A contracorrent

Pau Marsé: Moltíssim! Ens afecta a nivell productiu, perquè els ceps fan menys raïm, però més enllà d’això el canvi climàtic té molts altres efectes com, per exemple, la desaparició de la primavera i la tardor, que ja no existeixen i no sé si tornaran a aparèixer. Això afecta la vinya, però també a molts altres cultius que veuen reduïda la productivitat.

Sergi Gallego: El rendiment de la vinya ha caigut. Jo conec bé la meva zona, que és Guardiola i Vilobí; allà va ploure una mica, però igualment ja arrosseguem dos anys de sequera i sembla que aquest també serà molt dur. Per nosaltres, allà, aquest any hauria estat molt bo, perquè hi hauria molta producció, però el cep ha hagut de suportar tot aquest raïm amb uns sarments de 30 o 50 centímetres. Ara la qüestió és com ho treballem, això, perquè, per desgràcia, es preveu que patirem sequera uns quants anys encara.

Quico Fernández. No s’està encarant. La Generalitat sembla que no en vol sentir a parlar perquè això significa implicar-se i prendre responsabilitats que no existeixen el dia d’avui, com ara fer que es regulin els preus. Penso que, igual que existeixen normatives per regular els nostres processos a nivell de pagesia i d’elaboració, ara els toca implicar-se i fer estudis i que després es portin a terme, cal que siguin conseqüents.

Pau Marsé. El problema és que aquests estudis no s’han fet i ara es volen fer a correcuita. Al final caldran mesures dràstiques per a tothom i s’haurà de ser valent. Per exemple, totes les aigües residuals de les ciutats s’haurien de recuperar i tornar-les a introduir al cicle. S’està perdent massa aigua de boca i amb el cultiu de regadiu també s’ha de fer alguna cosa. Jo recordo que en acabar la carrera, amb els del cultiu d’Urgell ja els deia que s’havien de posar gota a gota, i els que es dedicaven als fruiters em prenien per boig. I fixa’t ara, tots a correcuita a demanar subvencions europees per posar gota a gota i aquest any no han pogut regar. Sempre anem tard i el canvi climàtic no s’esperarà que ens posem d’acord. No hi ha planificació en l’agricultura, la pagesia sempre està sola. Tenim molta llibertat, és veritat, però la tenim perquè estem sols davant del que hi ha i això s’hauria de revertir de manera urgent. S’han de prendre decisions, s’ha d’entomar la responsabilitat i s’hi han de posar calés, sinó no canviarà res.

Sergi Gallego: Tots estem d’acord que l’administració, en lloc d’estar al nostre costat, ens posa més pegues que ajudes. Sobretot ara amb el nou quadern de camp i tota la història que tindrem; a més de ser viticultors hem de ser administratius també. A vegades li explico al meu avi tot el que he de fer i sempre em diu: “Tot això s’ha de fer per vendre un quilo de raïm? Si ho hagués de fer jo, no m’hi veuria amb cor!”. Estem ben sols i l’administració no està al nostre costat.

Quico Fernández: L’administració ens diu que, en el fons, ells també formen part del mateix cicle i que des de dalt tampoc senten que els donin suport. En definitiva, els culpables sempre són els de més amunt… No he sentit cap polític de la Generalitat que surti i digui que tenim un problema que cal resoldre. Potser el problema és que no hi ha els diners per fer-ho, però en aquest cas, que ho diguin, que acceptin que no hi ha partides pressupostàries i que deixen la pagesia de la mà de déu.

Ferran Carbó: De cara a l’administració, més enllà de no sentir-nos acompanyats, ens sentim fins i tot assenyalats. Ens fan sentir presumptes culpables fins que no demostrem el contrari portant-los el que ens demanen. Tens la sensació d’haver de presentar per duplicat informació que ells ja tenen, però, si no la presentes, perds drets o ajudes.

Ferran Carbó: Hi ha un excés de burocràcia perquè des de la UE suposo que cada vegada surten temes nous que sempre recolzen sobre una muntanya de burocràcia que cal complir per poder accedir als ajuts. I un cop hi entres, estàs subjecte a tota una paperassa.

Quico Fernández: En el fons el que els interessa és monopolitzar l’agricultura. Que no hi hagi petits pagesos, sinó pocs i de grans, i així tinguin menys feina de gestió.

Pau Marsé: Tant si ets gran com si ets petit, tant si tens 4 hectàrees com 400, la paperassa és la mateixa. Si hi ha d’haver tota aquesta burocràcia perquè el sistema està muntat així, seria ideal que es posés més fàcil. Ara que gairebé tot es pot fer amb el mòbil, facilita-ho! Per què he de presentar dues-centes vegades el DNI si ja ho he fet abans? Formem part d’una roda que, per moltes coses, et diu que és innovadora, però el cert és que estem presentant els mateixos papers de sempre.

Sergi Gallego: A part, si després hi ha un error, encara que sigui seu, la culpa sempre és teva. Això no és just!

Pau Marsé: Com deia el Ferran, tu sempre ets culpable fins que no es demostri el contrari. T’equivoques amb un paper i ho has de tornar a presentar tot, és com si no haguessis fet res. Això fa que no et puguis dedicar al que realment has de fer, que és centrar-te en la terra i cuidar-la perquè produeixi. Al final sembla que produir aliments sigui una cosa que la gent doni per feta.

Sergi Gallego: Crec que algun celler de la zona de Sant Sadurní ho ha provat amb varietats més resistents a la sequera i han respost bé. El que passa és que no sé si hi ha tantes plantes per a tots, deixant de banda el cost que té arrencar i plantar una vinya.

Pere Soler: A curt termini no es pot fer. Si l’any que ve volem collir, no podem plantar aquest any una varietat resistent a la sequera perquè fins d’aquí a tres anys no ens donarà res. Una solució més senzilla seria agafar una cisterna i anar regant una mica cada dia els ceps que tenen vergues petites.

Sergi Gallego: Si, per exemple, teníem un cep de xarel·lo amb set caps, potser ens haurem d’acostumar a deixar-n’hi quatre. És una alternativa que podem fer aquest any mateix i amb les varietats que tenim. Evidentment, això suposa perdre producció i arrencar una roda que tot va lligat, però què hem de fer?

Ferran Carbó: Però no ho arrencaríem tot de cop. Jo aquest any hi ha un parell de vinyes que les hauré d’arrancar tant sí com no per la sequera. Sabent que hem de conviure amb ella, que no és un fet puntual que ens toca viure ara i no tornarà fins d’aquí a trenta anys, sinó que serà la tònica general, ja plantaré aquestes varietats més resistents, o portaempelts que aquests anys de sequera sabem que han resistit. Potser agafarem i provarem de fer aquestes varietats i portaempelts i d’aquí en endavant anirem plantant això. Tenim l’experiència d’aquests dos anys de sequera, que val a dir que científicament dos anys no són res, però que fa que coneguem una mica quines varietats o portaempelts resisteixen millor que altres.

Quico Fernández: També s’ha de dir que al Penedès no tenim varietats que siguin extremadament patidores per la sequera. Macabeu, xarel·lo i parellada, com a trilogia de clàssic, són varietats que, per definició, s’adapten bastant bé a la sequera. No estem parlant que necessitem una pluviometria com la Xampanya o altres zones més nòrdiques d’Europa per sostenir-ho, però és que no hi ha ni els mínims d’aigua sostenibles…

Quico Fernández: El preu és molt dispers. Depèn, en primer lloc, del destí final del raïm i de les produccions, no és el mateix tenir una producció de 3.000 kg per hectàrea que de 6.000 perquè per més preu que tinguis, el rendiment econòmic és un altre… Si parlem de cava, el preu és baix. Cava com a DO és baix.

Ferran Carbó: Posar un preu al quilo amb aquestes anyades tan variables no té gaire sentit. Al final el que a nosaltres ens interessa és posar un preu per hectàrea que et pugui cobrir els costos per hectàrea. Que aquest any sigui el mateix que fa dos anys, no et serveix de res si fa dos anys feies 12.000 kg/ha i enguany en fas 4.000.

Quico Fernández: La qualitat va deixar de valorar-se quan va aparèixer la confusió sexual, que és un tema de viticultora, i va desaparèixer el glucònic al Penedès. No sortiràs de cap celler que et diguin que el vi o el cava que trauran no valdrà res, perquè el raïm que ha entrat no té prou qualitat, al contrari, tots et venen que allò és un producte d’excel·lentíssima qualitat, sigui el raïm que sigui. Es dona per sobreentès que és un raïm de qualitat, per això diem que està mal pagat.

Ferran Carbó: Els principals compradors de raïm d’aquí a la comarca van dir que ells la sequera no l’havien de pagar, que per tant, si hi havia menys producció, ells no l’havien de pagar, que això era feina d’uns altres. El que va passar és que van sortir amb uns preus de merda i la gent no va firmar els contractes i això va forçar a pujar els preus. Però ells, d’entrada, el mes de juny, van sortir amb uns preus de ruïna, d’entre 0,40 i 0,44 euros, quan aquest any per menys de 0,60 no calia que t’hi posessis.

Ferran Carbó: Ells! Ves qui sinó…

Quico Fernández: Però ells també han de guanyar uns marges…

Ferran Carbó: Que el busquin en un altre lloc, el marge.

Sergi Gallego: El raïm que no troben aquí d’algun lloc o altre el fan venir.

Pere Soler: A ells se’ls en fot!

Quico Fernández: Per mi la sequera l’ha de pagar el consumidor final. Volem implicar tothom en aquest pastís.

Pau Marsé: Per això cada vegada som més els que optem per fer nosaltres mateixos el vi. Jo ho vaig veure clar, faig vi ecològic des del 2007 i és impossible que això surti bé, si no tanques el cercle tu mateix.

Cada cop s’està optant per aquesta via?

Pau Marsé: Sí, però llavors et venen amb la burocràcia i tot són pegues.

Sergi Gallego: Tampoc és tan fàcil fer-ho.

Quico Fernández: Has de tenir coneixement i implica moltes més coses. Vol dir que has d’anar a vendre, va molt més enllà de la feina de viticultor que és la que sabem fer.

Pau Marsé: Per això les cooperatives penso que haurien de fer aquest pas, facilitar que la gent que es vulgui fer el vi se’l pugui fer i posar totes les facilitats. La cooperativa hauria de fer de cooperativa.

Quico Fernández: Avui no és així eh? Al contrari. Si tu ets un cooperativista, i vols elaborar el teu propi vi i no destinar partides de raïm a cooperativa, pagues.

Sergi Gallego. Al final ens hauríem de posar tots d’acord (tots és difícil, però tants com sigui possible) i no firmar per sota de segons quin preu, no entrar raïm. Ells, sense nosaltres, no poden fer res. Nosaltres sense ells tampoc, és clar, perquè si no entrem cap raïm, ens arruïnem, però ells també. S’hauria de fer pinya.

Pere Soler: Estic d’acord que caldria fer més pressió, però un quilo de raïm no el pots tenir un mes a casa esperant a trobar qui millor te’l pagui, en canvi, els cellers sí que poden tenir un litre de vi guardat. Per això no tenen por, perquè si no treuen el vi una setmana, ho faran una altra.

Sergi Gallego: Però nosaltres hauríem de dir prou. Ens prenen el pèl. Jo no puc vendre un raïm aquest any amb sequera i amb produccions de 3.000-4.000 kg/ha a 0,60 cèntims tirant llarg. No pot ser! Però què hem de fer? Si deixem el raïm sense collir, és la ruïna. Ens hauríem d’entendre tots i penso que aquí les DO també hi tenen molt a dir, és una roda.

Quico Fernández: Mentre puguin aconseguir raïm o vi d’altres llocs… Dins la de mateixa DO Penedès tenim cases que fan vi a granel, milions de litres per repartir pels petits cellers de la DO. Mentre això funcioni, el petit celler, si no li porten una partida de garnatxa negra ecològica de 14 graus, trucarà a aquestes cases de vi a granel i els demanarà 5.000 litres d’aquest vi i pactaran un preu. Aquí s’acaba tota la traçabilitat del producte.

Sergi Gallego: S’ha intentat. El 2019 vam fer una manifestació pel preu just, però no s’ha aconseguit res perquè al final ningú es vol arruïnar. Si els cellers diuen que no apujaran el preu, què fas al final? L’hi portes igualment.

Quico Fernández: No es va a l’una. El món de l’agricultura és molt envejós, tothom es mira el tractor del veí. Hi ha qui viu del món cooperatiu, l’altre del petit celler… Això fa que no hi hagi estructures dialèctiques que permetin cooperar des d’aquest sistema cooperatiu. No existeix el cooperativisme ben entès.

Pau Marsé: Li diuen cooperativa, però hauria de ser comparativa, tothom es compara. És complicat, però al final ens haurem de posar d’acord, perquè les grans cases també saben el que costa el quilo de raïm.

Sergi Gallego: Per fer una mica de resum del preu, que els cellers no ens prenguin el pèl i les empreses treguin més vi del que els portem, només cal mirar quants quilos han entrat amb DO Penedès o DO Cava i els números han de sortir pels litres de vi. Nosaltres tenim controls, anem a portar el raïm, et controlen, t’apunten…, però a ells qui els apunta les ampolles que surten?

Pau Marsé: Com funcionen a França?

Quico Fernández: Obrint camions cisterna.

Quico Fernàndez: Depèn de quina zona, si vas a la Xampanya sí, però al sud de França hi ha zones que estan igual o pitjor que aquí.

Pau Marsé: Però el sistema cooperatiu funciona millor.

Quico Fernández: Jo crec que, perquè el sistema cooperatiu funcioni, no has de tenir res a perdre. El model francès al seu dia els va funcionar perquè els agricultors no tenien por que els detinguessin i els fotessin a la presó. Quan arribes en aquest punt, no tens res més on aferrar-te. Aquí encara no hi hem arribat.

Sergi Gallego: També hi ha molta gent que té 7 o 8 hectàrees de vinya i té una altra feina, és a dir, la vinya la té de més a més i tant li fa el preu.

Els sindicats són una eina útil?

Ferran Carbó: Sí que fan una bona funció, tot i que podrien fer-ne més. No vull fer publicitat, però que es permeti la crema en part o del tot és la feina d’Unió de Pagesos, que no s’hagi de fer el quadern de camp electrònic al setembre i que es va ajornar al mes de gener, també… Els sindicats fan una feina més institucional i necessària, però fent autocrítica, potser el que faltaria seria la part més de fer brega al carrer i no fer la passejadeta al carrer amb el tractor.

Ferran Carbó: Jo m’he trobat robatoris de material. Vaig plantar una vinya a la Múnia i m’han desaparegut ceps, pals, filferros, canyes…, de tot! Em van desaparèixer uns 300 ceps que són vora 500 euros. Les vinyes que estan amagades i les de peu de carretera no em fan por, però per les que estan una mica allunyades i hi ha un caminet per arribar-hi, ja pateixo… Les canyes d’emparrar el cep, fins i tot veïns se les emporten per plantar rosers. Hi ha una manca de respecte molt gran per la nostra feina. A mi no em passaria pel cap veure un pagès treballant o llaurant i entrar per allà al mig mentre ell treballa. Això abans era inimaginable, però ara “el campo és de todos”, no hi ha respecte per res. Veïns que et venen a fotre les prunes, vas a collir els presseguers i ja et trobes algú amb el quad que omple una caixa, l’altre que et pren el cep… Ametlles ja fa anys que no en cullo ni una, perquè sempre les cullen abans.

Pere Soler: A mi m’ha passat de tenir els pals pintats i trobar-te’ls en altres vinyes i, amb tota la cara, dir-te que els han pintat ells.

Sergi Gallego: Les vergues també se les emporten molt. Havia acabat de podar una vinya que està a tocar d’un camí on passeja molta gent i quan vaig anar per trinxar-les en vaig trobar la meitat. No passa res, menys feina per mi, però almenys demana permís per emportar-te’n, no? És una falta de respecte cap a nosaltres.

Quico Fernández: De totes maneres, el pitjor robatori és el preu del raïm. És on nosaltres perdem més.

Pau Marsé: A banda que saps que et pagaran malament el raïm, et toquen els collons amb els robatoris. A mi l’altre dia em van prendre un munt d’enciams i quan no és això ve el senglar i s’ho menja tot.

Parlem de la fauna, doncs. Us està afectant molt?

Sergi Gallego: A mi, en els vuit anys que fa que em dedico al sector, no m’ha afectat gaire.

Quico Fernández: A casa és un desastre monumental, sobretot els cabirols. Estem en una finca de muntanya, envoltats completament per boscos i totes les vinyes les tenim a fondalades. Estem darrere del Montmell i allà tenim el cabirol que fa grans desastres perquè, igual que va passar amb el senglar fa anys, ara la població del cabirol està totalment descontrolada, és una plaga. A més, és un animal molt selecte que s’alimenta de brots verds. Ens entren a primavera quan el cep comença a brostar i comencen a rosegar. Et trobes que arribes al mes de maig i tens la vinya pràcticament igual que tres mesos enrere, abans que brostés, tots els caps retallats i tot menjat. En els millors dels casos plourà, rebrostarà i no tindràs raïm, però la planta continuarà viva i en els pitjors dels casos, com ha passat enguany a molts llocs, no plou, el cep no rebrota, la planta no té prou força i el cep es mor. També és veritat que la sequera no ajuda, si els cabirols no tenen res més tendre per menjar que la vinya, van allà.

Ferran Carbó: Amb el cabirol hi ha un agreujant perquè aquesta espècie aquí no la teníem, però aquestes ments pensants que tenim a l’administració van decidir que el cabirol era una bona espècie per menjar el sotabosc i el van introduir per mantenir els boscos. No van comptar que aquestes bèsties són intel·ligents i prefereixen menjar tendre abans que argelagues i s’han trobat que han reintroduït aquesta espècie, però no fa el que havien pensat que farien. És perillós.

Què creieu que s’hauria de fer?

Pau Marsé: El més net i ecològic és caçar-los.

Quico Fernández: Promocionar la carn de caça en la restauració. Estem farts de restaurants que serveixen carns de tota mena de can collons. Caldria que promocionessin la carn de caça, l’estofat de senglar, el cabirol a la brasa… Se’n maten milers cada cap de setmana i coneixeu algun lloc que en facin? Aquí la Generalitat també s’hi podria posar.

La caça és l’única manera de controlar el senglar?

Pau Marsé: El control és un problema perquè cada cop està més a prop del nucli urbà i fer, per exemple, una batuda a prop de Vilanova és complicadíssim.

Pere Soler: Aquest camp d’aquí davant de la cooperativa fa tres o quatre anys que el van sembrar i un dia a la nit van trobar 40 senglars a dins i molts altres pujant per la carretera amunt.

Quico Fernández: Falta responsabilitat per part dels agricultors. Com a societat volem deixar de caçar i es pot arribar a entendre. Falta que puguem. Antigament, eren els agricultors, la gent del poble els que anaven a caçar perquè hi havia aquesta consciència, els que s’enduien o repartien la peça cap a casa i la cuinaven. Avui dia és impensable, els agricultors no es dediquen a caçar i això fa que ens trobem aquests caçadors que hi van per diversió o per ves a saber què.

Pere Soler: Cada cop posen més traves perquè vagis a caçar.

Pau Marsé: Abans es caçava perquè era una manera de tenir carn a casa. El meu avi anava al tros amb l’escopeta i, si veia un conill, el matava i se l’enduia per dinar.

Ferran Carbó: Jo no soc caçador en molt bona part a causa del preu del raïm. Sembla que sempre anem a parar al mateix lloc, però, jo si tinc un dia lliure, prefereixo anar al jornal i avançar tota la feina, que passar-me el matí caçant. Soc conscient que delego aquesta responsabilitat en altra gent per anar a guanyar-me la vida.

Sergi Gallego: Jo no conec cap jove que vingui a dir-me que es vol fer pagès. La gent no s’anima a posar-se al món de l’agricultura, ni de la ramaderia, ni de la pesca perquè entre la burocràcia, la sequera, el canvi climàtic i, en el nostre cas, el preu del raïm… Fas números i et preguntes si pots viure d’això i, al final, el que hem de fer és viure.

Pau Marxé: I menys gent hi haurà després de llegir aquest article de La Fura…

(Rialles generalitzades).

Però vosaltres sou joves i us hi heu fet.

Sergi Gallego: Sí, perquè penso que arribarà el dia que la sequera s’arreglarà i tot anirà millor, tot i que arreglar els preus serà més difícil.

Quico Fernández: Corregiu-me si m’equivoco, però tots els que estem aquí, alguna vegada ens hem sentit dir que encara érem a temps de canviar la nostra feina i anar a treballar a un altre lloc. Dubto que en altres professions això passi o es digui que s’han posat a la professió de la ruïna.

Pere Soler: Amb agricultura és molt complicat tirar endavant i ho és molt més si has de començar de zero. Si tens algun familiar que té vinya, encara, però si has de començar a comprar terres, tractor, màquines… és molt difícil.

Sergi Gallego: Començar de zero, fins i tot fa vint anys enrere, era molt difícil, almenys en el sector de la vinya.

Ferran Carbó: Jo no tinc cap terra a propietat, els que som parcers hem de donar la quarta part de la collita. Això vol dir que jo hauria d’aspirar a vendre el raïm a un preu més alt perquè he de comptar que una quarta part se la queda el propietari de la vinya.

Quico Fernández: El que és evident és que cada dia hi ha menys pagesos. Vas per la carretera i ja veus vinyes abandonades.

Pere Soler: I aquest any encara se’n veuran més.

Pau Marsé: Fa vint anys ja hi havia aquest debat i cada vegada es va repetint, però s’hi van afegint impediments; tenim el canvi climàtic i tota la incertesa que provoca.

Quico Fernández: Només cal anar a descarregar raïm a una casa gran o cooperativa i la població que veus allà és de 60 anys en amunt, en veus 4 o 5 de 40 o 50, i un de jove.

Pau Marsé: La clau de tot és el preu del raïm, perquè si el paguessin bé, ja hi hauria gent que s’hi dedicaria. A mi que me’l paguin un 20% menys del preu que el venen al súper, ja hi firmo!

Pau Marsé: Exacte. Tenim una societat que viu d’esquena al camp. Per què s’han de preocupar si els fa falta una canya pel roser si l’agafen de la vinya del Ferran? És aquesta mentalitat la que després fa que ens trobem enciams a 50 cèntims i no et plantegis ni com pot ser. Són enciams que probablement venen de molt lluny i que els han tirat uns pesticides que aquí tenim prohibit utilitzar-los. No et dic que allà no s’hagin de guanyar la vida, però què passarà si, per exemple, s’acaba el petroli i aquests enciams no poden arribar? Qui els produirà? La feina d’agricultor s’ha de dignificar. Per la pandèmia érem un sector essencial…, aneu a la merda!

Ferran Carbó: També tenim un altre problema i és que durant uns anys se’ns va vendre com una virtut estar molt a la vora de Barcelona i, de cara al relleu generacional, això també és un inconvenient. En ser tan a prop de Barcelona hi ha hagut ofertes de feina més llamineres i la gent ha deixat de fer de pagès per anar a l’obra o a una fàbrica. Ara ens trobem amb la pressió de les renovables, que venen els comercials de plaques solars i et parlen d’unes xifres terribles que no les arribaràs a veure mai treballant en aquella vinya. Et donen a tant per hectàrea i, si tens un paquet de 5 ha més o menys juntes, t’ofereixen una quantitat que tu mai aconseguiràs treballant a la vinya, sabent que hi haurà sequeres. Llavors hi ha qui pensa que per què s’ha de jugar la pell, la salut i la seva butxaca, si arrencant la vinya i posant plaques es podrà quedar a casa sense fer res.

Sergi Gallego: Sí, però no van a Girona a posar plaques, eh? I també estan a prop de Barcelona ells. Aquí venen perquè la merda està al sud de Catalunya.

Pau Marsé: Però per què l’administració no diu “tu, que ets un pagès i tens una superfície podem posar unes plaques mòbils que et permetran treure’n benefici i no hagis de deixar la teva activitat”? Per què no ho mirem de manera més col·lectiva? Potser soc molt hippie, però al final si hem de posar plaques solars, posem-les, però no limitis una professió. Fes servir el cervell. Per què no les posen al costat de l’autopista?

Ferran Carbó: El problema també és que no s’està planificant i s’està deixant el futur de les renovables a les mans del lliure mercat i de les empreses que decideixen fer el negoci que els sembla. Si això estès una mica planificat, amb una mica de criteri, de zonificació i de repartiment territorial, no hi hauria comarques que haurien d’assumir una bestiesa d’energies renovables.

Pau Marsé: És necessari que hi hagi planificació, que es posi sobre la taula i s’abordi d’una vegada per totes el problema de l’energia. La necessitem, hem de tancar les nuclears… Hi ha camps que estan dos anys en guaret, es podria mirar d’instal·lar plaques que poguessin canviar de lloc al cap de dos anys… No sé la solució, però es tracta de repartir una mica. Al final no costaria tant posar-se d’acord, però no interessa, és un monopoli i només es mira per l’interès de quatre empreses.

I què en penseu de la MAT?

Ferran Carbó: Això és un cas molt més greu. Les plaques almenys són un servei a la societat, produeixes energia per a consum públic. La MAT que es vol fer passar per aquí és per a una empresa privada que es diu Forestalia i és per al seu lucre. Trinxaran el territori, una vegada més, per un benefici privat d’una empresa.

Sergi Gallego: Jo insisteixo, es trinxarà el sud, com sempre.

Sergi Gallego: Jo de fills no en tinc, però si els agradés molt la feina, els diria que s’hi dediquessin, però que estudiessin alguna cosa relacionada amb el sector: enologia, enginyeria agrònoma… No els aconsellaria que treballessin només a la vinya.

Ferran Carbó: Jo no tinc fills i no sé si el dia que en tingui encara hi haurà agricultura al Penedès. Tinc molt clar que no li diria mai a un fill que, com que jo he fet de pagès, ell o ella també ho fes. Ara bé, si li fes gràcia fer-ho, li donaria suport en tot, em faria il·lusió i patiria a parts iguals, perquè sé el pa que s’hi dona.

Quico Fernández: Els ànims t’han de venir sols. Un cop un s’ha decidit a emprendre cap aquí, és on han de venir els ànims. Al revés, mai.

A vosaltres això de pressionar-vos per fer de pagès no us va passar?

Ferran Carbó: Al contrari! Els vaig donar un bon disgust a casa quan els vaig dir que volia fer de pagès. Ens les vam tenir.

Pau Marsé: Al final, però, estem parlant d’una cosa tan important com fer aliments. Em costa de creure que la pagesia desaparegui. Potser perquè soc enginyer agrícola i conec la història des de fa segles. Què serà d’una societat que no produeixi aliments? És que no m’entra al cap!

Quico Fernández: Sí que els produirà, però els fabricaran a la fàbrica.

Ferran Carbó: Vindrà un fons d’inversió de fora, que et pagarà un sou perquè tu moguis amunt i avall el tractor, però la sobirania alimentària d’aquí dependrà d’una empresa amb capital a Berlín, o ves a saber on, que no sabran ni on tenen les terres i tu seràs un treballador més. Però el que aquí es produeixi i com es faci, ho decidiran allà.

Pau Marsé: L’economia neoliberal l’hem de destruir, hem d’acabar amb aquest sistema. Al final no ens podrem menjar els totxos.

Ferran Carbó: I tant que hem d’acabar amb aquest sistema, això és la base de tot! Jo encoratjaria el meu fill a ser pagès perquè soc molt defensor de la idea de continuar per mantenir un dels pocs espais de sobirania que ens queden, que és el de la sobirania alimentària. Si entreguem aquest espai a fons d’inversió, estem perduts.

Tanquem la taula amb algun missatge positiu. Què els diríeu al jovent per animar-los a fer-se pagès?

Ferran Carbó: Doncs això, que els pocs espais de sobirania que ens queden no els hem d’entregar de cap manera. En el meu cas potser hauré de deixar de fer moltes coses, però considero que l’agricultura és l’únic espai on tinc certa incidència i hi posaré tot el que calgui per defensar-lo i mantenir-lo. Hi posaré fins on jo pugui i més perquè continuï estant a les nostres mans i no a les mans de gent a la qual li importa un rave.

Quico Fernández: Fer de pagès és l’única manera de garantir que tenim un plat a taula una mica digne. Cada dia consumim més menjar brossa, al final la figura del pagès –no tant del viticultor– permet ser més sobirà i no dependre tant del sistema imperant al món.

Pau Marsé: La visió positiva és que encara som a temps de canviar un sistema que no respecta la professió i aquesta militància l’hem de poder inculcar a tota la societat i a les escoles. No pot ser que el programa “Cuines” de TV3 el patrocini Mercadona, una empresa que compra les taronges al Marroc, les porta a València perquè són més primerenques i quan els seus llauradors valencians cullen les taronges, treu les del Marroc i els fa abaixar el preu. Això no pot ser, ens falta més militància i determinació. Hem de clavar un cop sobre la taula i fer valdre la nostra professió.

Sergi Gallego: Jo animo a la gent jove que li agradi el món de la pagesia. Ja s’ha dit, un viticultor també és pagès si fa més coses. A casa tenim vinya, però també tenim oliveres, hort on fem calçots, tomàquets, patates, síndries, melons… Poder menjar un tomàquet de l’hort no té preu ni comparació amb cap altre del súper. Hem d’aguantar el sector i és important que ho fem justament per això.

Pere Soler: Jo tiro més cap a reivindicar l’aspecte sentimental. Llaurar, sentir l’olor de la terra mullada no té preu, baixar del tractor per arreglar un cep que està malament, veure’l créixer, és molt bonic.

Míriam Lampreave

Professora associada del Departament de Bioquímica i Biotecnologia de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Investigadora del Grup de Recerca Vitivinicultura.

Quines són les afectacions que ja s’estan notant a la vinya pel canvi climàtic?

Hi ha dos paràmetres climàtics que afecten directament tant el cultiu, com la planta i el raïm. Un és la falta d’aigua, la sequera, i l’altre, les altes temperatures. Últimament, estem tenint períodes molt llargs de sequera i punts de temperatura molt alta, no només durant el dia, sinó també a la nit. La falta d’aigua afecta el creixement de la planta. Si creixen menys, hi ha menys massa de fulla, que al final és la que treballa per la producció i la qualitat del raïm. Tot això va sumant, perquè la falta d’aigua afecta el mateix any, però també les reserves per als següents anys. Això és el que es coneix com a estrès hídric. Pel que fa a les altes temperatures, provoquen estrès tèrmic, i afecten el procés de la fotosíntesi. La planta, a partir de certes temperatures, es para per no gastar energia, i el raïm no madura bé. Tot plegat provoca la deshidratació del raïm, l’acumulació de sucre en excés a les baies, i la pèrdua de l’acidesa. Diguem que la planta i el raïm no poden acabar el seu cicle.

Hi ha varietats que estan més preparades per resistir les altes temperatures?

Sí, a Europa hi ha una línia que separa el que seria el vell món de la viticultura (França, Espanya, Itàlia…) i els països més nòrdics, que els últims anys han desenvolupat varietats més aromàtiques i de menys grau, però que necessiten temperatures més baixes. Les varietats del sud, com ara les garnatxes, aguanten més les condicions de calor. El que passa aquí és que, després de la plaga de la fil·loxera, es va haver d’arrencar molta vinya i, quan es va plantar de nou, es van portar varietats que no eren d’aquí, sinó de França, com el pinot i el cabernet. Aquestes varietats s’han adaptat bé, però no resisteixen tant com les d’aquí les condicions extremes. Però cal dir que les d’aquí també tenen un límit.

La vinya és un conreu de secà. Significa que està més preparada per aguantar períodes com l’actual?

La vinya, certament, és un conreu de secà, com l’olivera o el garrofer, que han viscut sempre amb la pluja que cau. Però necessita uns mínims per produir i ser rendible. Aquest any, amb la sequera, tot i que la planta no s’ha mort, en algunes zones s’ha produït un 40% menys, cosa que per als pagesos és catastròfic. Moltes zones de Catalunya viuen de la vinya i l’enoturisme, per tant, aquestes diferències de produccions poden causar estralls. S’hauria d’assegurar una producció mínima i això, quan l’aigua que es rep de la pluja és inferior, només es pot compensar amb reg.

S’ha de convertir en un conreu de regadiu, doncs?

De fet, això en alguns llocs ja s’està fent. Ara estem veient les dades d’afectació de la sequera d’aquest any, que varia segons la pluja, la temperatura i el sòl que hi ha. On més han notat la caiguda és al Penedès i a Tarragona. En canvi, a la Terra Alta no ho han notat tant, perquè fa temps que tenen reg. Com que ells tenen una climatologia més dura que el Penedès, ja fa temps que van veure que, o posaven el reg, o patirien. Al Penedès, fins ara, no havien tingut problemes, perquè tenen un sòl més argilós que aguanta molt bé l’aigua, però ara ja s’estan plantejant també aquesta mesura. El problema és que no hi haurà aigua per a tothom, perquè tenim moltes hectàrees de vinya, especialment al Penedès. Pot ser una solució temporal i puntual, però no definitiva davant la situació d’estrès hídric.

Quines sortides queden, doncs, si aquesta situació persisteix?

Per sort, ja fa temps que s’estan buscant estratègies i es fan congressos i xerrades sobre el tema. Hi ha força coses sobre la taula, però no una única solució que serveixi per a tothom. Per una banda, hi ha l’opció de buscar el fred, transportar les vinyes en alçada. Alguns cellers ja estan plantant al Pirineu, una cosa que fa cinquanta anys era impensable pel fred i les gelades. Això, evidentment, no es podrà fer amb tota la vinya, però sí amb una part. També es parla de canviar les varietats. L’Incavi té un projecte per mirar de recuperar varietats autòctones que gairebé s’havien perdut i que sembla que són més resistents. A més, tenen un equilibri millor de grau i acidesa. També s’està fent recerca sobre la possibilitat de fer encreuaments amb varietats americanes, que són les que s’usen empeltades. Aquestes varietats americanes no donen un bon raïm, però són resistents a la fil·loxera, al míldiu i a la sequera. Quan es fan encreuaments amb varietats d’aquí, donen una varietat diferent. Això al consumidor li costarà, però pot arribar un moment que, quan les altres varietats no funcionin, el consumidor haurà de canviar el xip, si vol beure vi. Però això és a llarg termini. Després també es poden aplicar pràctiques culturals, per exemple sobre la manera de podar, buscar l’ombra, buscar sòls més sans amb l’agricultura regenerativa, llaurar poc…

Ens hem de preocupar per la situació de la vinya a Catalunya?

Sí, perquè és un cultiu important, molta gent del país viu d’això. L’altre dia parlava amb un company que treballa en una cava i em deia que estaven espantats. Cal no adormir-se, i començar a fer coses ja. Almenys sembla que tothom ara ja és conscient que hi ha un problema i que s’ha de fer alguna cosa.