Diuen els veïns del nucli antic que hi ha dos Vendrells: el de dia i el de nit. Durant el dia, tot sembla funcionar perfectament. Comerços oberts, terrasses plenes i una aparent tranquil·litat. Però quan cau el sol, segons denuncien molts veïns, apareix una realitat ben diferent.
No parlen de llegendes urbanes ni de percepcions exagerades. Parlen de sorolls, incivisme, consum d’alcohol al carrer, conflictes de convivència i d’una degradació que, asseguren, fa temps que arrosseguen alguns carrers. El més fascinant és que, quan els veïns ho expliquen, exageren. Quan ho expliquen els comerciants, dramatitzen. Però quan surt als diaris, aleshores sí que es converteix en un problema que mereix ser estudiat. A aquest ritme, si un elefant entrés a l’Ajuntament, probablement es crearia una comissió per determinar si és realment un elefant o només una percepció ciutadana de grans dimensions.
Ara s’anuncien noves mesures. Tant de bo funcionin. Però els veïns ja acumulen tantes reunions, tantes promeses i tants anuncis que costa distingir què és una solució i què és un titular. I el més trist és que no demanen res extraordinari. Demanen poder passejar tranquils, descansar a la nit i sentir que els seus problemes reben alguna resposta.
Perquè reconèixer un problema obliga a actuar. En canvi, discutir eternament si existeix o no permet guanyar temps. I això sempre és més còmode. Sobretot quan la realitat té el mal costum de no encaixar amb les notes de premsa.
Montserrat Nin
El Vendrell
