A vol d’ocell

Els ocells són una espècie animal essencial per a l’equilibri natural. Un exemple recent: fa 60 anys a la Xina van matar tots els pardals per evitar que es mengessin els grans d’arròs… i van acabar perdent la collita d’arròs de dos anys. A corre-cuita van haver d’anar a buscar pardals a fora, a Rússia. Per què? Perquè els pardals es menjaven els insectes de l’arròs. De fet, són tan granívors com insectívors. I sense depredador, l’insecte va fer el seu agost i no hi va haver collita.

Al nostre entorn, les aus també són els principals depredadors d’insectes, juntament amb els ratpenats. Sense ells, se’ns faria la vida impossible i, com s’ha vist, també seria més complicada l’agricultura. A més, entre ells també hi ha un equilibri natural, de manera que quan arriba o s’introdueix una espècie invasora es corre el risc de trencar-lo.

Segons Toni Arcas, cap de l’àrea bàsica dels agents rurals de l’Alt Penedès, cada cop hi ha més població d’ocells de bosc (perquè cada cop creix més la massa de pins) i, en canvi, els que viuen a camp obert estan en retrocés. El motiu? Els espais oberts van a menys. La massa forestal i les ciutats creixen, i el cultiu tradicional de la vinya s’està industrialitzant. “Cada cop tirem més fertilitzants, més insecticides, que poden ser ecològics però si no hi ha insectes, no hi van els ocells”, explica Toni Arcas. A més, la tendència a emparrar cada cop més vinya és nefasta per a l’avifauna perquè els ocells impacten amb el filferro, per exemple, quan un rapinyaire es llença a la caça d’una perdiu.

Això a banda, els rurals es lamenten de la poca cura que es té del bosc. Si es fessin regularment aclarides i un aprofitament forestal, la massa d’arbres no seria tan frondosa i permetria que ocells petits hi poguessin accedir millor per fer niu en capçades o forats de marges que ara els queden tapats.

L’oreneta és un ocell protegit, de totes totes. De fet, tots els ocells tenen un cert grau de protecció i tan sols les aus cinegètiques poden ser caçades sempre que es donin una sèrie de requisits: ha de ser en zones habilitades, en èpoques determinades (normalment d’octubre a febrer, fora d’època de cria) i amb els permisos escaients, assegurances, etc.

Però no és el cas. La població d’orenetes en els darrers trenta anys es pot haver reduït un 40%, per manca de llocs de nidificació (el seu espai natural són les cases de pagès, els graners, les cornises, els forats a les parets… tot en retrocés), per l’escassedat d’alimentació (insectes) i, com a conseqüència d’això, perquè han reduït el nombre de postes anuals.

Són aus migratòries i des de fa quinze dies ja les tenim aquí, amb el seu vol baix i xisclets inconfusibles. És de les aus que més neteja la nostra atmosfera de mosquits: pot arribar a menjar 60 mosquits a l’hora (o 850 insectes i 150 grams diaris). Menja mosques, mosquits, formigues voladores, abelles, petits escarabats… i estan protegides no només elles sinó també el seu niu, perquè a cada migració fan servir el mateix.

El pardal comú és el més comú dels nostres ocells urbans. És sedentari i se’l pot divisar arreu on pugui trobar aliment proporcionat pels humans. Tot i que n’hi ha a dojo, la seva població també ha baixat. A l’hora d’aparellar-se, el mascle crida la femella, li ensenya el niu que ha fet i si a ella li agrada, s’aparellen. Després de la cria, se separen.

Val a dir que, per assegurar-se que els ous siguin fecundats, la femella pot permetre que un altre mascle la cobreixi; però que no ho sàpiga el mascle: en època nidificant hi hauria lluita. D’altra banda, el pardal és de les aus que cria més d’hora i a més de volar sap caminar, fent saltirons. Per contra, les seves ales no estan preparades per al vol lleuger, de manera que no cacen al vol.

Molt semblant a l’oreneta vulgar, els seus nius són ben protegits sota-cobert i amb una obertura d’entrada encara més petita. Les seves colònies s’adapten millor a l’àmbit urbà que les orenetes. Deuen estar a punt d’arribar i cada any fan servir el mateix niu. Cacen els insectes al vol.

L’any passat va ser notícia la caiguda de desenes de cries de falciot dels nius en diversos pobles del Penedès. Un fet habitual, però potser no de la magnitud que es va donar perquè és dels pocs ocells que quan les cries surten del niu, ja estan quasi del tot preparades per viure soles.

De falciots n’hi ha molts, però cada cop menys. Són migratoris (abans d’acabar el mes hauran arribat), procedents de l’Àfrica, i els humans els compliquem cada cop més la nidificació ja que busquen forats a les parets de cases, teulades, ponts, també en roques, i tenim tendència a tapar-los. Ara bé, només els veurem prop nostre per criar. El falciot vola i vola i vola. Sempre vola; fins i tot per dormir (a cotes altes). Pot estar fins a dos anys volant sense parar. Si en veieu un a terra, mal senyal: no sap caminar.

N’hi ha tot l’any, per bé que el gran contingent de pit-rojos els tenim a l’hivern, quan arriben en migració els que vénen del nord d’Europa per passar aquí un hivern més suau. Viu bàsicament en espais forestals i no caça al vol sinó pels arbres, entre les fulles, les herbes, etc. Cria preferentment en paratges frescos.

Ocellet característic per la seva cua llarga i per desplaçar-se –també– per terra. N’hi ha tot l’any però sobretot quan arriben els del centre i nord d’Europa per passar l’hivern. Solen anar en parella i la seva població en l’àmbit urbà ha anat a més (compensant el descens de les zones agrícoles).

Moixó molt sensible a les ventades ja que fa el niu entre les branques dels arbres i quan bufa fort, el pot fer caure i l’ha de tornar a començar de cap i de nou. El seu bec és molt fort en proporció a les dimensions del seu cos petit. El seu color és verdós, del to de les fulles del xiprer. De fet, s’hi sol passar hores amagat, dins dels xiprers, i se’n menja els cons o boles. Però es desenvolupa bé en molts tipus d’arbres (com els fruiters), en parcs, jardins, horts… qualsevol lloc on hi hagi arbres dispersos.

Com el verdum, també nidifica a les branques dels arbres, però s’alimenta en medis més oberts o semioberts, on hi hagi olivera, fruiters, matolls alts… i també en l’àmbit urbà. Té una població estable i se la reconeix bé pel seu apreciat refilet, així com per la diversitat de colors del seu plomatge.

Ocell de parella estable, que cria tot l’any. És una espècie d’origen asiàtic i oriental, arribada als anys 70, que s’ha adaptat bé a la ciutat i que està en expansió. El seu parrup és força característic.

El corb és un ocell omnívor que, un cop formada la parella, estaran tota la vida niant junts i al mateix lloc. Prefereix la zona muntanyosa, i defuig la garsa, per la qual cosa per aquí no n’hi ha massa.

Efectivament, on hi hagi una garsa no hi trobareu mai un corb, i la seva població els últims anys ha anat a més. Conviuen perfectament tot l’any entre elles sempre que no sigui temps de cria: a la primavera es tornen molt territorials i cada parella té ben delimitada la seva zona i vigila que cap altra garsa se li acosti. Nien als arbres i fan diversos nius per després triar el que vegin més segur, més tranquil i per on hi passi menys gent. Són de les aus comunes més grosses i vistoses que hi ha, vestides de blanc i negre i amb un crit molt característic.

I una teoria sobre el perquè els seus colors blanc/negre, que ens proporciona Linda A. Malik després de moltes hores d’observacions: la garsa, quan se sent amenaçada, es queda recta, ben quieta, enganxada al tronc de l’arbre, de manera que els seus colors es confonguin amb la zona d’ombra i l’assolellada. És una au molt intel·ligent.

Allà on hi hagi una palmera acabarà havent-hi cotorres argentines. És qüestió de temps. Es tracta d’una espècie invasora, força present per exemple al passeig marítim de Vilanova, i que menja de tot. Quan s’estableix en un arbre l’ocupa tot, de manera que els ocells més petits n’acaben marxant. A més, fan nius immensos (amb perill de caiguda) que poden construir entre trenta parelles, per bé que cadascuna té la seva entrada independent i el seu espai; és com un bloc de pisos comunitari. Dit això, cal dir també que pocs ocells van a viure a la palmera, i per la tipologia d’ocell que és no competeix amb cap altre pel menjar (el seu bec és completament diferent del de les aus autòctones). Les cotorres són molt escandaloses, fins i tot volant.

Aquell ocell negre (amb bec groc els adults a la primavera i estiu, i bec fosc els joves i adults a l’hivern) que veiem tan sovint i cada cop més és l’estornell negre. És omnívor, la seva població és estable i viuen per parelles, per bé que n’és una característica la murmuració (quan fosqueja, s’agrupen al cel donant tombs i tombs fins que cauen en picat sobre la capçada de l’arbre per fer-hi nit). Els tenim entre nosaltres tot l’any.

És un ocell migratori (hi és d’abril a setembre), petit i molt acolorit (vegeu la portada), que va colonitzar el territori fa mig segle. El seu àpat principal i més preuat és l’abella i, com altres ocells, si troba menys menjar (i la població d’abelles s’ha reduït considerablement) les seves postes són més curtes. A banda de pels seus preciosos colors, també s’identifica pel seu cant, que emet mentre vola. Fa el niu excavant en terreny tou i per alimentar les cries els poden ajudar altres familiars.

El mascle és de plomatge negre i bec carbassa i la femella, grisa. I quan s’aparellen, és ella la que tria, en funció del cant del mascle. Per això ell s’hi esmera tant. Té colonitzat tot el territori i va a més perquè s’adapta a tot tipus de bosc, conreu, parcs urbans i fins i tot en terra cremada. Només necessita arbres.

A Vilafranca, per exemple, n’està ple. El tudó és un granívor que prefereix el bosc, però és prou versàtil com per colonitzar també àmbits menys forestals i fins i tot s’adapta bé a la ciutat, sempre que disposi d’una presència mínima d’arbres. És dos cops més gran que el colom i, a diferència del colom, no deixarà mai que t’hi acostis. És molt salvatge.

Des de fa un parell d’anys hi ha una colònia de bernats pescaires estable al parc del Foix, al voltant del pantà. És un ocell que necessita aigua en abundància i el seu principal problema són els hams i fils de pescar que deixen abandonats els pescadors.

En general, la tendència dels rapinyaires és que cada cop n’hi hagi menys. El ballester n’és un exemple; abandona cada cop més les seves àrees de cria naturals (esquerdes de roques, petites coves, penya-segats…) per traslladar-se als pobles i les ciutats (cornises, forats de ponts…).

El mussol comú és una au nocturna que, tot i que també se’l pot veure de dia, caça de nit, en gran part perquè li agraden els ratolins i de dia no en trobaria. També menja insectes grans i ocells petits.
Com l’òliba, de mussols comuns fa unes dècades n’hi havia a manta, però la seva població s’ha reduït dramàticament. L’òliba és una au que busca l’entorn agrícola, planer, desforestat i obert per poder caçar. Si al camp s’hi tiren insecticides, els ratolins no troben menjar i no hi van, i tampoc l’òliba.

A més, cria en racons o forats tranquils de construccions humanes, com masos o magatzems al camp, que com s’ha dit, estan en retrocés. Un còctel perfecte perquè n’hagi disminuït la població des dels anys 50 del segle XX i sobretot dels 80 ençà.

Per contra, el duc va a l’alça. No n’hi ha gaires, perquè fan el niu en penya-segats i al Penedès n’hi ha pocs, però va a més perquè s’acosten molt a la ciutat, on hi troben fàcilment aliment entre les escombraries; per exemple, rates.

Val a dir, però, que el Penedès és un territori amb una notable varietat de rapinyaires, encara que amb pocs exemplars de cada tipologia, segons informen els agents rurals. Amb més cura del nostre entorn, més n’hi hauria. Hi guanyaríem en biodiversitat.

Malauradament, no és excepcional que apareguin aus ferides al territori. En cas de trobar-ne una, el Cos d’Agents Rurals tenen un protocol a seguir: cal trucar a la central del cos (tel. 93 561 70 00) i us derivaran a una de les clíniques veterinàries col·laboradores, que a l’Alt Penedès són la sadurninenca Ibarrechevea Deò i les vilafranquines del Penedès i Poble Nou. Allà faran una primera cura d’urgència a l’ocell, a l’espera que els rurals el vagin a buscar i el traslladin al Centre de Recuperació Fauna Salvatge de Torreferrussa.

Entre 2012 i 2016, els agents rurals van recollir a l’Alt Penedès més de 500 animals ferits, dels quals 134 l’any passat. D’aquests últims més de cent es van concentrar entre els mesos de maig i agost, és a dir, quan les cries comencen a volar, encara no n’han après i cauen a terra. El falciot amb 32 i l’oreneta amb 13 són els més nombrosos. També hi ha ducs, mussols, aligots, xots, xoriguers, pardals…

La mort per electrocució d’ocells, sobretot rapinyaires, és un problema greu. N’hi ha moltes cada any i la companyia elèctrica Endesa no hi posa remei. Entre els anys 2011 i 2016 només a l’Alt Penedès hi ha hagut 44 aus electrocutades. I es calcula que només es troben el 10% del total. Cigonyes, ducs, àligues marcenques, astors… A tall d’exemple, en tota aquesta zona han mort quatre àligues cuabarrades, i hi tenim tan sols quatre parelles; l’àliga cuabarrada és una au en expansió al sud-oest peninsular, on estan molt ben protegides i com que hi ha crescut tant la població, vénen a viure aquí on no tenen competència. Però sovint hi troben la mort. També s’han trobat mortes cinc cigonyes a Santa Margarida i els Monjos i cinc rapinyaires més (tres ducs, un astor i un aligot) a Vilafranca. Els ajuntaments dels Monjos i de Vilafranca són els únics que han adreçat escrits de queixa a Endesa. La solució seria posar una funda de plàstic als suports de les torres per tal que no s’hi enrampin quan despleguen les ales. No cal que es faci a cada torre: només als punts calents, que estan perfectament detectats, que són punts alts que són bons llocs de caça per albirar les preses, i que després d’una au se n’hi posarà una altra, totes amb la mateixa finalitat i amb la mateixa fi. Com que cap llei hi obliga, la companyia elèctrica va col·locant protectors a un ritme molt i molt insuficient. Anecdòtic.