Es fan tan poques pel·lícules en català cada any, que no deixa de sorprendre’ns que una pugui assolir un èxit tan rotund com és aconseguir l’Os d’Or a la millor pel·lícula a la Berlinale. El premi més important que ha obtingut mai una pel·lícula catalana. És el que li ha passat a Alcarràs, el segon llargmetratge que dirigeix Carla Simón, el qual, com diu la Vinyeta que apareix sota l’Editorial, amb l’obtenció d’aquest guardó ja ha fet més pel català, indirectament i segurament sense proposar-s’ho, que mil campanyes benintencionades que portin la firma de l’administració pública. I això que encara no l’ha vist ningú!
Sabem d’Alcarràs que tracta sobre una família pagesa d’aquest poble de la plana de Lleida (la Catalunya oblidada), que reuneix totes les seves generacions per fer la seva darrera collita de préssecs. Però més enllà d’explicar una història local i alhora universal, el que és interessant del film i del premi rebut és que obre la porta al món a conèixer una part d’aquest petit nostre país, de la Catalunya rural, i que ho fa en català, una llengua cada vegada més coneguda i, paradoxalment, menys parlada, que necessita amb urgència estímuls que facin revertir la situació actual de retrocés en el seu ús social. Seria molt naïf pensar que una pel·lícula pot ser el punt d’inflexió. Segurament que calen moltes pel·lícules com Alcarràs, també cançons i sèries d’èxit també internacional, videojocs, programes potents de televisió, la complicitat de les plataformes audiovisuals amb les traduccions, entre moltes altres accions coordinades, encadenades i simultànies, que facin del català una llengua útil, necessària, imprescindible, si no volem que acabi esdevenint marginal.
En el que també pot ajudar Alcarràs és a donar un impuls al talent existent en el cinema català; a adonar-se que no cal rodar en castellà, o en anglès, per fer una bona pel·lícula.
Ara només falta que tothom que l’ha aclamat acudeixi a visionar-la a la seva sala de referència a partir del 29 d’abril, que és quan s’estrenarà, i que a part de ser llorejada, esdevingui també una de les més taquilleres de l’any. Segurament s’ho mereix i a més ajudarà al conjunt del cinema català i de la llengua catalana.
