A costa d’esclaus

Durant els segles XVIII i XIX i a causa de diversos factors, com l’especialització en l’elaboració de productes concrets (com seria el cas de la producció de vi i aiguardents al Penedès-Garraf), Catalunya va haver de potenciar el desenvolupament comercial per abastir-se d’altres recursos i aliments a través del mercat internacional. En aquest moment també augmenta l’explotació de plantacions de tabac i sucre i el comerç d’indianes o calicós, teixits de cotó estampats provinents de l’Índia (o Calcuta, d’aquí els noms).

Com que les indianes suposaven una amenaça per al comerç local de la llana, teixit regulat pels gremis d’origen medieval, es va decidir prohibir la importació d’indianes però es va permetre importar el cotó i el material semimanufacturat, cosa que va desembocar en la creació dels tallers i fàbriques tèxtils, embrió del capitalisme industrial.

El comerç d’aquests productes i de l’aiguardent eren una forma molt recurrent de guanyar-se la vida per part de les famílies de la vegueria, on la importació i l’exportació, i per tant la relació amb les colònies i altres imperis, era essencial. En moltes famílies l’hereu es queda a casa treballant la terra o fent-se càrrec de les propietats, mentre que els altres germans sovint decideixen buscar-se la vida o evitar complir el seu deure amb el servei militar embarcant-se cap a les colònies espanyoles, que en aquells moments ja s’han reduït només a tres: les Filipines, Cuba i Puerto Rico. Així, a finals del XVIII i inicis del XIX molts homes joves d’entre els 10 i els 25 anys s’aventuren a viatjar i s’estableixen a fàbriques, tallers i botigues d’ultramar; els futurs indians o americanos.

És també en aquestes dates, més concretament al voltant de 1778, quan Carles III aprova diversos tractats de lliure comerç que liberalitzen les transaccions amb Amèrica i permeten que la majoria de ports espanyols s’hi puguin relacionar. “Fins aquests moments la corona tenia el monopoli del comerç directe amb les colònies i tot es gestionava des de Sevilla i Cadis. Però el rei arriba a la conclusió que surt més a compte liberalitzar el comerç i permetre que tots els ports espanyols puguin comerciar amb Amèrica, amb l’obligació de pagar un impost sobre la mercaderia. A partir d’aquí, Barcelona es converteix en un punt clau per a l’emigració catalana a les colònies”, comenta l’historiador i professor Arnau Cobo.

Els catalans que emigren a Amèrica ho fan amb la finalitat de guanyar-se la vida, fugir de la pobresa o la presó, aportar riquesa a casa o consolidar negocis familiars. L’epicentre de les empreses catalanes a les Amèriques es troba a Cuba, illa on molts d’ells es coneixen i s’ajuden. Cal apuntar que la colònia estava més desenvolupada que la península: un clar exemple d’això és que el primer ferrocarril d’Espanya es va estrenar a Cuba, on la prosperitat econòmica i els avenços tecnològics eren més destacables.

A Cuba la majoria de comerços i negocis giraven al voltant de les plantacions de la canya de sucre, conegut com a or blanc, i el tabac. Ambdós negocis requerien una gran quantitat de mà d’obra que es cobria, principalment, a partir del tràfic d’esclaus indígenes i africans, que va ser legal, a la pràctica, fins al 1820.

Els britànics, que en aquells moments tenien l’hegemonia de poder al mar i havien perdut les colònies americanes,  signen un tractat amb Espanya que prohibeix el tràfic (que no la possessió) d’esclaus a partir de 1817, de manera que es converteix en una operació d’alt risc i, conseqüentment, els preus dels esclaus pugen. És aquí on Cuba guanya un pes essencial: a aquesta illa hi ha gent disposada a assumir riscos alts a canvi de diners i amb experiència en els viatges a alta mar; els catalans que hi havien anat a fer fortuna.

“Molts dels indians tenien petites botigues i comerços, però qui tenia un ingenio (finca on es cultivava i processava la canya de sucre) està clar que disposava de mà d’obra esclava, a banda dels esclaus domèstics que també eren molt comuns. A més, és molt probable que la majoria d’indians participessin en el tràfic o n’obtinguessin benefici a partir del comerç sucrer d’alguna manera perquè, tot i que molts d’ells començaven amb una botiga de queviures o en una casa de comerç, solien acabar en negocis més grans i lucratius” assegura el doctor en Història Raimon Soler Becerro, autor del llibre Emigrar per negociar. L’emigració a Amèrica des de la comarca del Garraf: el cas de Gregori Soler (1791-1853). És per això que podríem afirmar que gran part dels catalans que van anar a les Antilles es va enriquir a partir de la feina de mà d’obra esclava o, directament, a partir del tràfic d’esclaus.

Els esclaus es veien obligats a fer viatges per alta mar que es podien allargar fins a dos mesos en condicions duríssimes: entre cadàvers dels companys, violats i torturats amb aigua bullent i fuets, lligats amb grillons i amb màscares de ferro, sense mobilitat i en espais claustrofòbics i sota un control absolut dels seus gestos i relacions per evitar qualsevol motí.

Entre els segles XVI i XIX es van arribar a deportar uns 15 milions d’esclaus africans a tot Amèrica, majoritàriament a les Antilles, Brasil i els Estats Units. Als viatges, però, com a mínim una quarta part dels esclaus es moria (i quan eren capturats es calcula que també moria una quarta part).

Molts dels catalans que van propiciar aquestes condicions o que es van beneficiar dels esclaus a les seves plantacions i negocis tenen, encara avui, monuments i carrers dedicats, en una evident romantització de les aportacions dels indians a Catalunya. I és que molt del patrimoni i llegat espanyol, català i de la vegueria s’ha cobrat amb les vides de milers d’esclaus.

Segons apuntava Víctor Yustres a La Directa, entre els anys 1790 i la primera meitat del 1800 hi ha documentades més de 360 expedicions d’embarcacions catalanes amb esclaus. S’estima que els catalans van portar més de 30.000 esclaus a Cuba, que suposa més del 15% del total d’esclaus importats a l’illa; i això abans que el tràfic passés a la il·legalitat i el nombre d’esclaus que es traficaven es dupliqués (el negoci del sucre estava en auge i els avenços tecnològics, que permetien una major producció, requerien l’adquisició de més mà d’obra).

L’historiador Josep M. Fradera comenta al seu treball La participació catalana en el tràfic d’esclaus (1789-1845) que durant l’època legal, entre 1790 i 1820, hi havia unes 23 expedicions espanyoles anuals de tràfic d’esclaus.

Entre els anys 1821 i 1845, etapa en què el tràfic ja era il·legal, els anglesos van jutjar més de 240 vaixells negrers espanyols, dels quals 56 eren catalans. La Xarxa de Municipis Indians de Catalunya assegura que, en aquesta etapa, hi va haver unes 220 expedicions negreres catalanes.

Les dades recollides a la pàgina web slavevoyages.org indica que entre 1821 i 1875 els vaixells amb bandera espanyola van arribar a desembarcar quasi 600.000 esclaus africans a Cuba; però en aquesta època el tràfic ja era il·legal i les xifres reals segurament són molt superiors, perquè la majoria de desembarcaments es duien a terme en cales apartades dels ports principals i es procurava fer rutes marítimes que esquivessin el control anglès.

Encara que el tràfic d’esclaus fos il·legal i en teoria l’Imperi espanyol el combatés per evitar una invasió britànica a les pròpies colònies, comptava amb una xarxa de legitimació sustentada pels governadors de les illes, que eren capitans militars, els terratinents i plantadors que compraven esclaus, i el mateix Imperi; en un sistema que va passar-se a anomenar sacarocràcia (del llatí saccahrum, sucre). I és que, de fet, les constitucions espanyoles de l’època ni contemplaven la gestió de les colònies: “a l’annex s’especificava que les colònies d’ultramar es regirien segons unes lleis que ja s’aprovarien, però mai es van aprovar i mentrestant eren governades per militars que també s’aprofitaven del tràfic d’esclaus i rebien ordre directa del rei”, apunta Arnau Cobo.

La sacarocràcia comptava amb la connivència de l’Imperi espanyol perquè els beneficis directes i indirectes del tràfic d’esclaus i les plantacions permetien la sustentació econòmica de les colònies i, alhora, contribuïen a la prosperitat, a les millores tecnològiques i a la creació dels estats liberals a la metròpoli espanyola, a partir de les aportacions dels indians. Tothom hi sortia guanyant, des dels terratinents a la població… i els únics perjudicats eren els esclaus, que no tenien veu ni vot.

“Moltes famílies que s’havien enriquit amb el comerç de les indianes i l’aiguardent, i altres que no tenien tants recursos, veuen ara en el tràfic il·legal d’esclaus un negoci altament rendible. El risc és ser jutjat pels britànics, però com que hi ha tanta demanda d’esclaus per cobrir les necessitats de les plantacions, els beneficis són molt alts. Al segle XIX hi haurà, doncs, una alta concentració d’esclaus en colònies al Brasil, Cuba i els Estats Units; i a Cuba els catalans indians en són els principals gestors”, subratlla Cobo.

Espanya no aboleix l’esclavitud a Cuba fins al 1886, convertint-se en un dels països més tardans. El 23 d’agost és el Dia Internacional del Record de la Tracta d’Esclaus i la seva Abolició: Catalunya també té un passat esclavista i a totes les persones explotades i assassinades pels personatges que homenatgem a moltes de les nostres ciutats els devem, com a mínim, la memòria.

La comarca del Garraf, juntament amb el Maresme i l’Empordà, és una de les més propenses a enviar catalans a fer les Amèriques: segons l’historiador Josep Maria Delgado, un 33% dels emigrants catalans són garrafencs. Al segle XVIII molts mariners i comerciants s’hi interessaren, tant per fer-hi negocis com per importar-ne productes. A Sant Pere de Ribes i a Sitges el llegat indià és molt rellevant, però hi ha poques dades sobre quins d’ells s’enriquiren a costa dels esclaus, ja que en coneixem casos com els de Cristòfor Roig i Vidal de Ribes o els Bacardi o els Vidal-Quadras de Sitges. Dels garrafencs més coneguts que van fer fortuna a l’altra banda de l’oceà n’hi ha un que destaca especialment, Salvador Samà i Martí, que deu la major part de la seva fortuna a la normalització i manca d’escrúpols pel que fa al lucratiu negoci del tràfic d’esclaus.

Salvador Samà i Martí

Salvador Samà i Martí (Vilanova i la Geltrú, 1797 – l’Havana, 1866) va viatjar a Cuba amb només 13 anys i es va incorporar al negoci del seu oncle, Pau Samà i Parés. Els Samà participaven de manera activa en el tràfic d’esclaus: Martín Rodrigo i Alharilla exposa al seu llibre Indians a Catalunya: capitals cubans en l’economia catalana que, segons l’historiador cubà Manuel Moreno Fraginals, es trobaven entre els 12 primers negrers de Cuba.

Salvador Samà va ser alcalde de l’Havana i president de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, que ajudava els catalans emigrats que no havien fet fortuna; va fundar el Banc Espanyol de Cuba i el dic de l’Havana i va promoure el ferrocarril que viatjava de la capital cubana al municipi de Marianao. Samà va ser voluntari a la guerra de Cuba (o Guerra dels Deu Anys), oposant-se a la independència cubana, i va rebre el títol de coronel honorífic. També va ser senador del Regne d’Espanya, i el 1860 la reina Isabel II el va nomenar primer marquès de Marianao. Sis anys més tard va morir a l’Havana i va deixar la seva fortuna a Salvador Samà i Torrents, impulsor del Parc Samà i que fou diputat i alcalde de Barcelona.

A Vilanova hi ha la rambla Salvador Samà, i l’edifici de l’Escola Pia (inicialment Col·legi Samà) es va construir amb una donació del negrer.

Francesc Gumà i Ferran

Francesc Gumà i Ferran (Vilanova i la Geltrú, 1833 – 1912) viatja a la ciutat cubana de Matanzas als setze anys, on és acollit per una de les nombroses famílies vilanovines que hi residien. Allà treballarà en un magatzem del port propietat d’aquesta família, que gestiona una casa de comerç. Als divuit anys ja és director de l’empresa d’aquesta família, i als dinou es converteix en el seu gerent: els seus germans Casimir i Joaquim passen a ser socis de l’empresa i junts funden l’empresa de consignació de vaixells Gumà Hermanos.

Francesc Gumà va fent viatges entre Matanzas i Vilanova, que aprofita per contribuir a millorar els equipaments i mobiliari urbà: les seves aportacions es destinen a l’església de Sant Antoni Abat i la rambla Principal, a remodelar el cementiri, a construir una escola a Baix-a-mar o, sobretot, a fundar el Banc de Vilanova i a impulsar el ferrocarril de Barcelona a Vilanova i a Valls. També fou polític a Catalunya i a Matanzas on, de manera paral·lela, havia facilitat la construcció d’un aqüeducte i havia lluitat com a comandant espanyol contra els independentistes cubans.

Gumà va ser nomenat cavaller de l’Orde d’Isabel la Catòlica, va rebre la creu de la Legió d’Honor i del mèrit militar i també se li va oferir ser marquès de Vilanova, entre altres reconeixements.

Val a dir que l’empresa Gumà Hermanos va comprar com a mínim dos ingenios sucrers amb uns 180 esclaus. Davant l’estació de Vilanova hi ha un monument dedicat a Gumà i als altres impulsors del ferrocarril, també hi podem trobar la plaça Gumà i Ferran, i ell mateix va fer construir, al costat del Col·legi Samà, el parc Gumà per evitar que el llegat del seu company indià quedés completament rodejat d’edificis. Gumà també té places i carrers en altres ciutats, com Sitges o Valls.

L’historiador Michael Zeuske escrivia al llibre Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX) que a Cuba el gentilici “català” tenia una connotació popular que significava comerciant avar, generalment negrer. Avui en dia és molt difícil determinar quins indians van ser directament negrers, però sí que se sap que, si bé no la totalitat, una àmplia majoria dels qui tenien negocis al voltant de les plantacions n’eren còmplices. Aquest podria haver estat el cas de Josep Gener i Batet, que negociava amb sucre; però el que sí que és segur és que Antonio López López, altrament conegut com a marquès de Comillas, va fer la seva fortuna a través del tràfic directe d’esclaus.

Josep Gener i Batet

Josep Gener i Batet (L’Arboç, 1831- Barcelona, 1900) va instal·lar-se a Pinar del Río, a Cuba, amb 13 anys; però poc després va començar a treballar a una botiga de tabac de l’Havana. Quan ja tenia més estalvis i experiència va comprar la plantació de tabac El Hoyo de Monterrey, i a partir d’aquí va crear les conegudes marques de cigars i tabac La Escepción i Gener. Com Samà, també va dirigir la Societat de Beneficiència Catalana i va defensar la unió de Cuba i Espanya. A banda del tabac, també va fer negocis amb el sucre, tot i que no consta que trafiqués amb esclaus de manera directa.

Gener presidia el consell de guerra de l’Havana que va ordenar afusellar vuit estudiants de Medicina el 1871, en una condemna errònia i injusta. A l’Arboç va facilitar la portada d’aigües, va fer construir el Palau Gener, va restaurar l’altar de la parròquia, entre altres, i també va participar en l’Exposició Universal de 1888 amb un pavelló i una estàtua de Cristòfor Colom de més de dos metres, pràcticament idèntica i feta pel mateix artista (Rafael Atché) que va elaborar l’escultura que homenatja el navegant al port de Barcelona.

Avui es conserva el seu palau, en forma de col·legi-residència, també hi ha la rambla i la font Gener al municipi penedesenc i els cigars La Escepción, que se segueixen comerciant.

Antonio López López

Antonio López López (Comillas, 1817 – Barcelona, 1883) va néixer a Comillas, a Cantàbria. La seva infantesa va estar marcada per la misèria, ja que el seu pare havia mort quan ell era molt petit i la mare, sense recursos, s’havia de fer càrrec sola de tres fills. López va emigrar primer a Sevilla i finalment a Cuba a la dècada de 1830, on va aconseguir crear diverses empreses exitoses, entre les quals es troba la Companyia Transatlàntica Espanyola.

Va fundar el Banco Hispano Colonial de Barcelona i es va enriquir gràcies al tràfic d’esclaus, que mantenia durant l’època il·legal amb el suport de la corona perquè aportava capital a l’estat. El 1878 el van nomenar marquès de Comillas i també li van atorgar el títol de nobiliari de Gran d’Espanya.

La mort del marquès de Comillas el 1883 va causar una gran commoció a Espanya i a les colònies i va provocar la caiguda de la Borsa de Barcelona. Fins al 2018 tenia una escultura d’homenatge a Barcelona, coneguda com a El negro Domingo, que es va retirar a causa del seu passat esclavista. També té una sala dedicada al Museu Marítim i nombroses places i carrers per tot Espanya. La casa de cultura de Calafell, Cal Bolavà, va ser un dels llegats d’Antonio López.

Al Penedès tenim moltes infraestructures, cases i equipaments aportats per la riquesa dels indians. Deixem un mapa amb un petit recull, tot i que cal recordar que molts dels indians dels nostres municipis van contribuir a la restauració d’esglésies i ajuntaments, a la portada d’aigües i a millores importants com la costrucció del ferrocarril i d’edificacions d’arquitectura neoclàssica, modernista o noucentista.