L’1 de setembre de 2021 tots vam sortir a celebrar l’aixecament de les barreres dels peatges de l’AP-7. Era el final d’una reivindicació que feia anys que s’arrossegava. Catalunya deixava enrere una anomalia que durant massa temps havia obligat els seus conductors a pagar per circular mentre, en altres punts de l’Estat les autovies eren gratuïtes. Gairebé cinc anys després, però, l’AP-7 ha deixat de ser només una autopista. S’ha convertit en un maldecap diari. Les retencions són habituals, els accidents es repeteixen setmana rere setmana i qualsevol incidència acaba col·lapsant la mobilitat durant hores. Al Penedès ho sabem prou bé. Cada tall comporta llargues cues, carreteres secundàries saturades i centenars de persones arribant tard a la feina o a casa.
Aquesta setmana el debat ha tornat al Parlament. El president de la Generalitat ha admès que potser cal replantejar el model i el Govern ja estudia fórmules de pagament per ús. És un debat que arribarà tard o d’hora. Però abans de preguntar-nos si cal tornar a pagar per circular, convindria respondre una altra qüestió: què s’ha fet durant aquests cinc anys? Perquè l’augment del trànsit era previsible. També ho era que milers de camions optarien per una autopista gratuïta. I també era evident que una infraestructura amb molta més intensitat de circulació necessitaria més manteniment, més inversions i una millor planificació. En canvi, el corredor mediterrani continua acumulant retards, bona part del transport de mercaderies continua circulant per carretera i les actuacions per millorar els accessos avancen a un ritme massa lent.
Reduir el debat a si han de tornar els peatges seria un error. La qüestió és com es garanteix una mobilitat segura sense continuar ajornant les inversions pendents. Durant massa anys s’ha confiat que l’AP-7 assumís cada vegada més trànsit sense oferir alternatives reals ni apostar decididament per infraestructures com el corredor mediterrani ferroviari.
El debat sobre els peatges és legítim i segurament no té una resposta única. Hi haurà qui defensarà la vinyeta, qui apostarà per un pagament als vehicles pesants o qui rebutjarà qualsevol fórmula que impliqui tornar a pagar. Però, sigui quin sigui el model, el que costa més d’entendre és que hàgim necessitat arribar a aquesta situació per començar a parlar de solucions. Les infraestructures no es poden gestionar a cop d’urgència ni després de cada accident. Quan això passa, és que fa massa temps que s’ha deixat de planificar.
