A tres quarts de quinze

En l’argot graller hi ha una frase que diu: “A Vilafranca es bufa molt”. I l’Ivó Jordà, graller del grup Quatrevents, la corrobora: “El ritme de la festa major de Vilafranca és molt intens, és un no parar. Hi ha altres festes molt tradicionals, però no vas tan a tope com aquí”, diu.

L’Ivó Jordà és de Figueres i és graller dels Quatrevents. Va començar a tocar a la festa major com a substitut l’any 2005, i des de fa set anys que el seu grup forma part de la Coordinadora de Grallers i, per tant, acompanya sempre algun dels balls del seguici festiu. L’Ivó va arribar a Vilafranca per fer castells amb els Castellers de Vilafranca, així que durant la festa major combina la seva feina com a graller amb els castells. Toca la gralla per les cercaviles, processons, anades a ofici, concert d’inxa, ball de gralles, matinades del dia 30 i festa major dels Petits i puja amb els verds a les diades castelleres del 29, 30 i 31. No és estrany que el dia 2, tal com ell mateix explica, acabi amb dècimes.

“Els grallers tenim diverses activitats que hem de fer, totes tenen un horari d’inici, però no saps mai quan s’acaben perquè últimament cada vegada es va allargant més. I si a això li sumes, com en el meu cas, els castells, no tens hores”, comenta. El cansament es va acumulant a mesura que passen les hores i a la processó del dia 31 comença a fer estralls: “Sempre arriba un punt, durant la processó, que tens un moment crític, dura un quart d’hora més o menys però, un cop superat, continues bé”.

I no és estrany que a l’Ivó li agafi una pàjara. El ritme de la festa major (abans de la covid) és frenètic: el dia 29 comença a tocar després de la tronada, fa tota la cercavila i quan arriba a plaça es canvia de roba, s’enfaixa i fa castells. Quan acaba la diada (acostuma a ser a quarts de cinc), agafa la gralla i toca al concert d’inxa. En acabar, té una estona per descansar i a dos quarts de vuit ja marxa per fer la processó. “A la nit no acostumo a sortir perquè l’endemà, a les 7 del matí comencem amb les matinades i no paro fins a les cinc de la matinada que és quan acaba el ball de gralles”, explica.

I és que el dia 30 fa les matinades, l’anada a ofici a les nou del matí, castells amb els verds, processó i actuació amb els Quatrevents a la segona part del ball de gralles. “El dia 31 és de sobreviure com pots”, comenta; a les nou torna a fer l’anada i sortida d’ofici, el ball de lluïment, castells i processó, mentre que el dia 1 el ritme baixa i fins a les cinc que comença la festa major dels Petits, pot descansar i preparar-se per començar a tocar, al cap de dos dies, a la festa major de Torredemabarra.

El dia 31, segons quin ball acompanyin, l’Ivó i els seus companys de grup aprofiten per anar a casa d’algun d’ells i descansar mentre veuen l’actuació de lluïment per la tele. Però han de calcular bé l’hora de marxar de nou cap a plaça a tocar: “Un any ens vam confondre i vam comptar que marxant de casa quan els Cercolets ballaven ja arribàvem a temps. L’un per l’altre ens vam confondre i ens en vam adonar que el nostre ball estava ja a punt de pujar a l’empostissat. Sort que estàvem a prop, perquè si no, no arribem”, comenta.

En Salvador aquest any està molt satisfet: després d’onze anys de no poder-ho fer, per fi aquesta festa major veurà la tronada del dia 29 i no s’haurà de conformar només amb sentir-la des de dins la botiga on treballa. “Aquest any és molt especial per als treballadors com nosaltres, perquè normalment no podem veure la tronada: cada onze anys el dia 29 cau en diumenge i podem veure-la, però normalment cau entre setmana, quan tots tenim obert. I això ens fa molta il·lusió, perquè la festa major és el nostre carnaval!” apunta.

Aquest xarcuter amb 40 anys d’experiència va formar part de la generació de diables que va impulsar el Correfoc, actual Ball de foc del dia 1, i actualment segueix lligat al ball: “vaig plegar el 1996 però segueixo ajudant al Ball de Foc, perquè els exdiables hi seguim anant a portar els carretons i a col·laborar muntant i desmuntant, aportant la nostra experiència i saviesa. Quan balles uns anys amb la mateixa gent en uns dies tan intensos t’uneixes per tota la vida, i ens seguim trobant per fer esmorzars o sopars durant la festa major”, explica.

De fet, a casa seva sempre s’ha viscut molt la festa major. D’això n’és una prova que un dels seus fills és diable i una de les seves filles pandereta, que s’estrenarà aquestes festes. “Nosaltres no acostumem a tenir convidats a l’hora de dinar, perquè ens agrada anar a tot arreu i veure-ho tot i al migdia mirem de descansar el que es pugui, després d’haver dinat a les 4 o a les 5. A més, els dies previs a la festa tenim molta feina a la botiga perquè hem de preparar encàrrecs de pollastres, ànecs, safates d’embotits, canelons… la festa major és un dels tres pics forts de feina, juntament amb Nadal i Sant Joan”, assegura. “Normalment veiem com van a ofici i després anem a esmorzar amb els amics, però a les matinades no hi vaig pas, que ja les faig cada dia durant la resta de l’any!”.

Des del 2017 que La Fatxenda és l’agència encarregada de gestionar la comunicació digital oficial de la festa major i crear contingut digital. La Fatxenda la formen els vilafranquins Eva Bertran, Jordi Canchales i Sergio Ros de Mora. Ells són els encarregats de comunicar a través dels canals digitals i les xarxes socials de la més típica tota la informació relacionada amb la festa major. Això significa que assisteixen i cobreixen tots els actes que es programen, del primer a l’últim:

“Arribar al dia 28 amb el pregó suposa haver acompanyat els administradors en el seu discurs, donant-los visibilitat i sent l’altaveu de tots els actors de la festa: pregoners, estampers… Nosaltres intervenim en què es diu i com es diu” expliquen. El dia 28 La Fatxenda tanca la porta del seu despatx i no la torna a obrir fins passada la festa major. I és que aquest dia, abans del pregó, tot el contingut ha d’estar preparat i programat per llençar-lo durant els dies de la festa perquè un cop comença el pregó és un no parar, almenys en les festes majors d’abans de la pandèmia: “El nostre objectiu és informar de tots els actes que surten al programa en el moment que està passant i fer-ho al millor possible. És per això que procurem anar tots tres a tot arreu, des de la processó, fins a una tirada de bitlles. El nostre horari és el programa”, comenten.

Assolir aquest objectiu vol dir descansar poc i tenir el mòbil a sobre les 24 hores. “Dormim entre tres i quatre hores al dia, durant la festa major sobrevivim, no tenim temps ni de pensar gaire a menjar i descansar”, expliquen resignats. Els dies més intensos per als encarregats de la comunicació digital de la més típica són 29 i 30: “El dia de Sant Fèlix hi ha molta pressió en general i té la diada castellera al mig, que és molt bèstia, fa que acumulis moltes hores i quan arrenca la processó ja fas figa per tot arreu”, diuen.

Sens dubte, l’escenari més temut per La Fatxenda és la pluja: “El 2017 vam fer la migdiada al saló de plens de l’Ajuntament, esperant que els administradors ens notifiquessin si canviaven emplaçaments per la pluja o no i poder-ho comunicar immediatament”.

En Marc Izquierdo va ser administrador l’any 2016 i explica que els horaris d’un administrador són molt semblants al d’un ballador, tot i que els primers tenen més estones per descansar que els membres de qualsevol ball: “Depèn molt de cada administració, però si s’està ben organitzat a la nit es pot descansar unes quantes hores seguides. A més, els dies que hi ha diades castelleres els administradors dinen a l’Ajuntament i quan acaben els castells ja estàs dinat i tens temps de descansar fins a la processó. L’única pega és si plou o hi ha algun imprevist, llavors el telèfon no para i has de ser-hi a totes hores”, comenta.

En Marc parla amb coneixement de causa, actualment per festa major surt només amb la camisa verda dels Castellers, però durant uns anys va combinar castells i ball d’en Serrallonga. “Això sí que era dur, acabaves de ballar, et canviaves de pressa de camisa, feies tota la diada i amb poc més d’una hora havies de dinar i tornar a marxar per reunir-te amb els del ball, canviar-te i posar-ho tot a punt per al vespre”.

L’administració del 2016, la d’en Marc, va ser la que va introduir la figura del cap de plaça per a les diades castelleres i la que va apostar per fer la diada del 31 a l’antiga, és a dir, amb les colles aixecant construccions alhora. “Vam pensar que era necessari evitar els temps morts eterns que hi havia entre un castell i un altre i coordinar millor totes les colles, per això vam incorporar el cap de plaça. En aquests anys a poc a poc s’ha anat agilitzant la diada, no hi ha tants temps morts com abans”.

Per aquest exadministrador “es poden fer i cal fer canvis d’horaris per millorar la festa major” i posa com a exemple el dia 29: “el concert d’inxa comença a les cinc després de la diada, i a la plaça només hi ha els grallers que hi toquen i els equips de neteja. Si aquest dia els castells no acaben abans, el concert acabarà desapareixent”. Com a possible solució apunta la possibilitat que després de la tronada la cercavila arrenqui tranquil·lament i, de forma paral·lela a quarts d’una comencin els castells a l’antiga, “així, en acabar la diada tot el seguici podria anar entrant a plaça i fer una passada ràpida” i a quarts de quatre tothom seria a casa.

Com passa en moltes llars vilafranquines durant els dies de festa major, a casa dels Mata Cusiné els dies 29, 30 i 31 no es dina fins que s’acaben les diades castelleres, és a dir, mai (abans d’aquests dos últims anys) abans de quarts de cinc de la tarda. I és igual si hi ha convidats de fora, avis o canalla, la Joana Cusiné no marxa de plaça fins que han descarregat els últims pilars de comiat. “El primer any que vam tenir convidats a dinar, me’ls vaig trobar a quarts de cinc esperant tots a fora el carrer”, explica divertida, alhora que puntualitza: “des de llavors que tots saben que fins que no s’acaben els castells no hi ha dinar. Aquesta és la norma”.

I de convidats no en sóc pocs… El dia 29 dinen a tres quarts de quinze “però només som set, el meu marit, jo i la filla, el gendre i els nwts que viuen a Lleida i per la festa major s’instal·len a casa”. La Joana diu “només”, perquè el dia 30 i 31 sempre té una vintena de convidats a dinar (abans de pandèmia). Per tenir-ho tot a punt encarrega unes setmanes abans la carn per fer el rostit dels canelons, set ànecs i quatre quilos de vedella, cuina i congela. El menú és tot un clàssic i no varia amb el pas dels anys: per al dia 30 sopa freda de meló, canelons i ànec rostit i per al dia 31 aperitiu, vedella amb suc i ànec “i sempre hi ha qui reclama els canelons que han sobrat del dia abans”.

La Joana Cusiné és dona i mare de casteller. El dia 30 el seu marit abans de marxar de casa li deixa tota la taula parada i guarnida. Perquè sí, la taula la guarneixen de festa major amb un fons d’estovalles de mocador casteller, unes a sobre estampades amb dibuixos dels diferents balls i tot de figures del seguici arrenglerades de cap a cap de la taula. Abans no comença la Diada de Sant Fèlix la Joana prepara la beixamel dels canelons i ho deixa tot a punt perquè quan torni a casa sigui només escalfar i servir. I el dia 31, fa exactament el mateix: “miro l’actuació dels balls per la tele i quan acaben marxo a plaça. No torno fins que no s’acaba el toc de vermut”, diu. I llavors, com el dia abans, dinar per a vint, sobretaula fins a les set tocades i a quarts de vuit marxen cap al centre per veure la processó: “S’ha de veure tot!”, diu.

Dinar tres dies a les cinc o quarts de sis és la tradició a casa de la Joana. El que va ser més extraordinari és fer un sopar de festa major a quarts de sis del matí. “L’any que el meu marit va ser administrador va ploure molt. El dia 2 els vaig dir a tots cinc administradors que per celebrar el final de la festa major els faria un sopar. Evidentment aquell dia també va ploure i el fi de festa es va fer al Casino, vam sortir d’allà a les cinc del matí i a quarts de sis tots els administradors i parelles sopàvem a casa els canelons, la vedella amb suc i l’ànec rostit. A les nou del matí encara estàvem entaulats!”, recorda.

Un any atípic

Aquest any la Joana té la família de Lleida a casa i farà els dos dinars de festa major amb el menú i la taula parada “com sempre, però només serem deu, nosaltres dos i els fills i nets”. Tot i això ha cuinat i congelat 120 canelons, el quatre quilos de vedella amb suc i els ànecs rostits. Hi ha tradicions que mai es poden perdre.

Un dels àmbits que es veu més afectat per l’arribada de la festa major (la festa major de sempre, no la pandèmica!) és el de l’hostaleria i la restauració. Torns més llargs, poc (o gens) de descans i un no-parar més constant que mai. “Treballar a un bar ja t’altera els horaris de per si, perquè sempre t’esperes que tothom acabi de tot per poder plegar. Durant els mesos forts d’estiu ja acostumàvem a plegar cap a les dues o quarts de tres de la nit perquè a banda d’atendre tothom i tancar, has de netejar i deixar-ho tot llest per a l’endemà, però per festa major l’hora de tancar se’t pot allargar, i quan tu penses que per fi arriba l’hora de plegar, de cop et trobes cues enormes i veus que encara en tens per estona”, explica la Joana, que ha treballat durant tres festes majors al Bilwi, bar de davant la biblioteca Torras i Bages.

“T’has de prendre els dies de festa major pensant que només són cinc dies l’any, i que els has de viure: si treballes de matins mires d’anar als actes de la tarda, i al revés, i acaben sent dies molt intensos. A la feina fas torns molt llargs, potser de 13 hores, i vas a dormir molt més tard del normal, però quan et lleves vols veure el que es fa: ja treballes predisposat a anar més cansat i dormir menys”, apunta l’Albert, que ha viscut una festa major al Coro i una altra a Cal Ramon, dos bars de la plaça de la Vila. “Si vols, pots muntar-t’ho per descansar entre torn i torn, però si tens ganes d’anar a les cercaviles, processons, als castells o a algun concert ja saps que treballaràs havent dormit unes cinc hores diàries. En el meu cas mai m’he privat d’anar als dinars familiars i viure la festa, tot i que ja saps que t’hi estaràs menys estona i hauràs d’anar més de pressa a tot arreu”, afegeix.

La Joana explica que al sector la festa no comença el 29: “per nosaltres ja comença cap al 20 d’agost, perquè hi ha balladors i exballadors que fan sopars, gent que ja comença a retrobar-se i s’allarguen més a les nits; i no s’acaba el 31 sinó el 3, de manera que per nosaltres la festa major acaba més tard del que esperem que acabi. La primera festa major em notava molt més cansada que les que van venir després, perquè no estem gens acostumats a estar drets tantes hores, però de totes tinc el record de dormir molt poc durant molts dies seguits, perquè quan plegava volia sortir una mica o viure la festa major durant les hores que pogués. Al final, si t’agrada la festa major, saps que estaràs molt cansada, que per tu començarà abans de l’esperat, i que al dia 30 ja sentiràs que no pots més, però que ho faràs igual perquè són uns dies a l’any i prou. I després arribes al 3 de setembre i l’únic que penses és que podràs dormir, i acabes dormint 15 hores seguides”.

Les persones que treballen al sector de la restauració i l’hostaleria sovint acaben els torns quan tothom ja fa hores que està de festa, o quan no queden actes on anar: “quan per fi teníem tancat ens trobàvem que els actes o s’havien acabat o es feien massa lluny, i que el ritme de la gent és molt diferent: si acabem de netejar i preparar les coses cap a les 3 o les 4 de la nit, tothom està molt animat, i nosaltres just acabem d’estar hores i hores treballant. Sempre vas tard en comparació a la resta”, explica la Joana.

Per l’Albert, treballar de cambrer durant la festa pot ser un fre a l’hora de gaudir més d’aquests dies tan potents: “les vegades que no he treballat em noto molta diferència a nivell físic: no vas tan cansat, no et limites tant si vols allargar-te on sigui i, sobretot, no tens aquella veueta interior que et va avisant que l’endemà treballes i que hauries d’anar a dormir. No pares de fer coses, quedes amb tothom, vas seguint tots els actes i pots anar més a última hora i sobre la marxa…, és molt diferent perquè no et sents obligat a parar per estar preparat per treballar. Però treballant també pots viure-la a estones!”.

Ballar per festa major ja és tot un repte d’horaris i presses, però ballar i fer castells és només apte per als més organitzats. Aquest és el cas de la Lara, que es penja un planning detallat a la nevera cada festa major: “per sort casa els meus avis està a la plaça de la Vila, i allà puc deixar la roba, coses per menjar i tot el que necessito per als dies de la festa major. Cada any em faig un horari per tenir ben marcat on he de ser en cada moment i, sobretot, tenir presents les mudes de roba que necessito, perquè no pares quieta: la roba de ball pla amb tots els accessoris, la roba de castells, la dels dinars i sopars…”.

A casa sempre té menjar a punt: “el meu pare cada any fa una olla enorme de macarrons, i així quan passes per casa sigui l’hora que sigui pots menjar alguna cosa, perquè tothom va a la seva”.

Amb tot, però, tenir els horaris clars és clau: “el dia 30 he de combinar molt el ball i els castells: em llevo aviat i fresca, perquè el 29 només acostumo a veure el castell de focs i vaig a dormir, esmorzo unes pastes que a casa es compren cada any per festa major, em vesteixo de Ball Pla, vaig a ofici i esmorzem, fem la sortida d’ofici i l’entrada a plaça, vaig a canviar-me ràpid i entro amb els castells, faig la Diada, on acabes rebentat, i després cap al dinar familiar, sempre a deshora. Després hi ha la processó, on em noto molt més el cansament que la resta pel fet d’haver estat a plaça fent castells, i quan s’acaba em torno a canviar per anar amb els castells perquè fem sopar, que va seguit dels concerts i el ball de gralles. Amb els companys del ball mirem de tornar a casa a una hora raonable per estar ben desperts l’endemà, i a casa normalment allarguem les trobades familiars fins al dia 2, perquè ens encanta la festa major i fins i tot decorem la casa com si fos Nadal”.

El dia 30 a les set del matí comencen les matinades. Tradicionalment els grallers es citen a la plaça de la Vila i des d’allà s’organitzen diferents grups que van pels barris. En cadascun d’ells les associacions de veïns i veïnes preparen un esmorzar per a tots els assistents. Tot i que enguany les matinades es mantenen, el format de l’acte variarà i a l’hora del tancament d’aquesta edició no se sap si podrà haver-hi rebuda amb esmorzar als barris o no.

En Jordi Junyent és el president de l’AVV del barri del Molí d’en Rovira i des de fa més de quinze anys participa en l’organització de l’esmorzar de matinades. Això significa que quan el dia 30 molts es posen al llit després d’una nit de gresca, ell i la resta de col·laboradors d’altres barris vilafranquins s’aixequen per preparar les matinades. “El despertador sona abans: “El dia 30 el despertador sona una mica abans de les cinc del matí i a quarts de sis ja ens trobem els membres i voluntaris de l’associació de veïns per començar a preparar-ho tot”. A la plaça de Vilanova, que és on habitualment es fa l’esmorzar de matinades, s’ofereix pa amb tomàquet, embotit, cava i postres: “Normalment ho preparem entre 8 i 10 persones, depèn de si algun any se li enganxen els llençols a algú o altre”, bromeja en Jordi.

A les vuit tots els assistents i els grallers ja han marxat i toca recollir-ho tot: “Quan tots marxen esmorzem tranquil·lament, comentem la jugada i recollim. A les nou ja hem acabat i cadascú fa el que vol: uns van cap a casa, d’altres a ofici… Fa hores que voltem però tenim tot el dia de Sant Fèlix per davant”, explica.

De la rebuda de les matinades tradicionalment se n’encarreguen les associacions de veïns. Per al president de l’AV del barri del Molí d’en Rovira, fer-ho és una manera de col·laborar amb la festa major i, al mateix temps, apropar-la al barri. Tot i això, creu que per la més típica es podria fer quelcom més: “Els actes massius s’han de celebrar a espais grans del centre o pavellons, però balls de petit format pels barris també estaria bé i s’esponjaria el centre”.

L’Antònia Navarro és membre dels Xicots de Vilafranca des de fa 38 anys i viu la festa major totalment entregada a la colla, no falta a cap acte on els de la camisa vermella estiguin convocats. Per altra banda, és també una fantàstica cuinera que s’esmerça a preparar bons àpats per als tres dies forts de la més típica.

Uns dies abans del 29 l’Antònia cuina per als set o vuit que són a casa i congela. El dia de la tronada penja el menú a la cuina amb els dinars i sopars de tots tres dies i deixa les carmanyoles a punt a la nevera perquè, a mesura que van arribant els fills (tots balladors i exballadors) puguin anar-se servint el menú que ella els indica i puguin dinar a l’hora que els sembli. Ella i l’Enric, el seu marit que també és Xicot, arriben a les cinc i dinen tranquil·lament mentre comenten la diada: “De tants nervis que passo el 29 i el 31, gairebé no menjo”, explica l’Antònia. En acabar, descansen una estona i tornen cap al centre per sortir amb tota la colla a processó.

“Em sap greu dir-ho, però fa anys que a casa per festa major no ens entaulem. Vivim molt la festa, però des de la plaça”, comenta l’Antònia. De fet, en 38 anys només un va fer dinar de festa major: “Ja fa molts anys vaig convidar tota la família a dinar. Érem 25 i va resultar que els Xicots vam tenir una mala actuació i més d’un va acabar a l’hospital. M’ho vaig passar tan malament dinant i pensant en com ens havia anat tot i com estaven els companys, que vaig decidir que mai més faríem dinar”, explica.

La diada castellera del dia 29 és la més important de l’any per als Xicots de Vilafranca. No obstant això, els castells no comencen a fer-se fins a les tres del migdia, un cop ha fet entrada a plaça tot el seguici festiu: “Véns d’una cercavila llarga, la gent no està descansada ni reposada per anar a fer una diada de màxims. Les condicions no són les millors i s’agrairia que es fes en més bon horari per facilitar que es puguin fer més bons castells”, manifesta en Joanjo Rico, membre dels Xicots de Vilafranca des de l’any 1992. Per a Rico, qualsevol proposta que impliqui començar abans la diada castellera del 29, bé sigui escurçar la cercavila o començar la diada abans encara que no hagi acabat la cercavila, els estaria bé: “Qualsevol opció que faci que la diada comenci a una hora racional a nosaltres ens aniria bé i seria important”, conclou.

Excepte la tronada, que la sent amb la família, la resta de la festa major el Joanjo la viu completament entregat als castells: “Els castells són la meva afició i per un Xicot la més típica són els dies més importants, a partir del 29 a les dotze comencen tres dies dedicats plenament a ells i d’una activitat intensa”. Explica que la família, tot i no fer castells, són molt aficionats als castells i el segueixen força “si no fos per la seva complicitat, seria difícil poder ser a totes les diades i processons”, diu. El 30, tot i no actuar fins a la processó del vespre, Rico no es mou de la plaça fins que acaba la diada de Sant Fèlix, llavors marxa a casa dels sogres a dinar.

Durant uns anys en Joanjo va ser també cap de pinyes dels Xicots i va poder comprovar com, per festa major, costa compatibilitzar-ho tot: “Aquells anys vaig patir una mica perquè la implicació dels castellers no és igual en tothom. Hi havia gent, sobretot jove, que sortia fins tard i s’adormia i paties perquè arribaven gairebé per pujar directament al folre”, comenta.

En Marc Pascual és de Vilanova, fa setze anys que treballa a la Unitat de Serveis de l’Ajuntament de Vilafranca, dotze que viu a Vilafranca i porta a les espatlles més de deu festes majors com a cap d’un dels grups de la unitat muntant i desmuntant escenaris, portant cadires amunt i avall, organitzant la feina del seu equip, demanant escenaris a municipis veïns, etc. L’horari d’aquests treballadors municipals varia substancialment durant els cinc dies de festa major. Del 28 al 2 d’agost treballen intensament i, tot i que la seva feina és poc visible als ulls dels qui gaudeixen de “la més típica”, és imprescindible per al bon transcurs de la festa.

Només de la Unitat de Serveis per festa major treballen 25 persones organitzades en tres torns: matí, tarda i nit. Cada unitat fa un torn diferent cada any i, tal com explica en Marc, tots tenen els seus pros i contres: “Al matí fas de sis a dues, has de córrer a muntar i desmuntar i fa molta calor; al torn de tarda, de dues a deu, vas molt just de temps perquè has d’estar molt pendent de la processó i segons on no pots arribar-hi amb el camió i se t’acumula la feina, mentre que a la nit, de deu a sis, vas més tranquil, però un cop t’has acostumat al torn, ja arriba el dia 2 i acabes”. Ell, independentment del torn que faci, com a responsable d’una unitat ha d’estar pendent tot el dia: “Els telèfons no paren de sonar per explicar-te modificacions, canvis, donar-te indicacions… A més, has d’organitzar la feina de l’equip per l’endemà”, comenta.

Aquest any la feina serà diferent, explica, “els escenaris seran fixos, però haurem de portar cadires amunt i avall i també hi haurà moviment”.

La Laia forma part del Ball de Diables, però fa cinc anys que és excercoleta. Com la majoria, ella també viu la festa al complet i no surt només a cercaviles i processons: “quan estàs a un ball no només vols ballar, sinó que també vols gaudir dels concerts i els altres actes d’oci, no pares. Per sort, l’entorn s’adapta a tu: els amics saben que estaran quatre dies sense veure’t, la família també entén que arribaràs més tard a dinar i que en comptes de les dues menjaràs a les quatre… Ens posem mil alarmes al mòbil i entre tots ens responsabilitzem dels altres per salvar-nos quan faci falta perquè la veritat és que quan balles vas molt cansat”.

A més, reconeix que des que forma part de Diables l’esforç i estones que dedica a la festa major són grans: “jo estic a Versos, una comissió que queda des del juny. A partir de mitjans d’agost tot és molt intens i ens veiem, en situacions prepandèmia, pràcticament cada dia; perquè hem d’estar molt atents a tots els fenòmens d’actualitat i al que passa a Vilafranca els primers dies de festa major, perquè sabem que la gent espera que als Versots del dia 31 traguem les anècdotes que passen també durant el pregó, la tronada, els balls… I aquest any tornarem a plaça; amb públic sí que té sentit!”.

Per la Laia, el canvi de Cercolets a Diables no ha estat només de ball i vestit: “quan ballava a Cercolets recordo que sortia a molts dels concerts i dormia molt poc, però des que estic a Diables que miro de no anar a dormir molt tard, vigilo més les hores i descanso més que abans, i això pot ser cosa de l’edat… A Diables hi ha molts membres que abans han ballat en altres balls i per això hi entra gent d’edats molt diverses”. A més, la festa dels Diables acaba més tard que la resta: “el dia 1 ens queda el Ball de Foc. És el dia més intens per nosaltres, on també ens llevem d’hora i ja estem fent feina des d’abans de les 9, després de tot el cansament de la festa major. Però hi posem molta emoció, perquè a més venen molts ex a ajudar-nos a muntar-lo. El preparem, petem i acabem pels volts de la mitjanit, però després ens toca recollir-ho tot i l’endemà encara hem de netejar i arreglar l’espai del col·legi Sant Ramon, que des de fa anys és el punt de trobada i preparació dels diables: per nosaltres la festa va més enllà”.

Vaig entrar a Panderetes amb 16 anys, i la meva primera festa major la vaig fer amb 17. Feia molt poc que sortia de festa a les nits, i anava molt marcada pels horaris de casa. Els últims anys de ballar, però, l’organització era més complicada: et llevaves molt d’hora i anaves a dormir molt tard; i un dia 30 de fet havia arribat a dormir només 45 minuts i llevar-me just per anar a la cercavila del 31. Els horaris de festa major són una bogeria, sobretot quan balles”, explica l’Alba, expandereta.

L’Alba comenta que ballar per festa major cansa molt, però que els balladors i les balladores ja fa mesos que es carreguen de “ganes, emoció i adrenalina que et fan arribar a tot arreu, el cos es programa per treure forces d’on sigui”. Durant la festa major, ningú té horaris: “hi ha dies que dines a les 6, o que no tens gana perquè el vermut se t’ha allargat, i a casa sempre hi havia sobres a la nevera i tothom menjava quan podia. Quan balles, però, estàs pràcticament tot el dia amb el ball, quan balles i quan no. A les vuit-quarts de nou del matí ja has d’estar amunt, i en alguns balls si arribes tard tens multa, així que tens molt presents les hores”, recorda.

Ara ja fa un temps que és expandereta: “el meu primer any d’ex vaig veure que tenia més flexibilitat, però els horaris van seguir sent un desastre, perquè vols estar a tot arreu i veure-ho tot, i en el meu cas tenia 21 anys i llavors aprofitava més que podia sortir. Però com que ja no t’has de llevar tan aviat ni anar als actes abans que comencin guanyes unes hores més de son. Tot continua sent molt intens”, conclou.

L’Adrià va entrar a formar part del Ball Pla quan va començar la universitat. Després d’uns anys al ball es va retirar: ara és un exballador compromès i, a més, forma part dels Malcasats. “Jo visc la festa major molt intensament, i tot i que ja fa un temps que m’implico amb els Malcasats continuo seguint molt de prop els companys de Ball Pla”, explica. Per ell, deixar de ballar no significa viure la festa major des de la segona fila: “el canvi que vaig notar al passar a ser ex és que segueixes vivint la festa major des de dins però l’únic que no fas, al cap i a la fi, és ballar; perquè segueixes esmorzant, dinant i sopant amb els altres exballadors i els balladors actuals, segueixes anant a les cercaviles i processons i a tot arreu, però pots fer-ho més tranquil sense haver d’anar tan marcat pels horaris de canviar-te, ballar, descansar…”. Explica que quan ets ballador els dinars familiars duren poc i es dorm el que es pot, i que la festa major no es viu només a finals d’agost: “durant els dos mesos anteriors a la ja te la veus venir a sobre i la teva vida extraescolar es veu desplaçada pels assajos. Vius la festa a cada minut i estàs molt més ocupat que si no balles”.

Ara, però, els horaris són molt diferents: “passar de formar part d’un ball que participa en cercaviles i processons a entrar a Malcasats és un canvi gran, perquè amb Malcasats fas diversos passis a la tarda però els tempos són més relaxats. En canvi, quan balles saps que el més segur és que segueixis fent coses amb els companys del ball, deixes els plans en stand by i el més segur és que tot es decideixi a última hora”. Amb Malcasats, però, la feina prèvia és essencial: “hem de preparar els versos amb la seva mètrica concreta, pensar bé les temàtiques, estar molt al dia amb l’actualitat…”.

L’Adrià opina que aquest any la festa ha perdut l’esperit: “crec que la festa major ha de ser imprevisible. Fins ara sempre la podies viure com et convenia a cada moment, però aquest any hem hagut de córrer per tenir entrades sense saber si els concerts o els actes et vindran de gust. Per sort es fa alguna cosa i potser això evitarà que es repeteixi el que va passar l’any passat, perquè l’aglomeració que hi va haver va ser perquè hi havia tronada sense res més. Aquest any serveix per demostrar que la cultura segura existeix”.

El Toni Bach, conegut dins els Castellers de Vilafranca com “el Toni de Lloret”, és membre de la colla des del 1989 i entre el 2016 i el 2019 va ser cap de colla. Viu la festa major des que era petit, quan venia de Lloret a passar uns dies a casa dels seus tiets per veure-la i gaudir-la. Des del primer dia que es va enfundar la camisa verda ha intentat assistir a tots els actes festamajorencs on els Castellers participen, tot i que, reconeix que “com a casteller alguna processó la veia amb les meves filles i la família, però quan ets cap de colla has d’anar absolutament a tot arreu”, comenta.

A banda dels horaris i d’haver d’assistir a tots els actes on els verds estan convocats, el que també augmenta és la pressió i la responsabilitat: “Com que abans de ser cap de colla ja anava a gairebé a tot, el canvi el vaig notar poc… Ara bé, hi ha unes responsabilitats i uns compromisos que van implícits amb el càrrec i que fan que vagis més just de temps, com ara la recepció de les personalitats, la roda de premsa de valoració posterior a la diada de Sant Fèlix, les reunions prèvies a les actuacions amb tota la tècnica, les reunions amb els administradors i els balls si algun dia plou, visitar algun casteller a l’hospital si hem caigut i ha pres mal, etc. Tot plegat fa que estiguis molt més lligat”, conclou.

De més jove el Toni reconeix que alguna nit sortia o com que tocava la gralla anava a fer les matinades, encara que s’afanya a puntualitzar que “sempre m’he cuidat per poder pujar”. Ara explica que els seus horaris durant la festa major són “sent o no cap de colla, d’anar a dormir aviat per aixecar-se d’hora i anar a ofici”. I sort d’això, perquè si hi ha un pilar que als verds els costa fer (no per dificultat, sinó per tenir prou gent) és el d’entrada a plaça el dia 31. “És el pilar que més ens costa de fer de tota la festa major perquè la gent ha sortit el dia 30 i la diada no comença fins a les tres i et queden tres hores mortes, per això tens feina a trobar gent per entrar a plaça un pilar de quatre. Sens dubte, aquest pilar és el que més estres et genera de tota la festa major”, explica Bach.

Respecte als horaris dels actes de festa major, l’excap de colla dels Castellers de Vilafranca creu que el dia 30 poc es pot fer: “La diada de Sant Fèlix és difícil d’escurçar perquè si portes les quatre millors colles del panorama casteller saps que aniran a màxims i només que algun castell no vagi com esperaves, s’allarga l’actuació. Podem millorar sensibilitzant a les colles perquè mentre una fa un castell l’altra comenci a preparar el seu”.

Per Toni Bach on hi ha camí a recórrer per millorar és en la cercavila i les processons i apunta la necessitat que els balls no s’aturin a ballar en placetes i cantonades, sinó que facin tot el recorregut ballant seguit: “Jo soc partidari que els balls no parin per ballar, sinó que ho facin seguit com es feia fa anys. Quan un ball s’atura a un racó o cantonada per actuar, els de darrere també paren. Llavors es fan aglomeracions en aquests punts, es trenca la cercavila i et trobes amb 50 metres de carrer que no veus un ball. La gràcia de la festa major era veure tot el conjunt de balls i músiques passar seguits, feies un tast de tot. Ara t’empatxes”, conclou.