El dia 9 de març de l’any que hem deixat enrere em van posar una pròtesi al genoll dret, i el 21 de desembre una altra a l’esquerre, ha estat un èxit. A vegades penso que no donem prou valor a allò que tenim, i tenir un hospital a deu minuts de casa no té preu. A la intervenció del mes de març vaig tenir de company d’habitació en Miquel Diaz, i en la de desembre en José Ramírez i part de les seves famílies; si trobes bona gent, en aquestes circumstàncies el temps et passa més despresa.
Una petita anècdota: quan ja funcionava l’Hospital vaig anar a la Papiola on tenim un tros de terra que és al costat de la urbanització, tenia el cotxe parat a l’entrada i jo era més endins; i un veí em cridava: “José, José”, i pensava: “Per què crida, si ja em veu que soc aquí”. Va resultar que s’havia tallat amb la motoserra i la sang li rajava cama avall. Vaig reaccionar de pressa: “Suba al coche, que lo llevo al hospital”. “No, te voy a dejar el coche lleno de sangre”. Llavors vaig agafar un sac de plàstic i li vaig posar als peus; poc després m’aturava davant d’urgències de l’hospital i tot seguit va venir una noia amb una cadira de rodes i el van prendre cap a dins.
Però l’objectiu d’aquestes ratlles es per donar les gràcies a tot el personal sanitari de l’Hospital Comarcal del Vendrell per la seva tasca i la seva professionalitat, per la paciència i l’amabilitat que han tingut amb nosaltres, els ho agraïm de tot cor. Soc força observador, i em sembla que el que hi manca, a l’Hospital, són recursos materials de tota mena, per això penso que el problema és de la Generalitat de Catalunya, que hi ha d’abocar recursos, poso per cas que hagis de demanar una manta perquè tens fred. He tingut gent a treballar i he treballat per a empreses i he estat a un costat i a l’altre, i he arribat a la conclusió que si treballes bé i et paguen bé, treballes més a gust. Gràcies, moltes gràcies!
Josep Mallofré Gurí – Camat
El Vendrell
