Ahir, 26 de març, una jove del Garraf va aconseguir allò que durant vint mesos havia demanat: morir dignament. Ho va fer acollint-se a la llei d’eutanàsia després d’un llarg procés mèdic i legal. El seu cas, més enllà del dolor personal i familiar, ha reobert un debat que, en una societat més o menys madura, ja hauria d’estar superadíssim.
Cap persona pot frenar la voluntat d’una altra de morir dignament. Aquest principi, que apel·la directament a la llibertat individual, és el que hauria de pesar més en qualsevol discussió. La mort s’ha convertit en un tabú incòmode, com si la vida s’hagués d’allargar a qualsevol preu. Hi ha persones que malviuen amb patiments constants, sense cap possibilitat de recuperació, i han de poder decidir lliurement quan posar punt final a aquesta situació.
En aquest cas concret, cal ser més curosos amb les informacions que es difonen. A la jove no se li va autoritzar l’eutanàsia per motius de salut mental. La seva situació responia a una lesió medul·lar irreversible, amb alteracions sensitives, dolor neuropàtic, incontinència fecal, necessitat de sonda cada sis hores i una dependència total de tercers. La seva qualitat de vida (si a això se li pot dir viure) no era la que ella considerava digna, i aquesta és la clau.
Això no vol dir que la llei de regulació de l’eutanàsia discrimini cap tipus de patiment, ans al contrari. La normativa parla de qualsevol malaltia o condició greu, crònica i sense possibilitat de millora. És una llei garantista, amb múltiples filtres i valoracions. L’eutanàsia no és una decisió precipitada, sinó un procés llarg, rigorós i supervisat per diversos equips mèdics i tribunals. Per això resulta incomprensible que col·lectius com Advocats Cristians hagin intentat bloquejar aquest dret fins al final. Encara més greu és el circ mediàtic que s’ha generat al voltant del cas. S’ha jugat amb el dolor d’una persona per guanyar audiència, una pràctica que hauria de fer reflexionar profundament els mitjans generalistes.
Ningú vol morir, ni tampoc veure morir un ésser estimat. Però poder decidir marxar amb dignitat, en un entorn segur i amb garanties, és un dret fonamental. En el fons, tot es resumeix a intentar viure honestament i poder morir dignament. I això, en una societat lliure, no s’hauria de qüestionar mai.
