El festival En Veu Alta (EVA) va anunciar fa un parell de setmanes que havia arribat al final del seu camí. Després de vint edicions, el certamen de narració oral de l’Alt i el Baix Penedès posava punt final a una trajectòria que ha anat en línia ascendent, però sempre mantenint els seus principis i els seus trets diferencials. “La nostra filosofia ha estat sempre apostar per la proximitat”, recordava la seva directora i principal impulsora, Jordina Biosca, el dia que anunciava l’adeu. Proximitat amb el territori, però també amb els penedesencs.
La desaparició de l’EVA és, en el fons, una molt mala notícia, perquè era un dels pocs festivals del territori que apostava per una manera diferent de funcionar. Una manera de funcionar centrada en allò “micro” per davant d’allò “macro”, com recordava la mateixa Biosca a La Fura el mes de maig passat, just abans de començar una vintena edició que seria, al cap i a la fi, l’última.
De fet, la directora no va evitar llençar un dard el dia del comiat als “grans festivals que arriben al territori amb el suport d’una milionada de diners públics”. “L’EVA no es pot mesurar per assistències ni per resultats a curt termini”, afegia. Unes frases que ressonen amb força en un moment en què el fenomen dels grans festivals, sobretot els de música, s’ha desbordat completament.
Són incomptables els municipis que volen tenir el seu festival, amb uns cartells que, en molts casos, acaben programant sempre els mateixos grups, perquè formen part de conglomerats amb uns interessos determinats. Unes iniciatives que, a més a més, acaben destinades al públic que ve de fora, sense tenir en compte els maldecaps que poden originar als veïns de les zones properes. I tot regat amb els diners públics, a través d’unes subvencions que es demanen amb l’excusa de la promoció turística i la promoció de marca que suposen aquests macrofestivals, com explica l’excel·lent llibre Macrofestivales, el agujero negro de la música, del periodista català Nando Cruz.
Per això és important que hi hagi festivals com l’EVA, que suposen tot el contrari d’això, i que tenen com a principis irrenunciables la proximitat, el territori, la personalitat i la comunitat. Unes característiques que feien que, en el fons, l’EVA fos molt més que un festival.
