Les paraules de Lleó XIV al Congrés dels Diputats sobre l’avortament i l’eutanàsia han aixecat polseguera. Però hauríem de ser més exigents amb el fet que el que hom digui sigui coherent i conseqüent amb el que hom pensa, i ser més tolerants amb la discrepància, que no ens hauria de fer por, perquè sempre ens enriqueix. És el pensament únic el que empobreix.
El papa va voler mostrar públicament la seva visió cristiana de la vida. Podia no haver dit res, amb la qual cosa se l’hagués titllat de poca valentia per no donar testimoni de les seves creences. O bé, hauria pogut autoenganyar-se i manifestar el contrari, i se l’hagués acusat d’hipòcrita; i ja n’hi ha prou d’hipocresia, també a l’Església. El perill és que les nostres paraules no coincideixin amb la nostra conducta i pensament, més que no pas la divergència, per allunyades que estiguin les posicions.
Una altra cosa a valorar seria què hi feia Lleó XIV fent un discurs al Congrés dels Diputats, una institució que lamentablement no és cap exemple ni de virtuts ni de valors (cristians o no cristians); ni tan sols, paradoxalment, és exemple de parlamentarisme.
I no el critico a ell, que va acceptar humilment la invitació, sinó a qui el va convidar per instrumentalitzar la seva figura amb no sé quines pretensions, potser per mantenir-nos uns dies en una “bombolla”.
En definitiva, alegrem-nos-en i celebrem-ho: Lleó XIV, coherent i conseqüent, va fer el que havia de fer i va dir el que havia de dir, malgrat que no ho compartim.
Jordi Forners i Puig
Vilafranca del Penedès
