El meu avi va estar treballant 50 anys a Codorniu. La venda a un grup d’inversió americà és una notícia molt trista pel poble de Sant Sadurní d’Anoia i per tot el Penedès. No solament estem parlant de memòria, també estem parlant de futur. Quan s’enfonsen les coses i ningú acaba trobant una solució, sempre s’acaba parlant dels músics del Titànic, però els músics del Titànic eren molt conscients que s’estaven enfonsant. No podem oblidar aquesta metàfora per entendre tot el que està passant. La venda de Codorniu confirma el fracàs absolut de la DO Cava, una estratègia basada en grans produccions de gammes baixes, comercialitzades per sota del preu de cost, que ha provocat l’enfonsament de les dues grans empreses productores del sector: Freixenet i Codorniu.
La situació del sector industrial del cava encara pot empitjorar molt més en els pròxims mesos. No hi ha cap solució a llarg termini. No hi ha propostes dràstiques. La primera pregunta que s’hauria de fer el sector és si la DO Cava ha de continuar existint. I dubto estigui preparat per plantejar-se aquesta pregunta; hi ha molta nostàlgia amb la paraula cava. El nou Consell Regulador que sortirà elegit aquest estiu no podrà generar els grans canvis que necessita el sector del vi escumós al Penedès. Ni els caves Premium ni els Caves de Paratge van poder solucionar aquesta crisi del sector. Per tant, la zonificació (la vella reivindicació del Penedès) tampoc podrà ser cap solució, considerant que sigui la gran proposta del nou Consell Regulador. El desprestigi de la DO Cava és alarmant. Els italians, amb un sentit descomunal pel màrqueting, ho van veure molt clar, apostant per la creació d’una nova DO: Prosseco. Algú pensa que posar Cava Penedès a les etiquetes canviarà el sector? Les etiquetes no parlen. El que parla és el vi.
Quin futur té un sector on les grans empreses acabaven venent els seus productes als distribuïdors a un preu mitjà d’1,40 euros? Com es pot generar riquesa amb aquests preus de capitalisme salvatge? Com poden vendre els seus productes les altres empreses? En quines condicions posen les seves marques en un prestatge, si el preu de sortida dels grans productors està situat a un preu molt baix, sense cap valor? Quin sentit té formar part d’una marca comuna que resta valor als seus integrants?
El futur només passa per protegir el Penedès. I el Penedès ja el tenim. El gran dubte que tinc és com s’acabaran unint els que ja van abandonar la DO Cava, impulsant el Clàssic Penedès a través de la DO Penedès, i els que dubten d’abandonar-la o no (Corpinnat). En tot aquest equilibri també hi ha Raventós i Blanc, que va decidir anar per lliure. Tinc la sensació que la mentalitat catalana sempre acaba repetint el seu cicle d’acció individualista. A hores d’ara, no té cap lògica que al Penedès existeixin tres denominacions d’origen: DO Penedès, DO Cava i DO Catalunya. Només una porta el nom del Penedès.
