La decisió del jutge Llanera de retirar l’euroordre d’extradició contra tots els polítics catalans exiliats deixa novament en evidència davant la jurisprudència internacional el paperot que està jugant la justícia espanyola en la persecució dels líders polítics catalans que van possibilitar que votéssim l’1-O. A l’estocada que li va donar el jutge alemany quan es va negar a extradir Puigdemont per rebel·lió i sedició, en constatar –en consonància amb el que ja havien fet les justícies belga i suïssa– l’evidència que ningú del sector sobiranista va promoure el més mínim acte de violència (i segur que d’actes violents, amb data 1 d’octubre, n’ha visionat molts, el jutge), ara cal afegir-hi el ridícul afegit d’haver de renunciar a l’anhelat captiveri perquè els tribunals neutrals només creuen que és susceptible de ser jutjada la hipotètica malversació de fons públics. I fer-ho, seure Puigdemont a la bancada dels acusats només per malgastar, implicaria implícitament que no es podria jutjar cap dels polítics de segon i tercer nivell (llegeixi’s consellers, presidenta del Parlament i líders dels moviments cívics i socials) per cap altre delicte. I se’ls desmuntaria tot el tinglado muntat de la tardor ençà. Quina vergonya!
Així, què li queda ara a la justícia espanyola? Els ostatges. Nou persones innocents tancades a la presó des de la tardor, sabent sobradament que no han comès cap delicte. I així i tot no els pensen deixar anar. Quins pocavergonyes!
Quant a la malversació, ha quedat prou demostrat que l’operatiu de l’1-O va anar a càrrec de persones i entitats alienes a l’administració catalana. Si fins i tot dos catalanòfils consumats com Rajoy i Montoro han admès que la Generalitat no es va gastar ni cinc, en el referèndum. Però si tenen ganes de perseguir la malversació –i deixem de banda la corrupció–, des d’aquí llancem unes quantes idees, gens exhaustives, perquè l’espai no ho permet: Espanya es gastarà 4.000 milions en la construcció de quatre submarins, imprescindibles per defensar-se de l’enemic; l’Estat va destinar 87 milions a l’exitós dispositiu per aturar les votacions de l’1-O; l’Estat va destinar –i perdre– 40.000 milions pel rescat de la banca espanyola; a Espanya hi ha 48 aeroports gestionats per Aena –empresa pública– i només quatre tanquen l’any amb números positius; per no parlar de la xarxa de TGV més infrautilitzada del món. Tot això, qui ho paga?