Qui es pot sorprendre que, en plena campanya comercial consumista de Nadal-Reis, amb els caps de setmana tothom confinat al propi municipi des de finals d’octubre, si hi ha un pont que les autoritats no tracten com a cap de setmana, els més delerosos de tornar al cap i casal no se’n puguin estar i ens regalin amb aquestes imatges que fan tant de mal als ulls als guardians de les mesures de prevenció? Si ho permeten, potser que després no s’esquincin les vestidures, oi?
Al capdavall, les aglomeracions de dimarts no disten tant del que es poden veure qualsevol dia en hora punta al tren o al metro, o també en una tarda qualsevol d’aquestes dates en una zona comercial.
Enguany, la majoria d’empreses –exceptuant tecnològiques, farmàcies, supermercats i algunes altres de productes essencials– tancaran l’exercici amb números vermells. Això, les que hagin sobreviscut al confinament, semiconfinaments i restriccions de tota índole i condició. És per aquest motiu que els governs de torn han de fer esforços funambulistes per intentar que el maleït virus no es propagui més del compte i, alhora, que el teixit productiu i comercial no se’n vagi del tot en orris. Equilibri impossible, com també ho és fer celebracions nadalenques acostant-nos al format habitual i que després no ens passi per sobre una tercera onada de contagis, que aneu a saber quin abast tindrà.
En paral·lel a això, cada dia es veu més gent al carrer amb la mascareta per sota de la barbeta o, directament, sense protecció buconasal. I és que, més enllà de les persones de risc o de les que conviuen amb persones de risc, la percepció de perill és la que és. Molta gent té poc en compte que viu en comunitat i que, en cas de ser encomanada, encara que sigui poc probable que acabi comportant-li problemes seriosos de salut, les conseqüències que de malalts n’hi hagi trenta, tres-cents, tres mil o trenta mil, són molt diferents. Diferents per a la salut (nombre de morts), per al sistema sanitari (del qual tothom depèn) i també per a l’economia. Esclar que si hem de confiar en els missatges de prudència dels polítics professionals que se les foten entre ells, dia sí, dia també, doncs ja està tot dit.
Quan s’iguali el percentatge de morts de totes les edats i s’esgarrifin el joves i els madurs, automàticament minvarà la pandèmia. Comprendrem que un sanitari veterà que ha patit la primera i segona onada, abans que entrem a la tercera i mentre la gent no faci cas de les recomanacions, millor que agafi una excedència i vagi a treballar a un país extranger on hagi més seny, menys morts i un sou decent. Mentrestant, els i les supervivents irresponsables empoderades, poden anar esperant el miracle de la vacuna perfecta.