L’independentisme torna a la dinàmica de partits, i quan s’entra en aquest fangar, només se’n pot sortir més brut del que se n’havia entrat. Les discrepàncies, els recels i els ressentiments entre els dos partits majoritaris favorables a tenir un país lliure s’havien portat fins ara tan d’amagat com havien pogut, però de mica en mica la unitat d’acció s’ha anat esberlant. És evident.
En paral·lel, escapçat un lideratge clar dins la societat civil que faci de guia, la major part de la població desmobilitzada –però amatent per quan calgui tornar-se a arremangar– tem ara que la gesta de l’1-O es vagi escolant per tornar a un bucle autonomista que ja sabem que no dona més de si. Aquest, cal tenir-ho present, és l’anhel de tots aquells que ens volen eternament subordinats.
És evident que la lluita per les llibertats de Catalunya no serà cosa de quatre dies. Però no s’hi pot renunciar. No es pot deixar com una línia més d’un ampli programa electoral i que no passi de la mera retòrica. Més de dos milions de vots no es poden llençar per la borda d’aquesta manera. Per dignitat. Perquè el que ha fet avançar l’independentisme, que és majoritari però encara no prou, és també la defensa de la democràcia, de la llibertat d’expressió, de la separació de poders, de la no-violència.
Ara ens calen estadistes i gestors. Cal una visió a llarg termini, no perdre mai el nostre nord, i cal també fer les coses bé a la curta perquè el 155 ni governa ni deixa governar, i en canvi sí que té uns efectes devastadors a Catalunya, dels quals se’n parla massa poc. Calen, doncs, accions concretes i reals dins les nostres possibilitats, mesurant les forces d’altri però sense menystenir les pròpies. Després de l’atac ferotge de l’Estat contra qualsevol que s’embolcalli amb una estelada, i que tot sembla indicar que només acaba de començar –dimarts va declarar l’actor vilanoví Toni Albà i el dia 20 està citada a declarar l’alcaldessa de Vilanova, Neus Lloveras–, no estem en condicions de sacrificar ningú. Cal actuar amb intel·ligència.
