Viure al CRAE

Hi ha menors que viuen sota la tutela de la Generalitat perquè, per raons diverses i sovint múltiples, els seus pares tenen malmeses les capacitats parentals. Són infants i adolescents que pateixen condicions de vida de desprotecció i maltractament (desnutrició, manca d’higiene, violència física i/o psicològica, abús sexual o fins i tot explotació laboral). Aquesta desatenció té conseqüències emocionals i físiques en els menors que afecten les seves activitats en societat i poden ocasionar absentisme escolar, dificultats en la relació social, etc. Davant aquesta situació, la DGAIA retira la guarda als pares i empara aquests infants i adolescents sota el seu sistema de protecció, per tal de garantir que puguin desenvolupar-se adequadament mentre les seves famílies no recuperin o adquireixin aquesta habilitat parental. Estem, per tant, davant uns infants que són víctimes d’un entorn i que cal protegir.

Com acabem d’apuntar, la meitat dels infants i adolescents que viuen amb una mesura protectora de la Generalitat ho fan acollits en famílies, mentre que pràcticament l’altra meitat ho fa en centres residencials. Dels que conviuen amb famílies, un 64,4% ho fa en família extensa, és a dir, es confia temporalment la guarda del menor a algun familiar (avi, tiet, etc.); gairebé un 25% ho fa amb família aliena amb la qual no guarda cap relació de parentiu; mentre que un 11% es troba en una situació d’acolliment preventiu, que és una mesura de protecció prèvia a l’adopció que s’aplica quan es descarta la possibilitat de retorn de l’infant amb els pares biològics.

L’altra meitat dels infants tutelats per la Generalitat (46,8%) viuen acollits en centres residencials. La tipologia d’aquests tipus d’acolliments és més diversa que l’acolliment en família, tot i que el més habitual és que els menors visquin en Centres Residencials d’Acció Educativa (54,3%) i en Centres d’Acolliment (23,3%).

Els Centres d’Acolliment són un servei residencial dotat d’un equip pluridisciplinari (metge, psicòleg, pedagog i treballador social), que té com a objectiu fer l’observació i el diagnòstic de la situació dels menors que els han estat confiats i de les seves famílies, per tal d’elaborar la proposta de mesura corresponent. Al centre d’acolliment, es deriven únicament els menors que necessiten una atenció immediata i que cal separar del nucli familiar.
Quan es preveu que el desemparament o la necessitat de separació de la pròpia família seran transitoris i quan no ha estat possible o aconsellable l’acolliment per part d’una persona o d’una família, els menors són derivats als Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE). Com hem esmentat, a Catalunya n’hi ha 101, alguns de titularitat pública i altres de concertats i que pertanyen a entitats d’iniciativa social.

Els CRAE ofereixen a l’infant o adolescent de tres a divuit anys un recurs alternatiu a la família i la seva funció és garantir les necessitats bàsiques dels infants i, a mesura que van creixent, preparar-los per adquirir una autonomia personal per al seu futur.

Als CRAE els menors reben una atenció integral, és a dir, es té cura de la seva salut física i psíquica, es vetlla per la seva educació i socialització en l’entorn, es promou (en els casos que és possible) el retorn de l’infant a la família d’origen o, en cas contrari, l’acolliment en família extensa o aliena, es treballa en mesures educatives i d’inserció social, laboral i familiar, es manté sempre informat el menor de la seva situació familiar, etc. Per tant, la tasca dels CRAE va més enllà de garantir les necessitats bàsiques materials, treballa les 24 hores dels 365 dies que té l’any per contribuir al procés de socialització i creixement dels infants en tots els àmbits.

La persona que desenvolupa aquesta tasca dins el CRAE és l’educador social, ell és el professional que té a càrrec seu d’una forma més directa, l’educació dels menors al centre. En cada CRAE treballa un equip d’educadors socials que són també tutors d’un o més infants del centre (generalment ho són de dos o tres). Això significa que es responsabilitza del dia a dia de cada menor que té a càrrec seu i que elabora el projecte educatiu individual (PEI) de cadascun d’ells. Aquest projecte és l’eina bàsica de treball del centre i per elaborar-lo es tenen en compte diferents aspectes, com l’àmbit familiar, l’escolar, l’emocional, de salut i de la vida quotidiana. El menor intervé en la seva redacció i dos cops a l’any la resta d’equip del CRAE avalua el projecte.

El Jordi Gràcia és director del CRAE Toni Inglès, de Vilafranca, i la Núria Campayo n’és la subdirectora. Tots dos són educadors socials i treballen en aquest centre des del primer dia que va obrir, l’any 2010. Actualment hi viuen 26 infants i joves d’edats compreses entre els 4 i els 18 anys i hi treballen 22 persones (17 educadors socials, a més de l’equip directiu, personal administratiu, de neteja, etc.).

En els CRAE els menors fan una vida completament normalitzada, tot i que en lloc de fer-ho en petit grup com en una família, es fa amb molts altres companys. És per això que l’organització esdevé vital per al bon funcionament de qualsevol centre d’aquest tipus. “Imagina’t una gran família, amb 26 infants i adolescents a càrrec seu” explica Jordi Gràcia. És per això que els educadors es distribueixen per torns per cobrir les 24 hores. A la nit n’hi ha dos, al matí tres i una persona de suport a primera hora per ajudar a llevar els nens, donar esmorzars, preparar bosses, etc.; al migdia són quatre i a la tarda poden arribar-ne a ser sis. Els caps de setmana hi ha infants que tenen permís familiar i la resta es queda al càrrec de tres educadors.

El calendari d’activitats que la majoria de famílies tenen penjat a la cuina de casa, al CRAE Toni Inglès és una pissarra gegant. El dia al centre comença abans de les 7 del matí, quan s’aixequen els adolescents que van a l’institut fora de Vilafranca. A poc a poc el moviment es va estenent a la resta d’habitacions que els menors comparteixen. Abans de baixar a esmorzar, cada infant (en la mesura de les seves possibilitats) ha d’endreçar-se l’habitació i fer-se el llit. “Al matí està tot molt estructurat, els educadors de nit deixen un full de dinàmica bàsica per als de matí on surt la informació imprescindible a tenir en compte: preparar la motxilla amb la roba d’educació física per al nen que sigui, portar una autorització signada a l’AMPA per a una excursió, posar berenar perquè hi ha extraescolar a la tarda, etc.). A primera hora hi ha tanta feina que no poden perdre massa temps llegint, per això es deixen les instruccions molt clares”, explica la Núria Campayo. Els grans (a partir de 14 anys) van sols a l’escola o l’institut, però als petits i mitjans se’ls acompanya. A més, n’hi ha que van a escoles fora de Vilafranca, per això dos educadors s’encarreguen de portar-los a cada escola amb dues furgonetes.

Al migdia la majoria d’infants tornen a dinar al CRAE. Els de primària dinen primer i tornen a l’escola, mentre que els que fan secundària arriben més tard, dinen i fan deures. “Ells han decidit fer els deures després de dinar per tenir més temps lliure a la tarda” explica el Jordi. I és que el diàleg, el consens i funcionar de forma assembleària es treballa molt als CRAE.

El primer educador que entra al torn de tarda és l’encarregat d’organitzar totes les activitats que es faran fins a l’hora de sopar, revisar quin infant té extraescolar i a quina hora s’ha de recollir, etc. A la tarda, un cop s’ha berenat i s’han fet els deures, s’organitzen diferents dinàmiques de joc segons el grup d’edat. Al vespre, després de les dutxes i els sopars, els més petits són els primers d’anar a dormir, mentre els mitjans i grans tenen temps lliure per veure la televisió, jugar… Els que tenen permís per anar a dormir més tard són els grans, ho fan a dos quarts d’onze, que és quan s’apaguen els llums del CRAE.

“Al centre els nanos fan, en la mesura del possible, una vida normal. És un centre de protecció, però això no vol dir que els infants hagin de pagar cap delicte, ells han de fer la vida com qualsevol altre nen; si hi ha una festa de pijames i els conviden, hi van; si volen que algun amic d’escola vingui al CRAE, ve; celebrem totes les festes d’aniversari amb els amics que ells vulguin; si tenen partit el dissabte, hi van… Que estiguin aquí és un fet circumstancial, no estan al seu nucli familiar, però amb la seva família temporal del CRAE fan el mateix que qualsevol altre nen”, explica en Jordi.

La figura de l’educador social, com hem vist, és clau en un CRAE. I si l’educador és a més tutor, significa que ha de fer feines delegades que faria qualsevol pare (portar el menor al pediatre, fer el seguiment educatiu i emocional…). Per la Núria, establir un vincle autèntic amb l’infant o adolescent és bàsic: “qualsevol nen que viu al centre forma part de la nostra vida, es crea un vincle i és important que així sigui” comenta. “El nostre dia a dia al CRAE és dur, però no ho és el dia a dia d’un pare o una mare? Tenim dies molt bons, i altres de més durs; vivim amb naturalitat la nostra professió, sabent que hi ha intervencions complicades però altres de molt agraïdes”, comenta en Jordi. Tant un com l’altre coincideixen a assenyalar que els professionals que treballen als CRAE han de tenir un equilibri emocional molt estable “perquè la feina et demana una prolongació de la teva vida personal, no pots ser una persona al centre i a casa teva una altra”, conclouen.

Als 18 anys s’ha de deixar el CRAE ja que, en principi, és quan l’administració acaba el seu compromís de tutela. Dos anys abans que això passi, als CRAE ja es comença a parlar del comiat i s’incideix molt més en el treball de l’autonomia i l’estalvi. “ Als 18 anys han de marxar i han d’escollir on van, això requereix molta feina prèvia”, comenta la Núria. És per això que, per exemple, cada menor compta ja des de petit amb diners de butxaca i a mesura que va creixent se li va ensenyant a gestionar-lo i estalviar-lo.

Dels 18 als 21 anys, els que ho volen tenen la possibilitat d’accedir a pisos per a joves extutelats, on continuen tenint la figura d’un educador social com a referent, tot i que no les 24 hores. Altres poden acollir-se als Itineraris de Protecció Individualitzats, altres proven d’emancipar-se i altres decideixen tornar al seu entorn familiar. “Nosaltres el que volem és que el nen surti d’aquí segur d’on va i que sapiguem que estarà en un lloc segur, on pugui estar bé”, conclou la Núria Campayo.

Amb la seu social a Vilafranca, Actua és una cooperativa d’iniciativa social sense afany de lucre creada el 2005 per professionals de l’àmbit socioeducatiu. Es dedica a oferir serveis d’atenció a les persones i les comunitats, en especial a la infància i adolescència en situació de risc. És per això que actualment compta amb 7 CRAE (Raiers, a Tremp; Llar Francolí, a Vila-seca;  Collbató; Vilobí del Penedès; Toni Inglès, a Vilafranca; llars Torre Vicens, a Lleida; i Actua en xarxa) i 5 pisos per a joves tutelats i extutelats (Vila-seca, Tarragona, Lleida, Vilafranca i el Vendrell).

Actua basa la seva feina en la convicció que l’acció educativa és una eina social per construir oportunitats per a persones i col·lectius i per transformar la realitat social. Per això, a  més de treballar en la protecció d’infants i adolescents, Actua treballa també en projectes de prevenció com la gestió d’espais socioeducatius. Estan presents a la Xarxa de Centres Oberts de Vilanova i la Geltrú, a la Xarxa d’Acompanyament Municipal del Consell Comarcal del Garraf, o bé a diferents espais de municipis de l’Alt Penedès i l’Anoia.

Actualment compta amb 60 socis treballadors i té una plantilla de 170 persones.

cap de projectes d’Actua, cooperativa de treball que desenvolupa projectes d’atenció residencial a infants i adolescents tutelats per la Generalitat

Quants CRAE gestiona la vostra cooperativa arreu de Catalunya?

Set CRAE i cinc pisos per a joves tutelats i extutelats.

Encara costa l’encaix dels CRAE amb l’entorn més immediat?

I tant! La nostra feina, quan va bé, és invisible a la societat, però surt als mitjans quan no hi va. Al llarg de la meva trajectòria laboral he obert set CRAE i totes les reunions amb els veïns per explicar el projecte són dures i intenses, ningú vol un servei d’aquest tipus al costat de casa seva. Hi ha l’estereotip que un CRAE és sinònim de problemes.

I això no és cert.

Amb 3.000 menors als centres, sempre es pot donar alguna situació conflictiva, treballem amb infants i adolescents, alguns amb problemes, i per tant poden passar coses. Però és responsabilitat nostra la gestió d’aquestes problemàtiques. Si es trenca alguna cosa, s’ha de reparar; si hi ha algun conflicte, s’ha de fer mediació… L’entitat ha de respondre les 24 hores a la situació que es trobi. Aquesta és una tasca molt dura, però vital. Si un adolescent del CRAE fa alguna cosa, segurament ho resoldrem abans nosaltres que qualsevol altra família, perquè les famílies tendim a protegir els nostres fills, a ser molt gelosos de la nostra intimitat. Hem de fer molta pedagogia de cara a la societat, hem de fer visibles els CRAE, no podem viure d’esquena a l’entorn, perquè sense ell la nostra feina té poca visibilitat.

Els nens de CRAE estan etiquetats?

Una mica. Són infants que han patit situacions que la resta molt probablement no hem viscut ni viurem mai, això fa que molts tinguin baixa autoestima, recel, vulguin cridar l’atenció… L’entorn de seguida se n’adona i sovint hi respon sobreprotegint, que no és bo, o bé rebutjant, que tampoc ho és.

El 2017 la vostra cooperativa ha obert dos nous CRAE i un pis per a joves. Això significa que la situació no millora gens… 

Tenim un sistema que va per darrere dels esdeveniments, sempre anem tard, protegim perquè la situació ja no s’aguanta. S’ha treballat poc amb les famílies, però la

nova Llei d’Oportunitats a la Infància ho està intentant corregir i s’està incidint més en l’àmbit de la prevenció. Sempre existiran famílies desestructurades, però si treballem més amb la prevenció, n’hi haurà menys.

Qui s’encarrega de fer aquesta tasca de prevenció?

Els EAIA (Equips d’Atenció a la Infància) són els encarregats de treballar amb les famílies, els que els marquen les pautes i els orienten i també els que, si la família no respon i l’infant està en situació de risc molt greu, fan l’informe de retirada. Aquests EAIA estan saturadíssims, per això amb la nova llei s’han creat uns complements (SOAF) i s’han obert algunes Cases d’Infants perquè hi visquin els nens però els pares hi puguin anar cada dia. Cal treballar de forma intensiva en la dinàmica familiar. Si una família no adquireix competències o habilitats parentals, pots fer feina sobre l’infant, però la família no avança. Per tant, el dia que el nen faci 18 anys, tornarà a aquell entorn, s’aparellarà en aquell entorn i tornarem a cronificar la situació.

O sigui, la situació es replicarà de nou…

Efectivament. Tant serveis socials com EAIA estan tenint terceres i fins i tot quartes generacions de casos que estan cronificats, és a dir, no surten del cercle.

I vosaltres, a nivell d’Actua, teniu projectes per trencar aquest cercle?

Actua ens hem especialitzat en infància i joves, i dins d’aquest àmbit fem prevenció, protecció i emancipació. Ara volem crear una empresa d’inserció, aquest és el projecte de futur, no només per als nostres joves sinó per a tot el territori. Per treballar amb les famílies estem començant un projecte, finançat per Torres, al CRAE de Vilafranca. L’objectiu és treballar amb determinades famílies d’alguns infants per donar-los competències en habilitats parentals perquè els seus infants puguin retornar al més aviat possible i amb garanties.  L’hem de finançar amb fons privats perquè de públics no n’hi ha. Hi ha la percepció que els CRAE són cars, però la realitat és que no cobreixen les despeses de tot el que necessiten els infants i els joves que atenem, per això hem de recórrer a fons de l’entitat o a finançament privat.

En les últimes setmanes la premsa s’ha fet ressò de molts menors migrats que han arribat sols i que malviuen pels carrers. Heu percebut aquesta arribada massiva? 

Sí. A nosaltres el febrer de l’any passat la DGAIA ens va trucar perquè creéssim algun dispositiu d’urgència per acollir menors que arribaven sols i que estaven a punt de fer 18 anys, per tant, no valia la pena derivar-los als CRAE. Al cap d’un parell de mesos vam oferir-los deu places a Vilanova i la Geltrú, però el mes de juny ens van demanar vint places més. Per això vam reobrir un espai que tenim a Avinyonet del Penedès, on fins fa uns anys havíem tingut el CRAE Penedès. El que nosaltres hem plantejat a aquests trenta menors és que facin que l’estada esdevingui una oportunitat per aprendre l’idioma, els encomanem tasques diàries i fem que se’n responsabilitzin…  Estem molt contents de com està funcionant.