A 3.000 quilòmetres

La setmana passada va arribar a la Múnia un grup d’onze infants i adolescents ucraïnesos, juntament amb dues educadores. Van sortir del seu país fugint de les bombes i, després d’uns dies refugiats a Romania, han arribat a casa d’en Gabi Torrent i la seva família.

“Tot va començar amb la trucada d’en Christian, un bon amic romanès que, com jo, és pastor en una església de Suceava, a 40 quilòmetres de la frontera amb Ucraïna”, comenta Torrent, que és pastor a l’Església Evangèlica de Vilafranca del Penedès. “Quan va esclatar la guerra, vaig trucar-lo per preguntar com estaven i què els calia, i em va explicar que estava arribant molta gent a la frontera i que ja tenien unes 600 persones refugiades al poble”. Després d’aquesta trucada en Gabi va enviar un missatge a tots els seus contactes, fent una crida a la solidaritat i demanant material i aliments per fer-los arribar als ucraïnesos. Han aconseguit omplir un tràiler d’aliments, roba tèrmica i medicaments que just ahir dijous va arribar a Suceava. En Gabi i la seva dona també són allà, ells hi van arribar dimecres en avió i estan organitzant tot el material en combois per repartir-lo per diferents esglésies d’Ucraïna i que aquestes ho facin entre la població. Preveuen ser-hi poques hores més ja que, a casa seva, a banda dels fills, els esperen els infants i joves que tenen acollits.

“Fa uns dies en Christian em diu que necessita ajuda, que al poble hi ha un grup molt especial d’un petit orfenat, amb onze nens i dos educadors, i que no es volen separar. On vagi un, van tots”. En Gabi i la seva comunitat aconsegueixen un autobús que els recull a Suceava i “després d’un viatge de quatre dies, molt llarg i molt confús”, els nens i nenes arriben a Milà. “Ens truquen i ens diuen l’hora prevista d’arribada a Milà. De seguida la meva dona, la meva cunyada i jo agafem les furgonetes i marxem a buscar-los”.

Ara, aquests onze nens i nenes, que tenen entre 8 i 18 anys, viuen tots a casa d’en Gabi: “No es volen separar, tenen moltes pors. Però no passa res, nosaltres sempre hem fet acollides a casa” diu, a la vegada que remarca que entre tots els membres de la comunitat evangèlica de Vilafranca poden acollir 50 persones més. Torrents explica que l’Ajuntament de Castellví de la Marca els està ajudant amb tots els tràmits administratius i amb totes les gestions que cal fer amb la Direcció General de la Infància de la Generalitat.

“La gent ens diu que som fantàstics, però no hi ha cap mèrit en aquesta història. Donem perquè ja hem estat saciats pel Déu amb el qual creiem”, conclou el pastor.

La Iryna Znachenko és ucraïnesa de la ciutat de Kherson, que es troba a mig camí entre Odessa i la península de Crimea, envaïda per Rússia el 2014. Viu al Vendrell des de fa vint anys, i quan va esclatar la guerra, de seguida es va posar en contacte amb els seus avis perquè fugissin tan de pressa com poguessin. Ara els té amb ella, però ja esperen que el conflicte acabi per tornar. Ella, però, tem que va per llarg.

Explica Znachenko que el 24 de febrer, dia en què va començar la invasió, la va despertar cap a 2/4 de 6 de la matinada un familiar que viu a Crimea: Putin havia sortit per televisió explicant que la guerra havia començat. Immediatament es va intentar posar en contacte amb els seus avis. No ho va aconseguir fins a les 9 del matí. Quan els ho va dir, no en sabien res, els missatges que es donaven per televisió eren confusos. Però van fer cas a la neta: van agafar els dos gats, quatre farcells, i cames ajudeu-me. Van fugir amb cotxe en direcció a Moldàvia, el país més proper. Ho van fer a cegues perquè no sabien si les fronteres eren obertes o no, si els deixarien passar. Els van retenir durant 48 hores a la frontera, però finalment van poder-la travessar, es van dirigir a Romania, i allà es van retrobar. La Iryna hi havia viatjat amb avió, fent escala a Frankfurt, i van emprendre la tornada cap al Vendrell per carretera. 30 hores. A Ucraïna s’hi han quedat el pare, l’oncle, els cosins (als homes no se’ls permet fugir), la cosina de l’àvia amb la seva filla, el germà de l’avi al Donbass…

Explica la Iryna que Kherson va ser la primera ciutat ocupada per l’exèrcit rus, sense pràcticament resistència. “Els primers dies es van sentir alguns trets, però no es van acarnissar amb la població, com han fet a Mariúpol; sí que han cremat l’aeroport, els centres comercials, el mercat…”. La seva millor amiga no se n’ha mogut i li explica que “la primera setmana tothom baixava al búnquer a dormir i només en sortien per anar a buscar menjar, perquè tenien por que els tiressin un míssil a casa”. A la segona setmana van veure que ja podien sortir, “però no deixaven passar l’ajut humanitari i va començar a haver-hi escassedat d’aliments i de medicaments”. Aleshores van ser els russos qui van portar ajut humanitari, i amb ell, “la premsa russa, per fer-los creure que ens havien vingut a alliberar”. Però la gent d’Ucraïna és orgullosa, ningú va agafar res. Passats els dies, però, era avituallar-se o morir.

A Kherson quasi no hi ha hagut resistència, la qual cosa no vol dir que acullin els russos amb els braços oberts: “hi ha manifestacions pacífiques al centre de la ciutat, i ens han disparat perquè no en fem, hi ha hagut ferits i algun mort”. Pocs intenten fugir-ne, ara, perquè intentar-ho “és com jugar a la ruleta russa, pot ser que et deixin passar o que t’afusellin allà mateix”. I també n’hi ha de ciutats frontereres a qui segresten i els envien a Rússia. El seu temor és que vulguin repoblar les ciutats ocupades amb gent procedent de Rússia.

Empatia occidental

A la Iryna l’emociona l’ajut humanitari que està rebent el poble ucraïnès. No vol parlar de l’OTAN, però sí de la gent. “Ens estan ajudant molt, totes les fronteres de la Unió Europea estan obertes, i això no m’ho esperava, hi ha gent que va viatjar sense passaport internacional, que és necessari, o nens només amb la partida de naixement, i la gent a qualsevol lloc et dona un cop de mà”.

Preguntada sobre la segregació entre ucraïnesos de parla russa i de parla ucraïnesa, Iryna Znachenko ho nega categòricament: “Jo soc d’una zona de parla russa, he viatjat per tot Ucraïna i mai he tingut cap problema enlloc, i a ciutats com Khàrkiv i Mariúpol el 80% de la gent parla rus i no volen formar part de Rússia”.

Quant a l’evolució de la guerra, la seva mare té esperança que acabi aviat. Ella no ho creu: “Si nosaltres guanyem, Putin no ho deixarà, i no sé com pot reaccionar”. No hi veu la fi. “Desitjo que el bé guanyi al mal, ho espero”. Sap que l’exèrcit rus és més potent, però també afirma que “la diferència entre ells i nosaltres és que els russos no saben per què lluiten, arriben mal equipats, es pensaven que seria una guerra llampec, que anaven a lluitar contra feixistes, i no, nosaltres defensem la nostra casa, la nostra família, tenim alguna cosa per què lluitar, i això ens farà guanyar”. Iryna no vol ni sentir-ne parlar, d’una Ucraïna sotmesa a Rússia: “No som iguals, els russos i els ucraïnesos; no tenim la mateixa mentalitat, nosaltres tenim més drets i llibertats, som una societat democràtica i volem continuar sent així, no som russos, som ucraïnesos i volem continuar vivint en una Ucraïna lliure”.

Quan passava les vacances de Nadal a la seva terra natal amb el seu fill, poc es podia imaginar l’Anna Kuznetsova –ucraïnesa de naixement i vendrellenca d’adopció– que al cap de poques setmanes esclataria la guerra i acabaria acollint la seva mare a casa, al Vendrell, en condició de refugiada. Dimecres a primera hora del matí es van retrobar i va poder respirar tranquil·la. També n’ha pogut fugir la cosina, que és al Canadà, on treballa el seu fill. En canvi, la germana es troba en un poble proper a Khàrkiv, un dels epicentres del conflicte bèl·lic, i el seu pare tampoc se n’ha mogut ja que té grans dificultats de mobilitat i no pot sortir ni de casa sense ajut.

La seva mare va fugir de Khàrkiv fa unes tres setmanes i es va refugiar en una casa de camp en pèssimes condicions, sense dutxa, amb el lavabo fora de la casa, però lluny de les bombes. Pensaven que el conflicte duraria quatre dies. Passats quinze dies van veure que no, que anava per llarg, i va començar l’odissea per deixar el país. Ho va gestionar tot l’Anna des del Vendrell. Buscant transport, buscant voluntaris que l’ajudessin. I van aparèixer els estafadors. Falsos voluntaris que prometen ajut, demanen diners via targeta de crèdit, i després de cobrar desapareixen. “Molta gent està perdent-hi diners”, assegura Kuznetsova. Finalment, després de moure cel i terra, va aconseguir col·locar-la en un tren que la va dur a Lviv, i quan hi va arribar, a l’andana del costat sortia un altre tren que menava a Przemysl, a l’altra banda de la frontera amb Polònia. No s’ho va pensar dos cops.

A partir d’aquí, l’Anna l’havia de dur fins a casa. Va saber que un amic del Vendrell portava ajut humanitari fins a Polònia i recollia gent, però no li quedaven places al cotxe. Aleshores va saber que dues noies de Bellvei, la Natàlia i la Sílvia, eren a Przemysl amb un minibús, a punt de tornar al Vendrell. Els quedava una plaça lliure, però el tren de Lviv no arribava. I tenien pressa, havien de marxar. El viatge, de dues hores, en va durar vuit. A la frontera ucraïnesa, el tren va estar dues hores aturat, revisant passaports dels ocupants dels quinze vagons. A la frontera polonesa, tres quarts del mateix; més control mèdic. I quan va arribar, com que la mare i les voluntàries no es coneixien, feina a trobar-se. Però ho van aconseguir. A partir d’aquí, cinc dies de ruta rodada fins al Vendrell.

De la guerra, l’Anna admet que es pensava que s’acabaria en una setmana, i que guanyarien: “els ucraïnesos som mentalment molt forts, ho donarem tot per guanyar, serà una lluita fins al final”. Explica que l’any passat van celebrar el 30è aniversari de la independència, i que de Rússia no en volen saber res: “Volem viure en un país lliure”. Es temia que hi pogués haver guerra al Donbass, perquè el conflicte fa anys que hi dura, però no que fos d’aquesta magnitud. Com a ucraïnesa, no vol renunciar al Donbass: és una regió industrial, “els necessitem per tot Ucraïna”. És més, afirma que la guerra ha unit com mai els ucraïnesos, siguin russòfons o no. I es lamenta de l’estat en què ha quedat la seva estimada ciutat: “Khàrkiv és molt bonica, és una ciutat europea, amb molta llum, atraccions per als nens, una pista de gel, tenim la segona plaça més gran d’Europa, i ara està tot destruït, en ruïna total”, es dol.

L’Anna té 31 anys i va néixer a Kostopil, un poble entre Bielorrúsia i Polònia. Va viure allà amb la seva àvia fins al 2007 i quan aquesta va morir, va venir cap a Vilafranca, on la seva mare residia des del 2001. “Fa un mes que no faig res més que pensar i treballar per ajudar el meu país. Ni dormo, ni faig res a casa, ni a la feina… Si no fos perquè tinc un fill petit, me n’aniria cap allà a fer de voluntària ajudant la gent”, diu.

L’Anna, que juntament amb el seu marit Raimon té el celler Terra de Marca, fa unes setmanes que va posar a la venda un vi solidari per recaptar fons per Ucraïna. Va fer 415 ampolles que es van esgotar amb pocs dies: “La gent és solidària. Em va trucar una àvia de Torrelles per dir-me que ella i el seu marit vivien en una casa molt gran, els sobrava molt espai i volien acollir; fa uns dies hi vaig portar tres avis refugiats de 70 anys. També una família amb un fill autista va arribar amb el seu cotxe i buscava on anar, l’Ajuntament de l’Arboç els va pagar un hotel durant una setmana, i després, els cellers Torres els va acollir en una casa que tenen a la Bleda i on ja hi havia quatre refugiats més. És molt d’agrair”.

I és que l’Anna el que fa, sobretot, és contactar amb ucraïnesos que vulguin venir a Catalunya per buscar-los on anar. Es passa hores contactant amb ajuntaments per demanar-los aixopluc per als refugiats, trucant a la Creu Roja i navegant per la web icanhelp.host.

“Tothom espera que la guerra s’acabi amb victòria, però hem de ser realistes: Rússia ens està destrossant el país. Fa molta pena perquè no és una guerra de soldat a soldat, sinó entre un exèrcit organitzat i ciutadans que agafen les armes per defensar el seu país. Els russos no respecten cap llei de guerra”, comenta. Malgrat tot, té clar que “no hem de crear odi, perquè si el creem, la guerra no s’acabarà mai”.

En Sergi és ucraïnès, té 47 anys i en fa 22 anys que viu al Penedès, els darrers dels quals establert amb la seva família a Guardiola de Font-rubí. Des del primer dia que va esclatar la guerra, la comunitat ucraïnesa es va activar per organitzar la recollida i l’enviament d’ajuda humanitària al seu país d’origen. Un d’aquests grups és Penedès-Ucraïna, del qual en Sergi forma part. Ells recullen medicaments a farmàcies de Vilafranca i de diferents municipis de la comarca, així com aliments als supermercats. En aquest mes ja han recollit més de tres tones de material que han enviat amb dos combois fins a Polònia: “Nosaltres intentem diversificar l’ajuda a Ucraïna i seguim les indicacions dels contactes oficials del país per deixar l’ajuda”, comenta.

En Sergi va formar part del primer comboi que va sortir de Vilafranca fins a Polònia: “Em va sorprendre com d’organitzat està tot. La gent que arriba a la frontera i els que no saben on anar es distribueixen en autobusos per diferents centres en ciutats de Polònia”.

Els combois arriben, deixen l’ajuda i recullen persones que vulguin venir cap aquí: “Costa trobar gent que vulgui venir a Catalunya i a Espanya, ho troben lluny, desconegut i saben que hi ha poca feina”, comenta. El primer comboi de Penedès-Ucraïna va portar 40 persones i el segon, 30. Totes elles es van distribuir entre diferents punts del nostre país i en ciutats espanyoles.

Per què no vols que publiquem el teu cognom?

Fa uns dies que a Rússia s’ha aprovat una llei que prohibeix qualsevol desacreditació cap a les accions de l’exèrcit rus en territori ucraïnès. És a dir, si es qüestiona el que està fent el Kremlin, et poden caure entre 3 i 15 anys de presó. Ja han detingut, de fet, moltes persones per posicionar-se en contra de Putin, i com que la meva família és a Rússia i el meu cognom no és gaire comú, els podria posar en perill. A més, també espero poder tornar algun dia al meu país sense haver de patir les conseqüències de posicionar-me en contra de la guerra.

T’has trobat amb altres opinions sobre el que està passant?

I tant! Hi ha molta gent que, com jo, ràpidament es va posicionar en contra de Putin i de la guerra, però també hi ha moltes persones –sobretot aquelles que viuen a Rússia– que no volen saber res del conflicte. Només volen sobreviure: acabar la seva jornada de feina, arribar a casa i sopar mentre veuen la seva sèrie preferida. És dur, però és la realitat de la majoria de russos ara mateix. Després també hi ha aquells que s’estan creient tota la propaganda de Putin.

Quina propaganda?

Segons ells, ara mateix no hi ha cap guerra. De fet, no es pot dir “guerra” a la guerra; s’anomena “operació militar” o “operació especial”. I tampoc diuen que s’està atacant la població civil, sinó que s’està protegint el país del feixisme i de l’expansió de l’OTAN. És un discurs que a primera hora del matí ja és a la televisió i que es repeteix durant tot el dia. Es tracta d’una altra guerra paral·lela, la informativa, en la qual Putin només vol desinformar la població russa: Facebook, de fet, ja ha deixat de funcionar, i si vols informar-te només ho pots fer a través dels seus canals.

I tu, com ho estàs vivint, a tants quilòmetres de casa?

És un moment molt dur, ningú estava preparat per això. Afortunadament nosaltres tenim molta més informació que ells i sabem què és el que realment està passant. Però hi ha dies que són realment difícils, sobretot quan llegeixes tot el que s’està dient sobre nosaltres a través de les xarxes socials. És a dir, de la mateixa manera que em posiciono totalment en contra de les accions de Putin, també em fa mal llegir que “tots els russos haurien de morir”, entre moltes altres barbaritats. Entenc el seu odi cap a nosaltres; és la forma de curar el trauma i la tragèdia que estan patint. Però no estic d’acord amb el discurs d’odi que ara mateix hi ha a les xarxes.

Has notat pressions pel simple fet de ser russa?

Sí, però és absolutament normal. L’altre dia, per exemple, estava fent un cop de mà al centre de suport familiar, i dos nens petits van començar a discutir. Vaig escoltar com un d’ells deia a l’altre: “ets un burro!”. I de seguida l’altre li va contestar: “i tu ets rus!”. Com si fos el pitjor dels insults. Es tracta només d’un exemple dels sentiments que la societat té cap a la població russa. També és cert que hi ha molta gent que ha empatitzat molt ràpid i entén que això que està passant també és una tragèdia per a mi. Per tant, aquestes pressions són comprensibles a hores d’ara, tot i que no m’agrada que ens posin a tots al mateix sac.

Què feu, al Centre Cívic de Mar?

Ajudem les famílies ucraïneses nouvingudes a Vilanova. Normalment són dones que acaben d’arribar amb els seus fills i que, abans de començar a moure papers i fer tràmits, necessiten descansar. Nosaltres els donem un cop de mà amb les criatures perquè les mares puguin fer les seves gestions o, fins i tot, perquè puguin fer una volta per Vilanova i prendre’s un cafè tranquil·lament i oblidar-se durant unes hores, si poden, de tot el que han viscut els últims dies. A més, també estic fent tasques de traducció i interpretació per aquelles famílies que necessiten ajuda amb l’idioma. Cadascú té la seva teràpia, i la meva és mantenir-me ocupada i sentir-me útil ajudant des d’aquí.

T’has plantejat fer un cop de mà allà?

Aquest tema sempre em provoca un conflicte intern. He llegit en diverses ocasions que els russos hauríem de sortir a protestar i prendre els carrers. Però jo em pregunto: “Si fos allà, sortiria a manifestar-me?”. I la veritat és que no ho sé. Quan estudiava a la universitat, vam sortir al carrer per protestar en contra de les eleccions injustes i manipulades que s’havien celebrat l’any 2012. Vaig veure amb els meus propis ulls com els representants de la mesa electoral buidaven dins de les urnes bosses i bosses amb vots a favor de Putin. No ens ho vam pensar i vam sortir a manifestar-nos per denunciar el que havia passat. A l’endemà, em van trucar unes companyes d’administració de la universitat per avisar-me que el Kremlin havia fet una llista amb les persones que havíem denunciat aquell fet: “O la teva carrera o les protestes, tu decideixes”, em van dir. Imagina’t quin és el poder que tenen i què són capaços de fer. Per tant, no puc culpar la gent que ara mateix té por de sortir al carrer. El que s’ha construït a Rússia és un estat de terror molt gran que, fins i tot, està controlant la ment de moltes persones.

Com veus el futur més immediat del conflicte?

Fa pocs dies vaig veure una entrevista que li feien a un escriptor rus molt famós i també li van fer aquesta mateixa pregunta. La seva resposta em va agradar molt: “En el millor dels casos, Rússia sortirà d’aquesta guerra com un país democràtic, on podrem fer el canvi; en el pitjors dels casos, hi haurà la guerra nuclear”. Per tant, la resposta sobre el futur del conflicte a Ucraïna està en algun punt dintre d’aquests dos extrems.