Elegància alada

Al Penedès, de l’àguila en diem àliga. Nom científic a banda, se la pot conèixer com a àliga cuabarrada (per la franja de color marró –en forma de barra– que creua la cua de banda a banda, en contrast amb el color més clar de la resta de plomes) o també com a àliga perdiguera (per la seva afecció per la caça de la perdiu).

L’àliga cuabarrada és un rapinyaire de mida mitjana-gran: entre 144 i 173 centímetres de llargada amb les ales esteses, 55-65 cm del cap a la cua i un pes que oscil·la entre els 1,78 i 2,22 quilos en cas del mascle, i els 2,45-3 quilos la femella, que és més gran. És una au diürna, sedentària, que quan se la veu volar des de baix es pot distingir per la seva coloració clara de la panxa, a diferència de les ales, que combinen el blanc i el marró de les plomes. L’esquena és marronosa, amb una característica taca blanca al mig.

La cuabarrada és un ocell esquerp, a qui agrada la tranquil·litat. És tan discreta que a l’hivern ni es veu, perquè es lleva amb les primeres llums i, si aconsegueix caçar, es pot passar la resta del dia reposant dalt d’un arbre. No se la veu, però hi és.

Viu en parella i fa el niu en territoris abruptes de les serralades litorals i prelitorals properes a la costa, on no faci massa fred. I lluny de la presència humana. És el gran rapinyaire del sistema mediterrani, mentre que l’àliga daurada (Aquila chrysaetos) és més pròpia dels sistemes muntanyosos més alts. I no poden conviure: una parella de daurades va migrar a viure a les serres del Montmell –qui sap si per efecte del canvi climàtic– i la cuabarrada que hi tenia el niu, que és més dèbil, va haver de marxar i trobar un altre territori.

La seva àrea de caça no és gaire gran, d’uns deu quilòmetres a la rodona d’on té el niu, per bé que ocasionalment es pot desplaçar si en un altre lloc hi ha més menjar. Ara bé, les àligues, com tot rapinyaire, són molt territorials, de manera que cada parella té molt ben definit el seu territori al voltant d’on nidifica (al voltant d’un quilòmetre a la rodona) i no se solen molestar les unes a les altres. Sí que coincidiran, en canvi, en les àrees de caça, que són a la planúria, on hi ha poca cobertura vegetal.

L’àliga cuabarrada és un depredador potent, a qui agrada capturar sobretot dos tipus de presa: el conill i la perdiu. Si aquesta menja va escassa, també pot caçar ocells, rates, llargandaixos, esquirols…, però són animals de poca proteïna, que no els condiran gaire. Ara mateix, al Penedès, llevat d’algunes zones concretes, com a la plana central baixpenedesenca, el seu aliment bàsic és escàs. I és difícil veure-la caçar, ja que prioritza la seva seguretat a la caça, és a dir, pot estar hores seguint des de l’aire un conill i no baixarà en picat a cercar-lo fins que tingui molt clar que la seva vida, durant el descens, no correrà cap perill. Perquè és conscient que a terra és molt vulnerable.

Quan la femella ha tingut una posta, el mascle s’encarrega de caçar per tots dos, i quan han nascut els polls, sol fer-ho per tota la família, per bé que la mare pot deixar puntualment el niu a cura del mascle. Però no se n’allunyarà gaire. La posta d’ous es fa entre els mesos de febrer i març, amb un període d’incubació de 40 dies. El més habitual és que en ponguin dos (excepcionalment tres), però en sobreviuen un, dos o cap, en funció de si hi ha prou menjar per a tots: primer menja el poll més fort i el segon no començarà a fer-ho fins que l’altre estigui fart. Si no hi ha menjar per a tots dos, el més dèbil morirà. És la llei del més fort. La seva longevitat, en cas que no pateixi cap contingència, serà prou dilatada, de vint o trenta anys.

Un cop nascut, a la primavera, el poll encara estarà ben bé dos mesos al niu; quan li hagin sortit les plomes, començarà a fer petits vols d’aprenentatge i aprendrà a caçar, i al cap de dos o tres mesos ja la podrà campar al seu aire. Serà quan abandonarà el niu i començarà el pelegrinatge a la recerca d’un territori adient per viure-hi: que estigui buit o bé amb una àliga vídua, amb parets de roca per fer el niu, on hi hagi caça i que sigui una zona tranquil·la. Aquesta recerca pot durar molt o poc, mai se sap. I ho pot trobar al costat mateix o bé fer fins i tot milers de quilòmetres explorant terrenys. El naturalista vilafranquí Xavi Bayer explica el cas d’un poll nascut al Penedès i que estava anellat, que al cap de mig any va ser albirat a Toledo i a Portugal. Perquè a diferència dels adults, que són sedentaris, els exemplars joves no tenen cap problema per viatjar on calgui, sempre que el clima no sigui extrem, fins a trobar l’hàbitat desitjat.

Segons l’Institut per la Conservació dels Rapinyaires (ICRA), la zona amb major quantitat d’àligues perdigueres a Catalunya és tota la franja litoral i prelitoral entre el Penedès i les terres de l’Ebre, per bé que també hi ha algunes parelles cap a la plana lleidatana, les muntanyes de la Noguera i l’Alt Empordà. Al Pirineu, difícilment se n’hi veuran, és territori d’àliga daurada. Catalunya és un lloc privilegiat al món per la presència d’aquesta espècie amenaçada. És una de les regions on major concentració hi ha. Es calcula que uns 132 individus madurs, dels quals setze han nidificat a la vegueria Penedès. A Europa, la població estimada de cuabarrades és d’un miler de parelles (entre 920 i 1.100), podent-se trobar el 80% d’elles a la península Ibèrica (Catalunya, País Valencià, Múrcia, la Manxa i Andalusia, principalment), i també n’hi ha a la costa Blava, Sicília, algunes zones de l’Adriàtic i Grècia. També hi ha poblacions d’Aquila fasciata al Marroc i Algèria, a l’Índia, la costa est xinesa, algunes illes d’Indonèsia i punts del Pròxim Orient, però en bona part d’aquests indrets està poc estudiat i les dades existents són poc fiables.

Segons fonts dels agents rurals, actualment a la vegueria Penedès hi ha vuit parelles d’àliga cuabarrada, i moltes d’elles tenen dos i tres nius en zones properes, com per exemple la que nidifica a la cinglera de les Pereres (entre Sant Joan de Mediona i Font-rubí). Segons Bayer, tenir-ne més d’un els serveix per canviar de niu en cas que els destorbi la presència humana prop d’un dels nius. A més, anar-los alternant també els serveix com a neteja biològica del niu, per tal d’eliminar els paràsits que hi puguin quedar i, en tornar, tenir un niu sa.

Cada parella, si és madura, cada any fa una única posta de dos ous. Si la perd, no hi haurà posta de reposició; caldrà esperar fins a l’any que ve. I el grau de supervivència de cada posta és realment baix. L’any passat, entre les vuit parelles que sobrevolen la vegueria Penedès només van poder pujar quatre polls. I va ser un èxit sense precedents en més d’una dècada. I és que, per diferents circumstàncies, la parella que viu al parc del Foix, la darrera posta fecunda abans de 2018 es recula al 2011; el 2012 hi va haver l’incendi que en devia matar una i, de llavors ençà, diferents vicissituds havien impedit una nova posta amb èxit: la que va quedar viva es va aparellar amb una àliga jove, que no era fèrtil; quan ho va ser, una de les dues va morir electrocutada; la que quedava, es va aparellar amb un altre exemplar jove i fins a l’any passat no va criar. Altres nius on no ha sobreviscut cap cria durant molts anys són a Gelida, on la parella no cria amb èxit des de 2010; i a l’obaga de Fitó (muntanyes d’Olesa), on fa deu anys que no hi ha cap cria.

En general, els rapinyaires estan tots protegits per la seva importància a la natura. N’hi ha que tenen poblacions estables, però en el cas de l’àliga cuabarrada és una espècie en perill d’extinció, perquè està en regressió, i és una de les més amenaçades d’Europa. Diu Xavi Bayer que si ara hi ha vuit parelles a la vegueria, fa uns cinquanta anys n’hi havia arribat a haver una dotzena o més, i allà on baixa la població, gairebé mai es recupera, “per això està protegida”. Tampoc és que hi hagi gaire territoris buits per nidificar al nostre entorn (la Llacuna, Vallirana), però segons el Servei de Fauna i Flora de la Generalitat, “la mortalitat és tan elevada que no hi ha prou població adulta flotant i, per tant, les noves àligues que substitueixen les adultes mortes solen ser immadures. L’escàs nombre de polls criats anualment i l’elevada mortalitat que pateixen abans d’arribar a la maduresa impliquen que els pocs que hi arriben són insuficients per cobrir les freqüents baixes”, de manera que es pot deduir que si la població es manté estable, és per l’absorció de joves nascuts en altres territoris, principalment de fora de Catalunya.

Per garantir la preservació de l’espècie, hi ha una legislació molt restrictiva, que hauria de ser suficient. Falta que es compleixi. El 1992 la Generalitat va aprovar el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), que va definir una sèrie d’Espais d’Interès Natural (EIN) a protegir. Posteriorment, la Unió Europea va ampliar aquests EIN amb la protecció de la Xarxa Natura 2000; i tots aquests espais protegits són Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA). Amb tot, Catalunya encara no té el pla de recuperació de l’àliga cuabarrada aprovat. I això vol dir que els recursos que arribarien del programa Life de la Unió Europea van cap a altres regions que sí que el tenen aprovat.

A la vegueria Penedès, si hi ha tot aquest grau de protecció, és precisament per la presència de la cuabarrada. Les zones protegides són principalment les muntanyoses, allà on tenen el niu i pels seus voltants, però no les zones adjacents de caça: al Sistema Litoral Central (espais dels parcs del Garraf, Ordal, Olèrdola i Foix), la serra del Bolet i Clivelleres (el pas del lladre), al Montmell i Marmellar, a les Valls de l’Anoia (zona de Canaletes, Sant Jaume Sesoliveres), la serra d’Ancosa i el massís de Bonastre. Entre l’1 de gener i el 30 de juny (des que arrangen el niu i fan el vol nupcial, fins que la cria és prou gran per volar) està prohibit circular pels corriols més propers a les zones de nidificació, tant a peu, com amb BTT, moto o quad. Els agents forestals tenen col·locats cartells informatius als accessos i també els balisen amb cintes i cadenats per dificultar-hi l’accés. Sovint endebades. Les sancions, en cas de ser enxampats, poden ser elevades. Perquè un sol diumenge d’esbarjo a la muntanya pot arruïnar la feina de tot un any.

Les principals causes de mortalitat de l’àliga cuabarrada són dues: l’electrocució i la influència humana. Anualment, al conjunt de l’Estat es té constància d’entre 20.000 i 30.000 rapinyaires morts per electrocució. I es pensa que aquesta xifra pot representar només el 20% del total. Una massacre que afecta l’àliga cuabarrada, l’àliga marcenca, el duc, la cigonya, l’esparver… A Gelida, fa uns quants anys, en vam tenir un exemple.

A l’àliga li agrada situar-se en punts alts des d’on albirar una àmplia extensió. I sol col·locar-se al capdamunt de les torres de mitjana i d’alta tensió. Si en aixecar el vol, una única ploma toca el cablejat, l’animal s’enramparà i caurà mort a terra. Per evitar-ho hi ha moltes opcions, com posar aïllant a la capçada de les torres, fer el pont per sota la part alta o fins i tot situar-hi elements que impedeixin que hi aterrin. Però malgrat que la companyia Endesa ha col·locat algunes proteccions, el 99% de les torres no en tenen.

La segona causa de mortaldat és la influència humana, a la qual és molt sensible. L’increment exponencial d’activitats de lleure a la natura i de manera continuada (curses de tota mena, de dia i de nit, obertura de senders, excursions, sortides de BTT o moto, etc.) impedeix una bona reproducció. La sensibilització de la població és molt important; de camins per passar, n’hi ha molts, i la majoria són lliures; són molt pocs els que tenen l’accés restringit, i cal respectar-los. Sobretot en els moments més sensibles, que són des de la posta dels ous i fins després del naixement de les cries, quan, si se la molesta, la parella abandonarà el niu, com va passar l’any passat amb els escaladors a Gelida. Bayer ha constatat que “quan està covant i se l’espanta, si considera que el perill és massa a prop, abandona el niu i no hi torna; en altres casos pot passar que si tarda, l’ou s’hagi refredat i ja no sigui a temps de salvar la posta”. Des dels agents rurals es reclama que es faci cas dels cartells informatius, perquè no pel fet de passar a poc a poc i en silenci per un corriol proper, no es molestarà l’àliga. Pot tolerar un grup de caminaires (marxarà i tornarà); o el pas de dues motos; però si és un continu d’anades i vingudes, de ciclistes, excursionistes, de motoristes…, l’àliga acabarà espantada, estressada, i anirà a cercar un lloc més tranquil. I adeu posta.

Altres motius de mortalitat de rapinyaires, en molt menor mesura, són per col·lisió amb cablejat en ple vol (per exemple, al Priorat en va morir una en topar amb un filferro de vinya emparrada durant l’acció de cacera), per hipotèrmia o ofegament en basses d’aigua (hi acudeixen a abeurar-se o a refrescar-se i, si no toquen fons i no hi ha cap rampa o llistó que faci de graó, no en poden sortir; se’n va donar un cas al Baix Penedès; tan sols a l’Alt Penedès hi ha 63 basses comptabilitzades), per la caça (de l’àliga en si o per perdigonades massa properes que els ocasionen molèstia i deixen el niu), per pèrdua d’hàbitat (rompudes forestals –una de les tres parelles que hi havia hagut a l’EIN del Montmell va desaparèixer arran de la construcció d’una pista forestal sense autorització en plena època de cria–), construcció de pedreres, eliminació de marges on es refugia el seu aliment, abocament de pesticides per part de pagesos o de verí de caçadors, que acaben ingerint les seves preses…).

De depredadors naturals en tenen pocs, perquè “com que viuen en llocs encinglerats, no hi arriben; es pot donar el cas que un duc faci un atac de nit, quan coven, i li pugui prendre el poll, però no és habitual”, diu Xavi Bayer. És, doncs, al capdamunt de la piràmide tròfica, i juga un paper fonamental per a l’equilibri d’aquesta cadena, ja que sense l’àliga hi hauria plagues de conills, rates, etc. A més, com explica Bayer, “el fet que hi hagi àligues demostra que hi ha uns mínims de bona conservació del lloc, que per sota d’elles hi ha tots els graons de la natura i és un indicador que la natura està ben conservada”.

La Diputació de Barcelona té des de l’any 2003 una webcam instal·lada en un niu d’àliga cuabarrada al parc del Garraf, que permet veure en directe, aproximadament des del mes de febrer fins a mitjan mes de juny, des que la rapinyaire fa la posta d’ous fins que els pollets marxen del niu. Durant la resta de l’any, es poden consultar algunes de les imatges enregistrades els anys anteriors al canal que té obert a Youtube de l’àguila cuabarrada (https://parcs.diba.cat/web/aguila-cuabarrada) o també al Facebook de l`àguila cuabarrada (@Aguilacuabarrada).

L’àliga cuabarrada és una de les joies faunístiques de la Mediterrània i no és estrany que la seva presència al Penedès hagi tingut prou força per aturar, condicionar i/o modificar projectes que l’haurien pogut perjudicar molt.

L’any 2003 va entrar en servei el primer tram de la carretera C-15 (com a alternativa a l’antiga C-244) i al coll de muntanya que hi ha entremig de Sant Quintí, Sant Pere de Riudebitlles i Canaletes, s’hi va construir un fals túnel (inicialment no contemplat al projecte) per facilitar el pas de l’àliga cuabarrada d’una banda a l’altra sense cap barrera visual; tot plegat, va demorar un any l’obertura de la carretera.

Sobre la serra del Bolet i Clivelleres va sobrevolar a principis de la dècada de l’any 2000 el fantasma del projecte de construcció d’un parc eòlic per part d’Unión Fenosa. Hi va haver pressió veïnal i ecologista per aturar-lo i, finalment, el fet que fos zona de nidificació de l’àliga cuabarrada va ser decisiu per aturar-ho. Mig any després, quan l’amenaça semblava salvada, va entrar al Departament d’Indústria de la Generalitat la sol·licitud per fer-hi una pedrera, que finalment no es va arribar a fer. L’amenaça sobre l’hàbitat natural de l’àliga, doncs, és constant.

I ja més recentment, a finals de 2016, Ametller Origen va anunciar la intenció de construir un agroparc de 121 hectàrees sobre uns terrenys a cavall entre Gelida i Sant Llorenç d’Hortons, que no és zona de nidificació però sí de caça de l’àliga cuabarrada. La legislació estableix protecció especial entorn de les parets de muntanya on fan el niu, però no a les esplanades on fa la caça. Hi ha, doncs, un buit legal, fins a cert punt incongruent, perquè si no pot menjar, igualment haurà de marxar. En qualsevol cas, grups ecologistes com Bosc Verd hi van presentar al·legacions i hi va haver contestació veïnal i l’empresa promotora va deixar en stand-by el projecte, a fi i efecte de trobar un consens per ara inexistent.