Votar en referèndum la independència d’un país és la cosa més normal del món. En els darrers 150 anys n’hi ha hagut a manta, i en molt pocs casos, poquíssims, s’ha fet de forma acordada amb l’Estat. Vegem-ne uns quants exemples.
En les darreres dècades hi ha hagut dos grans blocs de referèndums al món, que són els derivats de la desintegració de l’antiga Unió Soviètica i de l’antiga Iugoslàvia. Això a banda, hi ha hagut el doble referèndum del Quebec, el més recent a Escòcia, i altres més exòtics com els de les repúbliques ucraïneses de Donetsk i Lugansk, els de Sudan del Sud, Timor Oriental, Eritrea i, ja una mica més lluny en el temps, fa més de 50 anys, a Malta, Guinea, Mongòlia o Islàndia. Fins i tot Gibraltar o Puerto Rico han fet referèndums d’autodeterminació, però en aquest cas per mantenir-se dins del Regne Unit i per agregar-se als Estats Units, respectivament. Per tant, consultar la població sobre el futur polític de les nacions, ni és nou, ni és un rara avis.
Desintegració de l’URSS
Els estats que hi ha actualment al món no ho són per gràcia divina des de temps immemorials. D’estats sempre se’n creen, dissolen, canvien fronteres, agreguen i segreguen. L’any 1991 hi va haver una gran onada de formació de nous estats, arran de l’ensulsiada de la Unió Soviètica. Les pioneres van ser les repúbliques bàltiques, que ja l’estiu de 1989, fins i tot dos mesos i mig abans de la caiguda del mur de Berlín, van fer la Via Bàltica per la Independència, que és el referent de la Via Catalana per la Independència de 2013: entre un milió i mig i dos milions de persones es van agafar de la mà al llarg dels 560 quilòmetres que separen les tres capitals: Vílnius, Riga i Tallin. Al cap d’un any, el 8 de maig de 1990, Estònia proclamaria la independència, que Moscou consideraria il·legal, i després es faria el referèndum (sense valor legal) i la proclamació de la independència, sota l’amenaça dels tancs soviètics. Rússia tan sols trigaria quinze dies a acceptar el resultat.
Després dels països bàltics (Estònia, Letònia i Lituània), la quarta república que va emprendre el seu camí aquell mateix 1991 va ser Ucraïna, que després de molts segles de subjugació russa, va proclamar primer la seva independència des del Parlament, i després la va ratificar en referèndum.
La mateixa Ucraïna va viure fa tres anys una onada de protestes i disturbis entre russòfons i pro-europeus, que va acabar amb la segregació de dues regions (Donetsk i Lugansk) a tocar de Rússia, on la majoria de la població és d’origen rus. Els referèndums es van fer sense observadors internacionals, sense reconeixement per part del govern ucraïnès ni de la Unió Europea, ni dels Estats Units, amb destrucció de paperetes prèvia, amb disturbis, trets al carrer, tancament d’urnes abans d’hora… Només Rússia li ha donat validesa.
A Moldàvia, també exrepública soviètica, al cap de tres anys de la independència van convocar un referèndum per rebutjar agregar-se a Romania.
De l’antiga Iugoslàvia
De l’antiga Iugoslàvia n’han sorgit set estats diferents, i tots menys Sèrbia (que era el dominant) han passat per un referèndum. El primer va ser Eslovènia, que el va convocar tenint en contra el Tribunal de la Federació Iugoslava. Quan va proclamar la independència, al cap de mig any, va patir la invasió de l’exèrcit; el conflicte bèl·lic va durar deu dies.
A Bòsnia i Hercegovina, el referèndum es va fer contra la voluntat sèrbia; la minoria serbobosniana el va boicotejar i quan es va proclamar la independència (com a conseqüència del resultat de la consulta), Sèrbia va atacar i el país es va atomitzar. La cruenta guerra civil, amb destrucció de ciutats, neteja ètnica, etc., va acabar amb la intervenció de l’ONU. La guerra es va acabar el 1995, tres anys després.
Montenegro era l’única regió que després de la desintegració iugoslava s’havia quedat annexionada a Sèrbia. Fins que se’n va voler separar. Com que la Unió Europea i l’OTAN no ho veien bé, li van imposar unes condicions excepcionals per segregar-se: un referèndum amb una participació mínima del 50% (hi van votar el 86,5%) i un 55% de vots favorables a la independència (el sí va obtenir el 55,5%).
Kosovo primer va declarar la independència i una setmana després va fer el referèndum. Es va exigir un quòrum del 66,7% i, tot i el boicot serbi, van votar-lo el 87% dels censats. Val a dir que molts països, entre ells Espanya (també Rússia i la Xina), encara no han reconegut la seva independència. Però ho és.
Doble referèndum al Quebec
La regió francòfona del Quebec ha votat en dues ocasions la seva independència del Canadà, i en tots dos casos el resultat va ser contrari, el 1980 amb el 59,56% de vots contraris i el 2005 amb el 50,6% i una participació del 93%. 50.000 vots de diferència, tan sols, van determinar el futur de la regió, en un dels pocs casos al món de referèndum pactat amb l’Estat, i vinculant. Val a dir que amb aquell resultat, el Canadà va entendre que tenia un problema… i va buscar fórmules per resoldre’l. Va reconèixer el Quebec com a nació, li ha donat un alt nivell d’autonomia política i fiscal, plenes competències en educació, salut, codi civil, recursos naturals, policia, etc. Així, malgrat que segons les enquestes avui dia hi ha a la zona menys sentiment canadenc que mai, el fervor independentista ha baixat quinze punts.
Escòcia, amb pacte
L’altre cas de referèndum recent i pactat amb l’estat és el d’Escòcia. El creixent sentiment independentista va culminar amb una votació que va decidir mantenir l’statu quo.
Gibraltar britànica
Gibraltar forma part del Regne Unit des de 1713, pel Tractat d’Utrecht. Tot i que geogràficament està dins de la península Ibèrica, els seus habitants se senten britànics com els que més, i no admeten per cap concepte que Espanya pugui reclamar el penyal com a part del seu territori. Tant és així que l’any 2002, després que el secretari de Relacions Exteriors britànic Jack Straw declarés a la Cambra dels Comuns que caldria cercar una solució a la reclamació de la sobirania de Gibraltar per part espanyola, i de llançar la idea de compartir sobirania, el govern gibraltareny va convocar un referèndum i el 99% dels seus habitants van deixar clar que no en volien saber res, d’Espanya. Talment com ja havien fet el 1967.
Puerto Rico i les Malvines
L’illa caribenya de Puerto Rico (antiga colònia espanyola, fins que va ser envaïda pels Estats Units el 1898) té l’estatus d’Estat Lliure Associat als EUA. Fins a cinc vegades (als anys 1967, 1993, 1998, 2012 i el passat 11 de juny) han votat sobre quina relació volen mantenir amb els Estats Units, i la independència és sempre una opció molt minoritària (1,5% l’últim cop). Solia guanyar mantenir-se com estan, si bé en els darrers anys guanya convertir-se en el 51 estat dels Estats Units. Però el resultat no és vinculant, al juny només va votar el 23% del cens i als EUA ja els va bé seguir com fins ara.
També a les illes Malvines (Falkland Islands) hi va haver el 1982 un referèndum per decidir si mantenir-se com a britàniques o tornar a l’Argentina, que les reclamen com a seves des que van ser ocupades el 1833.
Mongòlia, Noruega i Algèria
Altres països que han passat prèviament pel referèndum són Mongòlia (només s’hi van escrutar dues terceres parts de les paperetes), Noruega (inicialment va proclamar la independència, que Suècia va considerar un acte de sedició i, després d’una negociació, va imposar el referèndum) i Algèria (primer es va fer a tot França, amb un 75% de vots favorables, i després a la colònia africana, després de vuit anys de guerra cruenta).
Dilluns va votar el Kurdistan, el 2018 ho faran les Fèroe
El darrer cas és el del Kurdistan iraquià, on la consulta es va fer aquest dilluns, amb una alta participació però sense reconeixement ni de l’Iraq, ni de l’Iran, ni de Turquia (només el reconeix Israel).
Finalment, pel 25 d’abril de 2018 hi ha convocat el referèndum de la nova constitució de les illes Fèroe, que inclourà el dret a l’autodeterminació i la preparació per a un referèndum per independitzar-se de Dinamarca.
2. Què hi diu la llei?
El referèndum convocat per a l’1 d’octubre no és cap delicte. El 22 de juny de 2005 es va despenalitzar amb la llei orgànica 2/2005, que modificava la llei orgànica 20/2003 que castigava amb penes de 3 a 5 anys de presó i inhabilitació l’autoritat que convoqués un referèndum sense tenir-ne la competència. El motiu pel qual es va derogar és que “se refieren a conductas que no tienen la suficiente entidad como para merecer el reproche penal, y menos aún si la pena que se contempla es la prisión”.
Pel dret internacional, el naixement d’un estat és una qüestió de fet i s’hi arriba quan un govern exerceix tot el poder en un territori i a la seva ciutadania sense sotmetre’s a un altre estat. El dret internacional no prohibeix el naixement d’un estat excepte si s’ha produït amb ús de la força o amb vulneració de drets humans. Els reconeixements internacionals arribaran progressivament després que es produeixi. Segons la catedràtica de Dret Internacional Públic de la Universidad Complutense de Madrid Araceli Mangas, “reconèixer un estat no vol dir aprovar-ne la creació” sinó “reconèixer l’estat de les coses” i es fa per “poder defensar els interessos dels seus nacionals, empreses i inversions” en aquell territori.
La Resolució 2625 (XXV) de l’Assemblea General de l’ONU (AGNU) i els articles 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals donen reconeixement jurídic internacional del dret a la lliure determinació dels pobles. Ara bé, no es defineix el concepte “pobles”, i els Estats i la doctrina consideren que es referia als pobles colonials (Resolució 1514, de 1969, de l’AGNU). Amb tot, des de fa uns anys alguns experts en dret internacional consideren que, si no es garanteix l’autodeterminació interna d’un poble, aquest tindria dret a una secessió reparadora. Aquí s’hi podrien incloure també les “minories nacionals”, per bé que manca determinar les circumstàncies que donarien dret a la secessió.
D’altra banda, no hi ha normes de dret internacional que regulin com han de ser els referèndums d’independència. Les normes, les estableix l’ens convocant, com va fer el Parlament de Catalunya el 6 de setembre. Ara bé, hi ha un òrgan consultiu del Consell d’Europa, la Comissió de Venècia, que ha elaborat un codi de bones pràctiques que orienta sobre com haurien de ser els referèndums. Recomana que no s’estableixin topalls mínims de participació, per evitar que una de les parts el boicotegi amb l’abstenció.
En definitiva, no hi ha cap norma de dret internacional que impedeixi l’assoliment de la independència de Catalunya per vies democràtiques. Únicament l’article 2 de la desfasada Constitució espanyola dicta la “indisoluble unidad” d’Espanya. Però tenint present que l’Estat s’ha negat a realitzar una gestió pública democràtica de les demandes legítimes del Govern i del Parlament, i que ha iniciat una ofensiva judicial per perseguir qualsevol acció o manifestació a favor del referèndum, la mateixa actitud de l’Estat podria estar propiciant una “causa justa” que avalaria internacionalment la independència de Catalunya.
1. “Si ens podem comparar amb algú, és amb el Quebec i amb Escòcia”
Enoch Albertí, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona i exdegà de la Facultat de Dret de la UB. Albertí és vilafranquí i membre del Col·lectiu Praga (format per juristes acadèmics a favor del dret a decidir)
Què hi diu el dret internacional sobre el dret a decidir? Es pot aplicar a qualsevol nació o només a excolònies?
El dret d’autodeterminació neix inicialment a l’ONU i és un dret reconegut a les antigues colònies, en el procés de descolonització. Ara bé, després se n’ha anat fent una interpretació més àmplia. En termes jurídics, no és un dret absolutament reconegut a totes les nacions que no tenen estat, però es dona cada cop més una interpretació més oberta.
Per tant, d’entrada aquest dret no existeix?
En dret internacional i en el de l’Estat, el dret a secessió unilateral no es reconeix, però sí la capacitat, en democràcies avançades, que les nacions internes puguin expressar-se sobre el seu futur, com es va fer al Quebec o a Escòcia.
Com es crea un dret nou?
És un dret com molts drets: abans les dones no tenien dret a votar, els negres no tenien drets civils, els treballadors no tenien dret a vacances. Els drets neixen després d’un procés en què primer són negats, després algú els reconeix…
En els darrers 150 anys, de referèndums d’independència se n’han fet molts, però són minoria els que s’han fet amb acord.
Sovint els referèndums s’han fet per resoldre conflictes de guerra, sense acord o emparats per la comunitat internacional. No és el nostre cas. Si nosaltres ens podem comparar amb algú, és amb el Quebec i amb Escòcia. Per què?
1. Som estats democràtics, occidentals.
2. La constitució no reconeix aquest dret.
3. Són nacions que ja tenen una autonomia.
I 4. Malgrat que la constitució no reconeix la capacitat que tenen per fer referèndums, el Canadà i el Regne Unit el van permetre.
Són països que tenen un conflicte polític de la mateixa naturalesa, amb un poble que es considera una nació i que se li dona la possibilitat d’expressar-se de forma civilitzada sobre el seu futur polític. Aquests països, malgrat que no estava previst a la constitució, van trobar una via constitucional de resoldre el conflicte.
Quin percentatge de vots dona legitimitat a un referèndum d’autodeterminació?
Com més alta sigui la participació i com més clar sigui el resultat, més legitimitat política (no jurídica) hi ha. En condicions normals, no s’exigeix un mínim de participació perquè si no, quedes en mans de la minoria. Participar depèn de la voluntat de cadascú i si això es garanteix, el que no hi va no pot condicionar el resultat. I si imposes una majoria del 55 o del 60%, i un 54% hi vota a favor, la decisió l’acaba prenent la minoria. Seria una regla molt poc democràtica. Per aquest motiu la Comissió de Venècia diu que no calen quòrums de participació ni de majories reforçades.
Tanmateix, a Catalunya no hi ha “condicions normals”?
Aquí el més greu de tot és que s’està impedint el debat polític, es va impedir el debat al Parlament, no es deixa fer campanya, es coarta la llibertat d’expressió i d’informació… L’ideal seria una consulta en què les diverses posicions es poguessin discutir lliurement.
