A l’espera

Segons l’estudi de la Fundació Affinity sobre l’abandonament animal, a Espanya el 2018 només un 9% dels propietaris que, pel motiu que sigui, van decidir abandonar el seu company ho van fer directament a les protectores: el 91% restant va optar per no donar la cara i lliurar els animals a la seva sort. D’aquesta manera poden patir atropellaments, maltractament, ferides, malalties, enverinaments, o ser recollits per a la posterior venda en tràfic d’animals.

El mateix estudi explica que el motiu principal d’abandonament són les camades indesitjades (15%), que es poden evitar amb una simple esterilització. El segon motiu principal de l’abandonament a Espanya, en aquest cas dels gossos, és la finalització de la temporada de caça (13%), seguit dels problemes de comportament de l’animal i els problemes econòmics dels propietaris. L’abandonament sovint deixa seqüeles en els animals, que necessitaran molt de temps i dedicació per recuperar-se.

Segons una voluntària de l’Associació d’Amics per la Defensa d’Animals del Penedès (ADAP), que es dedica a acollir, cuidar i gestionar l’adopció d’animals abandonats, la irresponsabilitat dels propietaris és un gran problema: “quan abandonen un animal no són conscients del que suposarà; no només per a l’estrès de la mascota, sinó també per a les protectores, associacions, centres i refugis. Sovint recollim animals malalts o que necessiten operacions d’urgència, i som nosaltres qui n’hem d’assumir els costos econòmics, la rehabilitació, la reeducació… Quan s’abandona un animal es fa moltíssim mal”. Per la voluntària, quan un animal que ja vivia en una llar torna al centre d’acollida, es descompon: “es tornen tristos, els canvia la mirada, perden el vincle amb les persones i s’ha de començar de nou. L’animal entra en un estat de desolació que s’ha de curar amb temps i paciència abans no estigui a punt per tornar a ser adoptat”.

Durant la darrera dècada hi havia hagut una reducció dels abandonaments, però des del 2015 la xifra s’ha estancat i cada any s’abandonen uns 140.000 animals a l’Estat espanyol. Abans d’adoptar cal estar segurs que es podran cobrir les necessitats de l’animal, que tots els membres de la llar hi estan d’acord, que si l’animal té problemes de comportament, sempre es poden reeducar i cal paciència per garantir la seva adaptació i que es podrà vetllar per la salut i seguretat tant de l’animal com de tothom qui l’envolti.

Per la Renata Bedós, cap de servei del Centre d’Acollida d’Animals Domèstics del Penedès-Garraf (CAAD), les expectatives dels adoptants sovint no es corresponen amb la realitat: “busquen un cadell que sigui com un peluix, o volen un animal fàcil i tranquil; però tots els animals tenen el seu caràcter i s’ha de tenir molta paciència per garantir la seva adaptació a la nova llar. Els cadells són moguts, juguen i mosseguen coses; els gossos necessiten fer exercici, tots els animals han de poder tenir companyia i cures…”. A més, una raça o edat no garanteix uns patrons de comportament concrets; sinó que l’animal s’ha d’escollir en funció de les seves necessitats i de l’estil de vida de l’adoptant.

Una de les responsabilitats bàsiques a l’hora de tenir un animal és el xip. Dels animals recollits al carrer aquest 2018, només un 30% portava identificació en el cas dels gossos i un 2% en el cas dels gats. És una mesura obligatòria i l’única garantia de recuperar l’animal en el cas de pèrdua. La Sandra Escolar, d’Animal Friends del Vendrell, explica que el xip salva vides: “la majoria d’animals que es recullen són perduts, però si no porten el xip ens costa moltíssim trobar els propietaris. Utilitzem les xarxes socials per localitzar-los però no sempre hi ha sort i no sabem on trucar. Creiem que els ajuntaments de la zona haurien d’implicar-s’hi i fer campanyes per garantir que tots els animals del territori tenen el xip, i la policia local també hauria de saber com actuar i estar ben formada. Si l’animal porta el xip, torna a casa”. La seva associació està formada per cinc voluntàries, que es cuiden de difondre els animals del petit refugi municipal del Vendrell, col·locar-los en cases d’acollida i buscar-los famílies adoptives. A més, cobreixen de la seva butxaca la majoria de despeses veterinàries d’aquests animals, perquè ningú se’n fa responsable.

De fet, a banda del CAAD, que rep ajuts dels ajuntaments dels 34 municipis on dona servei; el finançament de la majoria de protectores i associacions depèn dels socis i padrins, dels donatius (econòmics i materials), dels teamings, de la venda de marxandatge, les fires… Tant al CAAD com a la resta de grups que es cuiden de les adopcions dels animals abandonats, el paper dels voluntaris és l’esquelet que els sosté: sense ells les atencions dels animals serien limitades i costaria molt aconseguir-los adopcions, perquè la precarietat de les protectores i el seu futur incert és un problema latent.

Al CAAD hi ha una cinquantena de voluntaris de diverses edats; i a ADAP actualment hi ha unes quaranta persones que ajuden els seus 30 peluts a ser més feliços i a trobar una llar. En total, a la zona del Penedès-Garraf hi ha més de cinquanta associacions que es dediquen als animals abandonats de manera desinteressada; i el fet que n’hi hagi tantes demostra la quantitat d’animals que ho necessiten. La tasca d’aquests voluntaris és essencial, perquè la cura dels animals no és un aspecte primordial en cap ajuntament.

Totes les protectores i associacions entrevistades insisteixen en el mateix: calen adopcions responsables, amb propietaris que vulguin els animals esterilitzats, vacunats, censats i amb el xip; que estiguin disposats a dur-los al veterinari quan faci falta, que siguin conscients de les necessitats de les mascotes i que estiguin convençuts que podran cuidar-los tota la vida. Sembla evident, però no sempre és així: la majoria d’animals que entren als refugis i centres d’acollida són animals perduts que, perquè no tenen xip o no està actualitzat, es queden uns dies tancats a les gàbies fins que els propietaris apareixen. Alguns propietaris perden els seus animals de manera reiterada i, a l’hora de recuperar-los dels centres que els han recollit, es neguen a pagar els vint euros que val la recollida.

Per la Renata, aquestes pèrdues també són abandonaments: “l’estrès que suposa a aquests animals passar d’estar a una llar o amb una família a estar tancats en una gàbia i envoltats de tants animals els crea pors, comportaments de rebuig o agressivitat, desconfiança… Al CAAD tenim una taxa de cessió de l’animal de 300 euros; però no deixarà de ser un abandonament”.

Si trobo un animal abandonat o perdut…

Truca al teu ajuntament, a la policia local o a alguna protectora de la zona; allà miraran si té xip i poden localitzar la seva família. Si trobes una camada de gatets, NO ELS TOQUIS! Abans assegura’t que la mare realment els ha abandonat, perquè si els intoxiquem amb la nostra olor la mare els rebutjarà, no els voldrà alletar i es poden morir. Si trobes un animal i vols recollir-lo, vigila: poden ser porucs o agressius i mai se sap com reaccionaran.

Volem tenir un bebè: podem adoptar?

Hi ha casos de famílies que, quan tenen un nou membre, decideixen abandonar o donar els seus animals. A casa la Lola no va ser així: quan la Jèssica estava embarassada de tres mesos va decidir adoptar el Yuri, un podenc molt poruc a qui han hagut de dedicar molt temps i amor perquè s’atrevís a sortir de casa i relacionar-se, sobretot amb homes. Ara ell i la seva filla Lola, d’un any, són els millors amics.

Quins són els avantatges d’adoptar?

Quan adoptem un animal ja ens l’entreguen amb el xip, vacunat i esterilitzat, i ens fan entrevistes per trobar el company més adequat. El preu de l’adopció, que inclou tot el que cal, oscil·la entre els 20 i els 150 euros, a excepció d’alguns casos que són a cost zero. És important censar l’animal a l’ajuntament corresponent per evitar qualsevol problema, i dur-lo al veterinari de tant en tant. L’animal necessitarà dedicació, però ens aportarà companyia, amistat i felicitat; i ens ensenyarà a ser més responsables i millors persones.

No puc adoptar però vull ajudar. Què puc fer?

Si no pots adoptar, pots fer de casa d’acollida o aportar donacions a alguna protectora de la teva zona; ja sigui de manera econòmica o amb sacs de menjar, mantes i tovalloles, joguines, llitets, collars i corretges… També pots fer de voluntari (tinguis l’edat que tinguis, però rebent una petita formació) i dedicar una estona cada setmana a donar-los menjar, netejar els espais, cuidar-los i passejar-los, fer difusió dels animals en adopció…

Els Gossos Potencialment Perillosos (GPP) són aquells que, per la seva raça, constitució, mandíbula, força, pes, mida i caràcter es consideren més perillosos que la resta. A Espanya, alguns dels GPP són els akita inu i americà, terrier d’Straffordshire americà, bullmastiff, pit bull terrier, dòberman, rottweiler, fila brasiler, dog argentí, dog de Bordeus, mastí napolità, American bully, dog canari, tosa inu, alà espanyol, villano de las encartaciones, cane corso o staffordshire bull terrier, entre altres. També són GPP els gossos ensinistrats per atacar o defensar i els que són agressius, independentment de la raça.

A l’Estat espanyol les normes són clares: només les persones majors de 18 anys poden passejar un gos considerat potencialment perillós, cal que passegin amb una corretja no extensible de menys de dos metres i morrió de cistella, que tinguin tota la documentació reglamentària i que cada persona propietària (que també ha de tenir una llicència que acrediti que pot tenir un GPP) només passegi un sol GPP; a diferència dels gossos que no es consideren perillosos, que es poden passejar en grups de fins a cinc.

Contràriament del que pensa molta gent, no són gossos perillosos per sistema. Al CAAD, dels 200 gossos que hi ha actualment, uns 120 són GPP, i d’aquests només cinc no estan preparats per ser adoptats. Els darrers anys hi havia el doble d’animals, però els GPP no poden estar en grups grans a les gàbies i no hi ha espai per a altres gossos. A més, aquests gossos entren al CAAD però difícilment en surten, perquè no els adopta ningú. La Renata comenta que és un prejudici: “les lleis els han criminalitzat molt, però ja hi ha campanyes que intenten visibilitzar que són potencialment amorosos. La realitat és que només tenen unes necessitats concretes: com que tenen més força necessiten fer exercici i els cal poder sortir de casa com a mínim una hora al dia per córrer, jugar… A més, cal que els propietaris siguin responsables i tinguin tota la documentació, material i assegurança corresponent”.

Aquesta documentació pot ser un impediment. Segons la Sandra d’Animal Friends, un 90% de la gent que s’interessa per adoptar un GPP se’n desentén quan veu que haurà de fer papers, encara que els tràmits siguin molt senzills: “els cadells encara s’adopten, però els adults no tenen oportunitats, entren a la gossera i s’hi queden tota la vida”.

No són només els adults dels GPP els qui tenen dificultats a l’hora de ser escollits per compartir la vida amb una família. Els gossos més veterans dels centres i els que estan malalts també passen mesos i anys entre reixes abans de ser adoptats definitivament. Al CAAD han trobat una solució: ja han exportat més de 200 gossos grans a Holanda, on la taxa d’abandonament és molt més baixa i on estan més conscienciats i no demanen només cadells. Tots els gossos que s’hi envien, això sí, han de ser amics dels gats, perquè a la majoria de cases en tenen.

Des d’Animal Friends la Sandra destaca els avantatges d’adoptar un gos adult: “porten menys feina que els cadells i són molt adequats per a la gent gran perquè els ajuden i els fan companyia”. També s’evita tenir sorpreses amb la mida final de l’animal i amb el seu caràcter, perquè són animals que ja s’han anat definint amb el temps. Hi ha adoptants que només demanen animals grans, malalts o amb alguna fractura o problema físic, perquè estan molt conscienciats amb el que suposa realment tenir cura d’un animal i volen oferir una llar a aquells que passen desapercebuts per a la resta.

Els gats també tenen dificultats. “No sempre són tan familiars com els gossos i a vegades no s’acaben d’adaptar a les famílies adoptives. A més, molts gats no volen viure ni a una casa ni a les gàbies”, explica la Renata del CAAD. “Amb aquests el que fem és esterilitzar-los i deixar-los a les colònies de gats, on tenen aigua i menjar i poden fer la seva, però amb l’esterilització en controlem el nombre”. Així i tot la majoria són dòcils i carinyosos i suposen menys dedicació que els gossos, de manera que són perfectes per a les famílies que no poden assegurar llargues passejades o moltes hores al dia.

A ADAP també hi ha animals que fa temps que són al centre i pels quals no s’interessa ningú. Un cas molt clar és el Kayser, una barreja de pastor alemany molt carinyós i dòcil a qui li encanta saltar i córrer; o el Thor, un supervivent amb totes les lletres que quan va arribar al centre no podia caminar i actualment és un dels gossos més actius i estimats d’ADAP, gràcies a la feina dels voluntaris. Tots dos fa anys que són al refugi, de moment sense sort. Així i tot, hi ha casos que acaben amb final feliç: el Khal era un gos que havia perdut la seva germana a causa d’una malaltia, i la Trekking una gossa que, malgrat ser obedient i molt bona, no trobava una llar definitiva. Després de passar temps a ADAP, dues amigues van adoptar-los junts i actualment comparteixen casa, amistats i vacances.

Els animals que han estat abandonats o han patit alguna experiència traumàtica poden tenir problemes de comportament però, com asseguren des de tots els centres entrevistats, es poden reconduir amb temps, amor i paciència. L’estrès que els genera viure tancats en una gossera plena, amb constant soroll i estímuls, o el maltractament rebut per antics propietaris, fa que alguns tinguin respostes agressives o es recloguin en si mateixos. La Sandra d’Animal Friends assegura que a gosseres poc preparades l’aglutinament i la manca de recursos que no permeten esterilitzacions provoca embarassos no desitjats; i en altres casos quan un animal arriba a un centre o protectora s’ha de fer un gran treball d’etologia i de psicologia animal.

A la Loba, una gossa salvatge que vivia a prop de Tarragona, un grup de caçadors li va matar els cadells a trets d’escopeta. A partir d’aquí va agafar una por terrible a les persones i això va dificultar molt el seu rescat. Un cop al centre que la va recollir, ADAP, va ser molt complicat aconseguir que socialitzés i era impossible treure-la a passejar perquè tenia molta por de sortir a fora. Els voluntaris i educadors van treballar-hi durant mesos, fins que un dels voluntaris hi va crear un vincle tan fort que la va acabar adoptant. En altres llocs s’hauria considerat una gossa salvatge i perillosa i hauria quedat reclosa per sempre o s’hauria apostat pel seu sacrifici.

La Mulan, una American bully d’ADAP, va ser abandonada a una gossera de Màlaga pel seu propietari perquè estava a punt de donar a llum. Quan va entrar a ADAP mossegava constantment i semblava complicat poder aconseguir una adopció, però després de treballar-hi els psicòlegs i educadors han vist que és la seva manera de reaccionar a la por. Ara ja l’estan tractant i socialitzant fins que estigui llesta per una adopció: si l’haguessin esterilitzat, potser no hauria estat abandonada, i si no l’haguessin abandonat, no tindria problemes de comportament.

Decidir-se a adoptar un animal pot aportar molts beneficis, però és important reflexionar bé sobre totes les opcions i decantar-se per l’animal al qui es pugui assegurar una vida més digna i completa. Quan visitem un centre d’acollida la mirada dels seus peluts explica moltes coses: escoltem-los, coneguem-los i fem que l’estada sigui, només, temporal.

Tots mereixen una llar.