Un petit refugi de les llibertats

A La Fura comencem el 2025 llençant la vista més de seixanta anys enrere per recordar un esdeveniment força singular que va tenir lloc al territori durant els últims anys de la dictadura franquista. La Setmana de la Joventut del Vendrell va ser una iniciativa que es va desenvolupar principalment durant la dècada dels anys seixanta del segle XX. Un certamen que aglutinava un grapat d’actes culturals i esportius –conferències, cinefòrums, concursos, gimcanes o partits de bàsquet– i que tenia en el seu Concurs de la Cançó la joia de la corona.

Impulsada pel Club de Joves del Casal Familiar, la Setmana de la Joventut va néixer a finals de la dècada dels anys cinquanta i es va allargar durant prop de quinze anys. Aquest article s’ha elaborat recollint les impressions d’alguns dels que van impulsar aquella iniciativa o que en van ser protagonistes, com ara Joan Miró, Albert Solé, Salvador Rovira, Tomàs Trillas i Encarnació Pallarès.

La llavor de la Setmana de la Joventut del Vendrell cal buscar-la en l’àmbit de l’escoltisme local, que, vinculat a la parròquia, havia fet els seus primers passos a la vila a mitjans dels anys 50, en plena dictadura franquista. La capital del Baix Penedès –que aleshores tenia prop de 5.000 habitants– va tenir un primer agrupament escolta entre el 1953 i el 1955, anomenat Sant Jordi. Com apunta Joan Miró, que seria un dels futurs organitzadors de la Setmana, en aquells anys “el paraigua” de molts joves era l’escoltisme catòlic, perquè, “o era això, o era el falangisme”.

Quan l’agrupament Sant Jordi es va dissoldre, el seu lloc el va ocupar l’agrupament escolta Jaume I, al qual va estar vinculat Albert Solé, que molts anys després seria director de l’Escola de Música Pau Casals. Solé recorda la petjada profunda que van deixar en molts d’aquells joves dues persones que van ser cabdals en el món de l’escoltisme: “Un va ser Josep Maria Rovirosa Riot, de Vilanova, que era un intel·lectual. Quan parlaves amb ell, sempre et feia pensar, perquè et parlava amb enigmes i metàfores. I amb les noies passava exactament igual amb Núria Illes, que era una altra intel·lectual, en aquest cas provinent de Barcelona. Ells dos van fer possible que l’escoltisme aquí es comencés a barrejar i van mantenir la flama encesa molts anys”.

Molts d’aquells joves, en créixer, van entrar a formar part del Club de Joves del Casal Familiar, una entitat que havia nascut el 1948 amb el nom de Centre Catequístic, però que el 1956 havia adoptat el nom definitiu de Casal Familiar Parroquial aprofitant la construcció d’un nou edifici. El Casal representava en aquells temps grisos un refugi per a les inquietuds del jovent de l’època, gràcies al suport que rebien per part d’alguns mossens de mentalitat més oberta. Un d’ells era Josep Poca, que al Diari del Baix Penedès deixaria escrit: “El Casal va ser una petita illa amb certa autonomia que afavoria aquests anhels”.

A més de tenir seccions de cinema i teatre, el Club de Joves del Casal va decidir impulsar el 1957 una Setmana de la Joventut que aglutinés diferents activitats dirigides al jovent local. “Els primers anys hi havia conferències, gimcanes, sardanes o cinefòrum, i tot es feia al mateix edifici del Casal”, explica Joan Miró. Al diari Vendrell. Portavoz catòlico de la villa del maig de 1957, es recull tota la informació d’aquella primera edició, en la qual es van projectar dues gravacions retrospectives locals –una d’elles, sobre la Fira del 1925– i es van fer actes com una desfilada de models infantils i un recital de sardanes amb la Cobla Melodia.

Salvador Rovira va ser un dels vendrellencs que va poder gaudir d’aquella iniciativa, que era “molt esperada” pels joves de la vila. Rovira remarca que era un esdeveniment que es va poder tirar endavant perquè “els vicaris van ajudar molt”, en uns moments en què totes les activitats estaven molt vigilades pel règim. “Els rectors també els van deixar fer força”, afegeix.

Les dues primeres edicions, les dels anys 1957 i 1958, es van fer el mes de maig, i tenien els seus punts àlgids en les sessions de cinefòrum i les conferències. Després d’un parèntesi l’any 1959, la Setmana de la Joventut va tornar el 1960, però ja traslladada a la tardor, entre els mesos d’octubre i novembre. “Era quan ja s’havia acabat la feina relacionada amb el turisme, que al Vendrell era molt important”, apunta Joan Miró.

Després de diverses edicions, el 1963 va suposar un punt d’inflexió, ja que una nova generació es va fer càrrec de l’organització de l’esdeveniment, amb noms com Albert Solé, Joan Miró o Josep Maria Pros posant-se al capdavant. Entre les novetats que van introduir, la més significativa va ser el Concurs Literari i de la Cançó. Albert Solé recorda que el concurs es feia l’últim dia de la Setmana de la Joventut i va esdevenir “un èxit des del principi, amb la sala del Casal omplint les 400 localitats”. “Hi participaven un màxim de deu cantants”, continua Solé, “alguns dels quals eren d’aquí al Vendrell, com el Jaume Pell, el Pitu Segura, el Pitxi, o jo mateix; el Pere Tàpias també havia vingut diverses vegades”. “Havien de ser peces originals i calia enviar abans la partitura”, afegeix.

Joan Miró creu que l’èxit que va tenir el concurs es devia, per una banda, al fet que “la cançó catalana estava molt de moda en aquells anys” i, per l’altra, a la proliferació que hi havia de “festivals internacionals de cançó, com els de Sant Remo i Benidorm o el de la Canción Mediterránea”. Tomàs Trillas, un dels que va prendre part en alguna edició del concurs, assegura que amb els diners que es feien aquell dia “es podien pagar la resta d’actes de la Setmana”, en els quals l’assistència era més modesta.

A la revista Reeixir d’octubre del 1964, el periodista Josep Huguet entrevistava el president del Club de Joves del Casal, Josep Segura, que reconeixia la “vitalitat” que el Concurs Literari i de la Cançó havia aportat a la Setmana de la Joventut. “Els joves, quan s’emprenen una tasca seriosa, ja s’ha vist que la porten a cap, i això és el que compta”, rubricava Segura. També s’avançava que al mes de març sortiria un disc amb les quatre primeres cançons del certamen.

Salvador Rovira va ser un altre dels vendrellencs que van participar en el Concurs de la Cançó, concretament el de l’any 1968, interpretant la cançó Espero, amb Albert Solé acompanyant-lo al piano: “Jo era jovenet, però no tenia gaire vergonya, perquè ja feia teatre. Vaig quedar quart i encara conservo la placa que vaig rebre de l’Ajuntament del Vendrell”. En aquest sentit, Joan Miró confirma que tant el consistori com el Centre d’Iniciatives col·laboraven amb els trofeus, tot i que no aportaven diners a l’acte.

On calia anar amb peus de plom era amb les lletres de les cançons que es presentaven al certamen, en un moment en què el règim franquista mirava al detall tot el que sortia de la cultura catalana. Així, totes les peces que s’interpretaven al concurs havien de passar abans per la censura. “Recordo anar a Tarragona a veure el vicari general, que era l’encarregat de la censura, per portar-li les lletres de les cançons que participaven en el concurs”, apunta Miró. Paral·lelament, també havien de rebre el vistiplau de la Delegació d’Informació i Turisme.

Les votacions per al concurs es feien a mitges entre un jurat i el públic, i després es ponderava el vot. Durant les deliberacions hi havia un altre dels punts forts de l’esdeveniment, perquè era quan es feien actuacions musicals d’artistes rellevants de la cançó catalana, molts d’ells integrants dels Setze Jutges. En les diferents edicions hi van actuar artistes com Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Guillem d’Efak, Josep Maria Espinàs, Maria del Mar Bonet, Els Joglars o Joan Manuel Serrat.

El 1967, amb motiu de la desena edició de la Setmana de la Joventut, es va fer una celebració especial que va durar prop de vint dies i que va incloure una actuació dels Nens del Vendrell que acabaria sent molt recordada, ja que van aconseguir carregar el pilar de sis per primera vegada a l’època moderna del món casteller. El desè aniversari va servir de frontera per iniciar un nou relleu en l’organització, aquest més progressiu que l’anterior, i que va comportar l’entrada de gent com Joan Pep Nin, Ernest Benito, Martí Carnicer i Salvador Mañé.

Alguns dels fets destacats de les últimes edicions van ser el multitudinari concert que Lluís Llach va fer com a convidat el 1973 o el debut d’una jove cantautora del territori, que responia al nom de Marina Rossell. L’última edició de la Setmana de la Joventut que recull la premsa local va tenir lloc el 1973. Amb la mort del dictador i l’arribada de la democràcia, molts dels que es van encarregar de l’organització d’aquell esdeveniment van iniciar altres reptes, igual o més complicats, en el món polític.

Però la importància d’aquella iniciativa va continuar ressonant durant molt de temps, i encara ho fa ara. Encarnació Pallarès, una de les persones que va gaudir d’aquell esdeveniment durant la seva joventut, en resumeix els aspectes que van ser claus en aquella època: “La Setmana de la Joventut era un moment molt important que hi havia al Vendrell pet als joves, una reivindicació catalanista en què es trobaven els encenalls de la reivindicació del català. Va ser un nucli important per protegir la llengua i la música en català durant els anys de dictadura”.

Entre les iniciatives que van sorgir del Club de Joves del Casal Familiar també cal fer menció de la revista Reeixir, una publicació mensual feta en ciclostil que es va estrenar el gener del 1963 i que documentava moltes de les activitats que els joves impulsaven aquells anys, com la Setmana de la Joventut. Albert Solé, un dels que col·laboraven amb la revista, recorda les dificultats que suposava poder treure un número mensual: “Costava molt tenir el material necessari per omplir tot un número, corregir-lo… A més, aquells anys no sabíem escriure en català, amb la qual cosa la majoria dels articles dels primers números eren en castellà”.

Si amb la Setmana de la Joventut no havien tingut excessius problemes amb la censura, diferent va ser la situació amb el Reeixir, en què alguns dels articles que s’hi publicaven ja eren més delicats. “Algun cop havíem hagut d’anar a veure el mossèn perquè havíem publicat alguna cosa que anava contra la moral o contra el règim”, apunta Solé. “De tant en tant, els integristes s’anaven a xivar al rector”, constata Joan Miró. La revista es va publicar durant més de tres anys, sortint l’últim número el mes d’abril de 1966.