Murphy existeix. I, a més, està abonat a Rodalies i a l’AP7.
Murphy seria la versió moderna de la fatalitat dels grecs —aquella força inevitable que ho engega tot a rodar quan menys convé— o, si es prefereix, una mena de baraka islàmica, però amb mala llet i horaris imprevisibles.
Tot el que pot passar, acabarà passant, diu en Murphy. Sobretot si és dolent. I més si afecta trens, catenàries, talussos o autopistes. Ara bé, Murphy sempre és l’excepció, mai la norma. Un accident és mala sort. Dos, una casualitat. Tres, una setmana dolenta. Però quan la fatalitat es repeteix —i aquí hauríem de fer memòria recent al Penedès— ja no parlem de Murphy, parlem d’un sistema que funciona exactament com ha estat dissenyat. Malament.
De fet, avui en dia, al Penedès, Murphy és quan el tren va puntual o trigues menys de dues hores per anar a Barcelona per l’AP7.
No ens confonguem. No és —o no és només— un problema de gestió, que ho és. Ni tampoc d’inversió, que sempre arriba tard i malament. El problema és més profund i més incòmode: és un problema de disseny de país. De com s’entén el territori. O, més ben dit, de com no s’entén.
Perquè el Penedès ni es veu ni s’entén. No és prou metròpoli per comptar, ni prou rural per fer bonic. Es veu com un espai buit entre llocs importants (un buit habitat “només” per mig milió de persones), una mena de passadís funcional on passen coses…, autopistes, trens d’alta velocitat, gasoductes, línies de molt alta tensió…, però no passen decisions.
El Penedès és territori on no es garanteix la mobilitat quotidiana digna a qui hi viu.
Perquè Murphy sigui, de veritat, l’excepció, ens hem de repensar el país; a més de canviar de gestió i invertir en el que pertocaria, hem de començar a pensar el Penedès com a territori, com a unitat, com a vegueria. I trencar les ja obsoletes divisions administratives actuals.
Ara se’ns dirà, amb aire greu, que es canviarà la gestió i que arribarà el finançament desitjat, tant de bo. Però no es diu res de canviar la mirada.
I sense aquest canvi de mirada, la mobilitat al Penedès no serà tres Àrees de Rodalies, sinó el desè cercle de l’infern de Dant.
Mentrestant Murphy, pacient, continuarà esperant al final de l’andana. Sap que aquí, al Penedès, més d’hora que tard, se li tornarà a girar feina.
Josep M. Puche
Bonastre
