Tinc noranta anys. Un matí, cap a les 5, em vaig despertar, no podia respirar, m’ofegava. Vaig saltar del llit, vaig obrir la finestra i, descalça, vaig trucar al botó vermell. No podia parlar, però saberen què em passava. En menys d’un quart d’hora tenia l’ambulància, em salvaren la vida, em portaren a l’hospital. Gràcies, moltes, moltíssimes gràcies al botó vermell!
Vaig passar poc temps a l’hospital i em traslladaren al Ricard Fortuny, on vaig estar dos mesos. El primer va ser fotut, perquè em trobava molt malament; durant el segon, molt a poc a poc, l’assumpte ja s’anava redreçant. El personal del Fortuny fa una impressió de seguretat, tan ben equipats, nets, molt polits, sempre amb el somriure. Atents, amables, afectuosos, afables, amb molt de respecte pel malalt, que et fa sentir molt acompanyat quan et dutxen, et canvien el llit, et demanen què vols per berenar… Només cal que diguis “escolta”, que ja et pregunten “què vols?”, “què et passa?”, “què puc fer?”. Et sents com a casa i no cal dir quan passen la carta perquè puguis triar què vols per dinar i sopar l’endemà. El metge i les infermeres són molt professionals, et cuiden i t’escolten, si no fos perquè quan hi vas estàs malament…
Moltes, moltíssimes gràcies, Ricard Fortuny, per com et tracten de bé i et fan sentir. Una abraçada molt forta a tots i totes.
Montserrat Rosell i Mata
Vilafranca del Penedès
