La felicitat és el tema central del festival de filosofia Vilapensa que s’està realitzant aquests dies a Vilafranca. La filòsofa Marina Garcés hi va fer la lliçó inaugural, magistral, acostant-se al concepte de felicitat des de diferents tradicions filosòfiques, amb reflexions molt ben documentades, profundes, però que van deixar obert el gran interrogant: què és la felicitat?
Es fa fins a cert punt estrany parlar de la recerca de la felicitat enmig de l’ignominiós judici polític de les essències pàtries de l’Estat contra Catalunya. Entre els molts pensadors que va citar hi ha Orwell (1984, Homenatge a Catalunya, Rebel·lió a la granja), que va dir que “l’elecció de la humanitat és entre felicitat i llibertat, i per a la major part de la humanitat, la felicitat és millor”. Es podria dir que els Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, etc., formen part de la minoria compromesa que va declinar l’opció acomodatícia… en la seva recerca de la felicitat (col·lectiva).
Un altre escriptor, Hemingway (Adeu a les armes, Per qui toquen les campanes, Les neus del Kilimanjaro), havia dit que “la felicitat en gent intel·ligent és la cosa més estranya que he vist”, és a dir, que com més intel·ligents són les persones, menys felices arriben a ser. La reflexió (quina paradoxa!) sembla un convit a no pensar. I tanmateix, com evitar-ho? Garcés va defensar que, ans al contrari, la felicitat no és incompatible amb pensar.
No cal viatjar gaire en el temps per trobar els orígens del concepte de felicitat. Se’n va començar a parlar fa tan sols tres segles; fins aleshores, la immensa majoria de la població vivia en la penúria més absoluta i ni hi podia pensar, ni hi podia aspirar si no era un cop morta (qüestió de fe). Va ser amb la millora de les condicions de vida que la gent comença a tenir aspiracions, desitjos de futur, expectatives d’una felicitat terrenal. Un gir revolucionari que fa qüestionar-se –i el debat, polític, és vigent encara avui– qui té dret a la felicitat. Fins aleshores, la vida te la determinava el destí. Ara, com suggereix Jordi Cabré a Digues un desig (Premi Sant Jordi 2018), el destí el determinen les pròpies accions.
I una darrera reflexió: la felicitat és la ficció que hom transmet en les fotos penjades a les xarxes socials? O bé som víctima tots plegats de la indústria de la felicitat, que ens obliga a ser feliços (o si més no, a demostrar-ho)?
Es pot viure serenament, harmònicament, però feliç no m’ho sembla a tenor de les injustícies que ens assetgen, que ens assolen… També és cert que hi ha molta pressió ambient per mostrar-nos feliços. Com sigui, no deixar-nos arrossegar i procurar construir la pau interna per poder-la irradiar. Els nostres presos i exiliats ens estan donant una gran lliçó d’humanitat que no sé si, en conjunt, sabem apreciar prou.