar-les amb la vela llatina”, tal com explica Ton Surià, que també forma part de la junta. Amb aquest objectiu van començar a recuperar diferents embarcacions, algunes en més bon estat i altres que necessitaven més feina. A això és el que s’han dedicat els últims catorze anys.

Alguns dels treballs els poden fer els mateixos socis en unes drassanes habilitades en un recinte de la Platja de Calafell que rep el nom de La Destil·leria. Però quan són necessàries intervencions de més envergadura, l’entitat ha de buscar professionals més preparats, com ara els mestres d’aixa o els calafats. Els primers són els artesans de la fusta que construeixen i també reparen les barques. “És el professional que toca la fusta i li dona la forma, en un procés que és molt laboriós”, detalla Surià. Pel que fa als calafats, són els que, un cop acabada la tasca dels primers, s’encarreguen de segellar les embarcacions, “posant estopa entre les juntures perquè així no entri aigua”.

El problema és que cada cop costa més trobar gent que conegui aquests oficis al país. “Hi ha molt poca gent a Catalunya que els faci, perquè és molt dur. A més, aquí vivim d’esquena al mar, i al final tots aquests oficis es van perdent”, lamenta Rascado. Unes de les poques drassanes que queden actives al Principat són les dels Astilleros de Cataluña, a Badalona, propietat de la família Morales. Allà és on l’associació calafellenca ha portat algunes embarcacions que calia rehabilitar. També són els que han fet la rèplica de la històrica barca Francisca de Calafell.

Però l’ideal seria tenir algun d’aquests professionals a la zona que pogués fer aquests treballs a la mateixa Destil·leria. Tal com explica Jordi Rascado, “a Calafell mai hi ha hagut unes drassanes com a tals, tot i que sí que hi ha hagut algun mestre d’aixa i algun calafat, com ara Ramon Forner”. Mort el 2019, Forner va ser l’últim calafat del municipi. I el relleu, en aquesta mena de feines és molt complicat. “Tot i que hi ha algunes escoles que ensenyen a fer reparacions petites, l’ofici de mestre d’aixa demana temps, ningú t’ensenya a fer una barca, s’ha d’anar d’aprenent”, explica Rascado. A més, es tracta de treballs que demanen una inversió econòmica important, cosa que suposa un altre fre.

Recentment, l’associació havia comptat amb un mestre d’aixa que havia començat a treballar en la reconstrucció de la barca Manuela, de Sant Salvador. Però, per motius de salut, va haver de deixar de banda la feina. Ara, estan esperant que arribi una altra persona de Sardenya que coneix l’ofici i es podria establir a Calafell, cosa que per ells seria un pas endavant important. Mentrestant, continuen fent alguns treballs en les diverses embarcacions que hi ha a La Destil·leria i que esperen el seu moment. “Algú ens va dir que això era com la nevera de les barques, perquè aquí a dins estan protegides i es poden conservar, i quan es pot assumir la seva restauració, es fa”, conclou Rascado.

Anyinyolar, ensimulsar, remendar… Tot, asseguda en una cadira de vímet. Faci fred, faci sol o faci vent. Des dels setze anys, la Montse Ferrer és xarxaire al port de Vilanova i la Geltrú. Fins ara formava un binomi perfecte amb la Juani Rubio, adobant les xarxes de pesca al moll. Ara fa un mes, però, que la Juani es va jubilar, deixant la Montse com una de les poques representants a la costa catalana d’una professió en vies d’extinció. És, de fet, una de les tres persones que encara s’hi dediquen, juntament amb l’Elsa Martínez i el Moha Kabouti. Tots tres, remendadors al port vilanoví.

La Montse és la més veterana. Fa trenta-vuit anys que arregla les xarxes malmeses dels pescadors. Va començar a treballar quan encara era menor d’edat, i ha estat estretament vinculada al mar des que va néixer. El seu pare era pescador, per la qual cosa ha “viscut i crescut al moll”. Com que era dona, no es podia embarcar i es va haver de quedar en terra per fer “una feina que no m’agradava, però que a poc a poc m’ha anat atrapant”. De fet, en aquell moment, la feina de xarxaire era exclusiva per a dones, la gran majoria esposes i filles de pescadors.

Abans, la Montse va haver de passar per l’escola de remendadores que hi havia a la zona del port. I és que fa quaranta anys, al moll de Vilanova i la Geltrú hi havia una quinzena de xarxaires desenvolupant una tasca que és clau per al bon funcionament de la confraria de pescadors. Encara ho són, d’indispensables, però la duresa de l’ofici i els baixos salaris han fet que la professió estigui en risc de desaparèixer.

A la costa catalana no en queden, de xarxaires, i són els mateixos pescadors els qui arreglen les xarxes damunt de la barca. Però a Vilanova es neguen a perdre un art tan antic com el de remendar i, per això, després de la retirada de la Juani, han contractat dues persones més.

Com en el cas de la Montse, el marit de l’Elsa Martínez també és pescador. Això no obstant, ella no ha treballat mai al mar. Fins fa poc es dedicava a l’atenció i cura de persones grans, una professió “molt més dura que ser al port”, assegura. És per aquest motiu que l’Elsa va decidir fer “un canvi de vida” i des de fa un any també és una de les encarregades d’adobar les xarxes al moll.

L’altre cas és el del Moha Kabouti. Segons apunten des de la confraria, és l’únic home remendador que hi ha actualment a Catalunya. I és que, com dèiem, aquesta és una feina que tradicionalment havien fet dones. El Moha es va incorporar el mes de setembre passat (quan va plegar la Juani), si bé coneixia molt bé l’ofici. Abans de començar a treballar a Vilanova, ho havia fet al seu poble d’origen, Nador, al Marroc. De fet, com passa amb la resta de professions, allà només els homes poden desenvolupar aquesta feina.

El pare del Moha era remendador, de manera que de ben petit va descobrir l’art. “Es podria dir que em canviaven els bolquers damunt de les xarxes”, diu Kabouti. Als divuit anys la seva vida va fer un gir de 180 graus. La mort de la seva mare li provoca un trasbals tan intens que decidí travessar l’estret en una pastera de quatre metres amb catorze companys més. Un viatge duríssim que l’acabà portant fins a Vilanova i la Geltrú, on tenia els seus cosins. Són ells qui l’ajudaren a trobar una certa estabilitat, que aconseguí definitivament quan començà a treballar al port. Ara diu haver trobat el seu lloc i confessa a La Fura que està “feliç” de poder dedicar-se a una feina que el manté lligat, en major o menor mesura, als seus orígens.

A remolc dels pescadors

Si bé a Vilanova hi ha tres xarxaires, això no és cap símptoma de bon estat de salut. La Montse Ferrer explica que la feina de tots tres depèn, bàsicament, dels pescadors. Si ells estan bé, tots ho estan. Però no és el cas. Ja fa anys que el sector arrossega un seguit de problemes, provocats especialment per unes lleis cada cop més estrictes que dificulten la feina dels pescadors. “El futur és molt negre”, lamenta Ferrer, “perquè anem a remolc dels pescadors: si ells no guanyen, nosaltres tampoc”. Per això demanen posar fil a l’agulla i impulsar polítiques que, en lloc d’escanyar la flota, dignifiquin les professions de mar.

Envoltat de teles, patrons i teixits, amb una agulla i unes tisores de sastre entre mans, i una cinta mètrica al voltant del coll, en Jaume Surià ha dedicat tota una vida a l’art de confeccionar a mida vestits d’home, gavardines, abrics i armilles. S’ha preguntat moltes vegades d’on li sorgeix l’interès pel sector, ja que va començar a treballar-hi de molt jove. Però no ho sap. Als 15 anys va iniciar els estudis de formació professional de sastreria, que va cursar durant tres anys, tot i que als 13 ja va començar a estar-hi vinculat perquè treballava els estius com a ajudant de sastre en un taller.

En Jaume assegura que la gràcia de la sastreria és que tots els homes són diferents i, per tant, “les peces de vestir no són iguals”. I és que el procés de creació d’una peça és meticulós, ja que un sastre ha d’entendre les necessitats, els gustos i el tipus d’ocasió per a la qual el client necessita la roba, i d’aquesta manera seleccionar les teles adequades. “A l’escola vaig aprendre a estudiar la persona, prendre-li les mides i a fer una orientació de teixits. A més, ens ensenyaven sistemes de treball, és a dir, saber interpretar els patrons i les formes que has de fer a la peça per confeccionar-la”, explica. Surià ha viscut de primera mà l’evolució del sector, ja que va començar confeccionant les peces a mà i, a mesura que van anar passant els anys, es va haver d’anar adaptant a les circumstàncies del moment.

És evident que el context s’ha capgirat. Els hàbits socials han canviat i la confecció industrial i les grans cadenes han fet que la feina del sastre quedi en segon pla. La producció massiva de roba ha transformat el mercat, els consumidors busquen immediatesa i preus competitius, la qual cosa ha deixat poc espai per a la confecció a mida. Surià creu que el motiu econòmic és una de les causes principals per les quals la sastreria s’ha anat perdent. “El consumidor final cada vegada es decanta més per una roba assequible, sigui per la immediatesa o per la manca de recursos”, considera. “Et pots comprar un bon vestit d’home per 300 euros, un tratge fet per un sastre no baixa dels 2.500 euros”, afegeix.

A aquesta circumstància se suma un altre factor: la moda. És perceptible que l’estil formal associat a l’americana i la corbata ha experimentat una notable decadència i la moda casual s’ha apoderat dels espais que abans eren exclusivament formals. “Hi ha molt pocs referents que vesteixin amb americana i corbata. Les marques de roba han promogut un estil més relaxat, amb peces que combinen comoditat i estil”, apunta.

Davant aquest escenari, un dels obstacles principals que fan trontollar la continuïtat de l’ofici és la manca de professionals que puguin rellevar els sastres que han deixat l’agulla després de dècades enfilant-la. “Fins i tot les grans marques tenen problemes per trobar una persona jove que s’hi dediqui”, assegura. El futur és incert, però el que està clar és que, per sobreviure, el sector s’ha d’adaptar al modus vivendi actual, a l’espera que l’època d’esplendor del vestit fet a mida, torni a revifar.

Ara el Jaume, jubilat, s’ha incorporat a l’Associació Modernisme de Gelida, on continua enfilant l’agulla per confeccionar peces de l’època a mà i traslladar els seus coneixements a les persones que participen en el taller de cosir a màquina. Més de mig segle vinculat l’ofici i desitjant que la darrera tisorada encara trigui a arribar.