La ciutadania sol ser comprensiva pel que fa al pressupost públic. Coneixem la situació delicada per la qual passen la majoria d’ajuntaments i sabem que les prioritats canvien depenent del color de cada govern. Però una cosa és clara: per incompetències d’uns o altres, a dia d’avui hi ha gent que no pot viure una vida lliure de barreres.
No vull posar en dubte que a Vilanova i la Geltrú s’hagi fet un esforç per fer la ciutat més accessible: hem vist terres de determinats carrers pintats, segons l’Ajuntament són “recorreguts d’accessibilitat universal”, itineraris accessibles amb diferents paviments perquè les persones cegues detectin les zones de perill.
Tanmateix, no podem jugar a fer les coses a mitges o sense tenir en compte el perquè de cada actuació. En llocs cèntrics de la ciutat hi ha rampes impossibles, carrers estrets i malmesos, papereres i fanals que barren el pas i passos de vianants adaptats només per una banda, com els del passeig Marítim, des de la llotja fins a Ribes Roges.
Cada nyap és una despesa malgastada i dubto que això ens convingui. Hi ha altres maneres de gastar i moltes necessitats per cobrir. Calen rampes ben calculades, eixamplar voreres i vetllar per la correcta mobilitat de tothom. Si això inclou sancionar els bars que saturen de taules zones com la rambla, impedint que es pugui creuar d’una banda a l’altra, doncs es fa.
Per què es fan les coses sense analitzar necessitats ni pensar l’objectiu? Tret que l’objectiu sigui fingir que es fa alguna cosa.
Tània Reyes Torbisco
Estudiant del Grau d’Educació Social
Vilanova i la Geltrú
