Sense alfa ni beta

L’analfabetisme, incapacitat de llegir i escriure deguda a una absència d’educació, és un enemic amb poques forces. L’augment de plans d’acció que consideren l’ensenyament un dret bàsic ha permès que el nombre de persones analfabetes s’hagi reduït considerablement, però en alguns grups socials segueix sent una problemàtica a resoldre. El Departament d’Educació dels Estats Units ha comprovat que més del 60% dels presos no saben llegir i que un 85% dels presos menors d’edat són analfabets; dades que lliguen l’analfabetisme amb la pobresa, la inaccessibilitat als recursos i la delinqüència com a via de subsistència.

Un altre grup vulnerable és el de les persones grans, sobretot en el cas de les dones, que no van tenir l’oportunitat d’estudiar perquè de ben joves es van haver de fer càrrec de la casa i la família; i ara són dependents de l’entorn. També hi influeix el lloc de naixement: en espais rurals l’analfabetisme és molt més present que a les metròpolis, i en algunes zones l’alfabetització no és accessible a tothom. A Andalusia, per exemple, l’analfabetisme supera el 4% (només a Sevilla hi ha registrats més de 35.000 analfabets); mentre que a Madrid la taxa no arriba a l’1%. A Catalunya, el percentatge d’analfabets és del 2%: entre 110.000 i 140.000 catalans no saben llegir ni escriure. Pel que fa a la nostra zona, s’estima que més de 5.500 ciutadans de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf són analfabets.

Tot i així, les dades oficials que es recullen en els estudis de l’Institut Nacional d’Estadística o a l’Institut d’Estadística de Catalunya no són una representació del tot fidel a la realitat: només tenen en compte les persones amb la documentació regulada i empadronades als municipis, de manera que la població migrant i nouvinguda (que precisament és la més propensa a l’analfabetisme) no hi figura.

L’alfabetització és una demanda que ha anat a la baixa a la majoria d’escoles d’adults de l’estat. Ara es demanen cursos d’anglès, d’informàtica o de repàs de lectura i càlcul, així com formacions encarades a superar la titulació de secundària (ESO), però malgrat això l’ensenyament més bàsic de lectoescriptura no acaba de desaparèixer. A l’escola d’adults de Cunit una quarantena de persones assisteix a cursos d’alfabetització en català. La seva directora, Carme Fernández, explica que “la majoria són dones d’origen marroquí i que ronden els 45 anys, que no han pogut estudiar als seus països i que busquen integrar-se a la societat d’acollida”.

Al Departament d’Educació de l’Ajuntament del Vendrell no els consta cap taxa d’analfabetisme, però segons dades del mateix Ajuntament un 5% de la població vendrellenca major de 16 anys no té cap titulació i hi ha més d’un centenar de vendrellencs analfabets. Francesc Nieto, cap del Departament d’Educació, explica que a l’escola d’adults no hi ha demanda d’alfabetització, però que “a l’escola d’infantil i primària Teresina Martorell, on hi ha molts alumnes immigrants, s’ofereixen cursos d’alfabetització per a una cinquantena de mares perquè puguin seguir l’evolució formativa dels fills i facilitar-los la relació amb els mestres, però no es va més enllà”.

A Vilanova i la Geltrú tenen registrada una taxa d’analfabetisme de l’1%. Malgrat això, a la Creu Roja es desenvolupa un programa d’alfabetització que no dona l’abast: “acostumem a tenir entre 140 i 160 preinscripcions i només en podem assumir 80. A més, moltes de les persones que s’inscriuen ho fan amb el passaport, perquè no estan empadronades i per tant no consten a les dades de l’Ajuntament com a analfabetes”. A l’Alt Penedès la situació és similar. María Gómez, encarregada de les classes d’alfabetització de la Creu Roja a la comarca, explica que la demanda és excessiva: “quan iniciem el curs sempre tenim unes 35 persones que fan classes d’alfabetització des de zero i unes 35 que fan un nivell bàsic, però l’any vinent ens centrarem en l’alfabetització perquè hi ha massa sol·licituds. Altres entitats, com Càritas, La Llum del Nord o ADDA, també ofereixen cursos d’alfabetització, però és impossible assumir totes les places que calen, perquè hi ha moltes peticions per aprendre a llegir, escriure i parlar, sobretot en castellà”.

L’Asma Harti coordina La Llum del Nord, un espai amb seu a Vilafranca que ja fa 13 anys que alfabetitza ciutadans provinents del Marroc, l’Àfrica subsahariana o el Paquistan, entre altres. Actualment, amb el programa “Lletres per a tothom” de La Caixa, i l’ajuda del Secretariat per la Immigració, ja disposen de recursos i material, però els falten voluntaris.

Com altres associacions del territori, La Llum del Nord busca cobrir una necessitat que no es tenia en compte des de les institucions: “volíem alfabetitzar la població migrada que no tenia espai als cursos del Consorci de Normalització Lingüística o als cursos de formació ocupacional, perquè si no disposen de les nocions més bàsiques i no saben llegir ni escriure, no hi poden participar”. El 2018 unes 90 persones de la comarca els demanaven una alfabetització des de zero. Les persones assistents a aquests cursos tenen entre 20 i 55 anys i la gran majoria no ha format mai part del mercat laboral o no han acabat ni tan sols la formació primària als seus països d’origen. A ADDA per a Dones, associació dirigida per Mariam Ghailan, s’ofereixen cursos d’alfabetització en català, àrab i castellà, i tampoc donen l’abast ni amb l’espai ni amb el personal.

Malgrat aquesta situació d’emergència, les institucions encara no han posat fil a l’agulla davant un problema que semblava estar pràcticament eliminat però torna a estar a l’ordre del dia.

Segons dades de l’INE del 2018, de les aproximadament 700.000 persones analfabetes a Espanya, més de 400.000 són dones. Pel que fa a les dones majors de 70 anys, són d’origen espanyol i des de ben petites havien quedat relegades a les tasques domèstiques i a les labors de cura, ja que l’ensenyament s’acostumava a reservar a aquells qui podien estudiar perquè no havien d’estar-se a casa. Ara, moltes depenen de familiars, amics i veïns per entendre la correspondència i les factures del banc.

Si bé a Espanya el perfil majoritari registrat de persones analfabetes és de dones majors dels 70 anys, aquest no és l’únic sector social vulnerable: també hi ha mares joves, migrades de totes les edats i dones que formen part de grups socials amb pocs recursos.

A l’escola d’adults de Cunit, un 75% dels alumnes que fan classes d’alfabetització són dones, la majoria de les quals marroquines. A la Creu Roja de Vilanova un 80% dels alumnes són dones d’entre 35 i 40 anys.

L’Asma Harti, de La Llum del Nord, que també fa classes a dones migrants, comentava que moltes vegades no poden garantir una constància perquè es fan càrrec dels fills i les famílies i sovint els costa compaginar la formació amb les tasques de casa o la recerca d’una feina, cosa que alenteix la seva alfabetització i suposa una dificultat afegida a l’hora d’aconseguir un contracte laboral o gestionar els tràmits familiars: “aquestes dones no tenen vida social, no saben els recursos que tenen a l’abast per poder-se alfabetitzar i, si ho saben, tenen massa càrrega familiar o no estan sensibilitzades per endinsar-se a la formació”.

L’analfabetisme no és només un obstacle dels migrants adults i de les persones de la tercera edat. Des de fa dos anys també suposa una alarma social entre els infants i els adolescents que arriben a Europa sols i provenen de zones de conflicte o busquen poder ajudar la família que es queda al país d’origen. Aquest grup, que avui en dia s’ha classificat com a MENA (Menors Estrangers No Acompanyats) o Adolescents Migrants Sols, s’està convertint en un repte social: aquest any es preveu que hi hagi uns 5.600 joves nouvinguts, situació que ha forçat que la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència desplegui centres d’acollida per poder fer front a les seves necessitats. Alguns d’ells són analfabets perquè no han estudiat al seu país d’origen o només saben llegir i escriure en la seva llengua materna. A la zona del Garraf i l’Alt Penedès no hi havia hagut una arribada significativa d’aquest grup social fins ara i no existien cursos d’alfabetització, tot i que des dels consells comarcals i les administracions s’està temptejant el terreny per poder establir classes que cobreixin aquesta necessitat. De moment, s’està treballant des d’Actua, una cooperativa d’iniciativa social que, entre altres projectes, disposa de tres Centres Integrals d’Acollida per a joves migrants. Actualment han aconseguit una subvenció privada que els ha permès contractar la Naoual Chib, una mestra que alfabetitza en català i castellà els menors dels centres de Vilanova, Ordal i Avinyonet. La subvenció, però, s’acaba aquesta primavera i estan buscant opcions per poder continuar fent aquestes classes d’alfabetització.

“Hem tingut la sort que un 85% dels menors d’edat que atenem ja estan alfabetitzats en francès; però la resta no han estat escolaritzats ni als seus països i la diferència de nivell es nota molt. A més, els joves de Vilanova són més petits i ja estan en centres educatius; però alguns dels joves d’Avinyonet i Ordal estan a punt de fer els 18 anys i llavors ja no podran seguir l’alfabetització amb nosaltres”. L’aturada d’aquests estudis, segons la Naoual, és un problema per a la integració dels joves. Tot i així, ella adapta els cursos als requisits de la Generalitat perquè constin als informes d’integració dels nois i puguin demostrar que han estat aprenent català a l’hora de renovar el seu NIE (Número d’Identitat Estranger).

L’Alba Martínez, treballadora social d’Actua, subratlla que no es poden limitar a la tasca d’acollida: “aquests joves venen per quedar-se i els hem de garantir l’adaptació. A part de regular la seva documentació, hem vist que calia oferir-los classes, assegurar la seva integració social i laboral, fer-los un acompanyament psicològic… També s’ha de tenir en compte la situació de cadascun dels nois, perquè tenen orígens molt diversos: alguns han fet l’equivalent a l’ESO al seu país i estan alfabetitzats, però els cal aprendre castellà i català; altres no han estat a una escola mai de la vida; n’hi ha que fugen d’una guerra o han entrat al país sota un camió o per mar en pastera, alguns han arribat amb visat… La majoria han vingut de manera il·legal i precària, però tots creuen que arribaran aquí, treballaran i podran enviar diners a la família. Quan veuen que hauran d’estudiar i formar-se, aconseguir la documentació i integrar-se, es frustren perquè és un procés llarg”.

L’analfabetisme i la manca d’iniciatives per arribar a aconseguir la integració d’aquests joves topa amb un altre entrebanc: l’estigma social, a causa del qual es relacionen els joves migrants amb la delinqüència. Aquests centres d’acollida, i els projectes d’alfabetització, són recursos que integren els menors socialment i laboral: A.L., directora del CAI Llar Josep Raventós d’Ordal, afirma que, “si aconseguim coordinar el teixit social i les administracions perquè aquests joves es puguin integrar, estarem evitant que hagin de buscar-se la vida sols i al carrer; perquè, al cap i a la fi, venen aquí per guanyar-se la vida i treballar”.

L’alfabetització és un pilar bàsic per a la qualitat de vida, l’esperit crític i l’autonomia de les persones; i per això cal que es consideri com un dret a garantir. La gent gran, hereva de les guerres i postguerres que els van tenyir la infància, ha hagut de prioritzar la supervivència en detriment de la formació per assegurar un futur als seus descendents. La població migrada necessita integrar-se a la societat d’acollida, i el pas més efectiu és l’educació. Gràcies als projectes d’alfabetització, aquestes persones poden veure cobertes unes necessitats que semblen haver desaparegut: invisibilitzar aquesta realitat, però, no contribuirà a l’erradicació de l’analfabetisme. Cal evidenciar la necessitat d’aquesta població perquè l’analfabetisme acabi sent, definitivament, una problemàtica sense xifres.

Mariam Ghailan, coordinadora d’ ADDA per a Dones

La Mariam es troba a l’atur però fa voluntariat a la Creu Roja, a  ADDA per a Dones, al Rebost Solidari i a EqualMón; entre altres espais. Fa classes d’alfabetització no mixtes a ADDA, a l’Escorxador de Vilafranca (les dones hi van al matí i els homes a la tarda) i mixtes a la Creu Roja, on ensenya des de com s’ha d’agafar el llapis per escriure a expressions, fonètica i vocabulari en castellà, català o àrab. L’objectiu de la Mariam és demostrar que “la religió no té res a veure amb els estudis, jo sempre he estudiat en espais mixtos però a algunes zones del Marroc hi ha una segregació que s’accentua al país d’acollida per culpa de la mentalitat masclista, no de la religió. A ADDA fem classes no mixtes perquè sinó hi ha alguns homes que no deixen que les seves dones estudiïn en espais mixtos i perquè elles també se senten més a gust així i ens assegurem que hi puguin participar”.

Quins perfils d’alumnes teniu?

Tenim alumnes des dels 18 als 65 anys, però el que em fa més mal és veure adolescents i noies de 25 anys que no han anat mai a l’escola, ni tan sols al seu país d’origen. Molts migrants venen de zones rurals i no han pogut estudiar mai perquè sempre han treballat, o bé, en el cas de les noies, s’han hagut de quedar a tenir cura de la casa i la família. Jo ofereixo classes d’àrab, català i castellà; però el que demanen més és aprendre el castellà.

Què ensenyeu a les classes?

Aproximem aquesta població a la societat on viuen ara perquè s’hi puguin integrar, perquè al cap i a la fi tots som ciutadans per igual i hem de poder tenir accés a tots els serveis i espais del territori. Els ensenyem a llegir, escriure, pronunciar correctament; i també fem tallers i xerrades sobre com portar les pròpies gestions (mercat laboral, documentació, serveis mèdics…) perquè totes aquestes persones puguin acabar sent autònomes. També fem taules rodones per compartir experiències sobre l’adaptació i integració al territori, perquè moltes famílies no se senten ni d’aquí ni del seu país d’origen i pateixen per la socialització dels seus fills.

Les dades oficials del Penedès i el Garraf són que o bé no hi ha persones analfabetes o bé hi ha un percentatge de l’1%. Què n’opina?

La realitat és una altra. Hi ha molta gent analfabeta, la gran majoria d’origen immigrant. Nosaltres rebem persones del Marroc, de Bangladesh, de Llatinoamèrica, Senegal, Mali, Mauritània, Paquistan… I no donem a l’abast. Cada any hi ha desenes de persones que es queden fora dels cursos perquè no tenim places (i només parlo de Vilafranca); i la majoria d’alumnes són analfabets fins i tot en la seva llengua materna. Nosaltres els alfabetitzem perquè sinó no poden accedir als serveis ocupacionals i als cursos del Consorci de Normalització Lingüística. Hi ha famílies que fins i tot venen a casa meva a demanar-me classes perquè no tenen plaça, i també hi ha molta gent que ja fa temps que és aquí i ha après a parlar en castellà o català, però no sap llegir ni escriure.

Amb quins impediments us trobeu?

A ADDA tot el que fem és de manera voluntària i no rebem ajuts d’enlloc, a part de tenir un espai a l’Escorxador. Estem contribuint a tota la societat i fent una feina essencial, però sembla que és invisible a la resta de gent i a les institucions. Ens falta espai, ens falten recursos i material, ens falten voluntaris. Abans teníem moltes classes d’àrab, català i castellà per a adults, joves i per a nens petits a la mesquita, però com que ens van fer fora perquè el president i el secretari no consideraven que fos correcte el que hi fèiem, ara hem de buscar alternatives i no podem arribar als mateixos cercles que abans. A més, als cursos no tothom parla els mateixos idiomes: amb moltes persones puc parlar en àrab si els he de traduir coses, però amb altres he d’utilitzar imatges o escenificar paraules per fer-me entendre.

Les persones analfabetes reben discriminació?

Se senten inferiors i impotents, es troben soles i incapaces, sobretot en el cas de les dones. A mesura que van aprenent a llegir, parlar i escriure veuen que poden buscar feina, que es poden relacionar amb l’entorn, que entenen el que veuen i el que escolten, van perdent la por i es tornen més independents. La recompensa emocional quan es veuen els canvis que fan, tant per a mi com per a elles, és molt gran.

Com contribueix l’alfabetització a la integració
de les persones migrants?

Quan aprenen a llegir i escriure ja poden participar en els cursos del Consorci de Normalització Lingüística i als cursos de formació ocupacional, i es tornen més independents: sinó sempre han de comptar amb l’ajuda d’algú que els ho tradueixi i expliqui tot. Els alumnes a vegades em truquen o m’envien missatges explicant-me coses que han fet gràcies als cursos d’alfabetització; com una dona que va fer canviar de lloc d’aparcament al seu marit perquè va llegir que on estaven era un espai prohibit. També em demanen que els acompanyi a l’hospital o als jutjats quan hi han d’anar, però jo els faig companyia i miro de no parlar perquè practiquin i s’acostumin a fer-ho sols. ADDA, a més, també serveix com un espai de confiança per a les dones, on parlem de temes que a casa seva no comparteixen; i d’aquesta manera les classes són un espai d’aprenentatge, però també de socialització.