Altes capacitats

Segons la Unitat d’Atenció a les Altes Capacitats (UDAC), les altes capacitats intel·lectuals és el nom a què hom es refereix “per englobar les persones que tenen unes característiques cognitives diferents de la resta de la població”, amb un “potencial intel·lectual i capacitat per l’aprenentatge molt superior”, raó per la qual “requereixen una sèrie de mesures educatives diferenciades per tal que el seu desenvolupament cognitiu i emocional sigui satisfactori”.

Per bé que ha quedat fixat en l’imaginari col·lectiu la xifra de 130 de coeficient intel·lectual a la campana de Gauss com el barem de tall entre qui té AC i qui no en té, el cert és que aquest criteri ja ha quedat desfasat i són moltes les variables i indicadors que s’analitzen per determinar-ho, fins al punt que coeficients de 120 també ho poden ser si es donen determinades característiques.

Precoços/talentosos/superdotats

Dins les AC hi ha tres categories bàsiques: precocitat intel·lectual, talents simples o complexos i superdotats. La precocitat és un fenomen evolutiu que implica un ritme d’aprenentatge i d’adquisició de coneixements més de pressa del que és habitual, i que un cop l’infant ha madurat, pot ratificar-se o remetre. Es dona en edats inferiors als 12-13 anys. El talent simple és tenir una capacitat elevada en una àrea concreta. Pot ser matemàtic, musical, esportiu, verbal, lògic, creatiu, etc. Quan es dona una combinació de diversos talents simples, són talents complexos. Finalment hi ha els superdotats, que són aquelles persones de més de 12-13 anys amb una gran capacitat intel·lectual en gairebé totes les àrees de coneixement, a més a més de ser enginyoses i creatives. Els superdotats mostren una intel·ligència excepcional per adquirir, processar i utilitzar el coneixement de forma ràpida i amb un nivell d’aprofundiment molt elevat, així com per relacionar diferents conceptes. Una persona amb perfil de superdotació destaca en àrees de raonament verbal, lògic, matemàtic, espacial, memòria i amb la creativitat. En totes.

Una de les característiques de les persones amb AC és que el seu cervell funciona més ràpid del que és habitual. Els nens, les nenes, ja de petits, ho entenen tot i molt de pressa, però si el cap els funciona a 150 km/h, la mà només ho fa a 80 per hora, i aquest pot ser un factor que incideixi en fer bona lletra.

Les dissincronies, en aquests infants, són una constant, perquè la seva edat mental no és la mateixa que la seva edat emocional, madurativa, biològica, etc. Aquesta mateixa dissincronia pot fer que pugui expressar un tema complex amb un vocabulari i fluïdesa insòlits però que, en canvi, no el pugui pair o assimilar emocionalment.

El seu pensament àgil fa que fàcilment estableixin relacions d’idees complexes, que formulin reflexions que no són pròpies de la seva edat o emprin un vocabulari avançat; que s’interessin per temes transcendents que encara no pertoquen, com la mort, malgrat ser molt jovenets. També des de molt petits, abans fins i tot de parlar, poden tenir una mirada escrutadora, que fins i tot pot inquietar per la seva intensitat. I noten tots els canvis: un objecte tret d’una prestatgeria i posat a un altre lloc; un tall de cabells; uns mitjons desaparellats…

Sensibilitat alta

Els infants amb AC tenen, també, una sensibilitat especial. Poden sentir sons de molt baixa freqüència que els molesten; aquell veí de baix, o del costat, que arrossega una cadira, pot esdevenir insuportable. O l’olor que desprèn un perfum, quasi imperceptible per a la majoria, que els pot arribar a anul·lar. O l’etiqueta de la roba: si en pot arribar a ser, d’irritant! La hipersensibilitat pot aflorar en qualsevol dels cinc sentits. I al mateix temps fer que de seguida se senti ferit. Per una mirada, per un comentari sense importància. Per una nimietat. I les reaccions poden ser desbocades, fora de control, sobretot en la primera infància. Perquè la intensitat amb què viuen és màxima, fins i tot en les petites coses.

Nenes i nens

Les estadístiques indiquen que hi ha un major nombre de nens identificats que nenes. La proporció seria de dos terços. Però res objectivable fa pensar que n’hi hagi més. La psicòloga barcelonina Susana Arroyo, al seu llibre Emociones, la cara oculta de las altas capacidades (Horsori Editorial, 2018), hi posa llum: la nena té bon rendiment escolar, bon comportament; és sociable, madura, sensible. Un 10, vaja. I ja la tenim etiquetada. La nena perfecta. La nena s’ha sabut adaptar al seu entorn. És una virtut. I no molesta. En canvi, quan el nen es troba malament, està desmotivat, és exclòs del grup, etc., manifesta el seu malestar de manera visible, ostensible. I acaba sent un nen problemàtic. En ell s’hi fixen, aquí hi ha un problema. És la base de la seva identificació com a AC. Perquè caldrà consultar un professional. Per què? Què li passa? Entorpeix el bon funcionament de la classe.

Mentrestant, ella prioritza la seva integració al grup, prefereix no destacar, assimilar-se a les amigues, fer-se invisible, i potser el seu malestar, la seva tristesa, l’ansietat, siguin més difícils d’identificar. Però hi són. El preu de la socialització és la renúncia a una mateixa, fet que pot derivar en frustració, baixa autoestima, bloqueig emocional.

Desmotivació

No s’ha de confondre, doncs, intel·ligència amb èxit, amb resultats brillants. De fet, un dels problemes greus que es troben a l’escola els infants amb AC és la desmotivació. Per les repeticions de conceptes, per la lentitud amb què s’avança quan el seu cap té avidesa de nous coneixements, vol aprofundir i es queda en la superfície. I li calen reptes. Potser traurà bones notes, però serà sense esforç, i el que cal valorar és l’esforç, no la nota. O també pot treure males notes i fins i tot suspendre, perquè ha desconnectat. Com explica la psicòloga Sandra Tarragó, el talent s’ha de treballar perquè no es deixi perdre. I si no agafen els hàbits d’estudi, si no se saben organitzar, fer bona lletra… en definitiva, si passen l’escolarització primària sense esforçar-se –perquè no els cal–, més endavant, quan tot es compliqui, tindran problemes per seguir. A l’ESO, al batxillerat o a la universitat.

Luz Pérez, presidenta de la Societat Espanyola per a l’estudi de la Superdotació, deia l’any passat en una xerrada que va fer a Fanjac-Barcelona (Associació promotora de la fundació de nen@s i joves amb AC), que “al primer símptoma de desmotivació, cal intervenir i no deixar que vagi a més, perquè és progressiu”. I recuperar un nen o nena que ha perdut la motivació és molt complicat. El fracàs escolar està assegurat. De vegades, sovint, la motivació cal cercar-la també fora de l’àmbit escolar.

Estereotips, tòpics i bullying

Un altre senyal d’alerta serà el seu aïllament. No té amics. O té dificultats de relació. No es pot generalitzar, perquè hi ha casos de tot, però és un tret característic. El nen, la nena, té uns interessos diferents dels de la majoria, i no s’entén amb la resta, no hi congenia. Els altres el veuen diferent –ell/a també s’hi veu– i l’etiqueten, l’aïllen. Com diu Carmen Giró al seu llibre El club de los Superman (Editorial UOC, 2017), “la seva diferència tendeix a excloure’ls de la societat”. És el llest de la classe, el friqui, l’empollon, el setciències, el coco, el màquina, el raro. Fins i tot pot ser objecte de bullying. Un estudi sobre bullying i altes capacitats, fet per l’Asociación No al Acoso Escolar, amb data juny de 2017, afirma que el 46% dels nens i nenes amb AC han patit assetjament en algun moment de la seva trajectòria educativa.

D’altra banda, també hi ha molts falsos mites associats a les persones que tenen altes capacitats. Que no necessiten ajuda, que treuen bones notes, que són tots iguals, que tenen la vida solucionada, que són associals… I no. Necessiten tant d’ajut com qualsevol altra persona; poden treure bones notes, o no, com hem vist. No són un bloc homogeni. N’hi ha molts a qui els costen les relacions socials, però molts altres que són molt socials. I la vida solucionada, avui dia, no la té gairebé ningú; i menys infants amb AC.

Doble excepcionalitat

Aquest és un concepte relativament nou a casa nostra. Indica quan una persona, a banda de tenir AC, té també algun tipus de trastorn. La psicòloga Natàlia Serrats explicava a principis d’any en una xerrada a l’escola de pares de Fanjac que es donen casos d’infants amb un coeficient intel·lectual molt elevat, però amb un rendiment escolar baix, i la sensació que és un gandul: es porta malament, busca excuses, no vol anar a escola i acaba en fracàs escolar. Aquell nen o nena sovint acaba frustrat perquè s’adona que entén els conceptes, fins i tot que en sap més que els altres, però no ho sap expressar. Té AC i un problema associat, dislèxia.

La dislèxia, el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) i la síndrome d’Asperger, que és un tipus de trastorn de l’espectre autista (TEA), són els tres trastorns associats més comuns amb les altes capacitats. Uns trastorns que en aquest tipus d’infants costa molt que es facin evidents, ja que, tal com explica Serrats, “té prou recursos com tapar tant una cosa com l’altra”. S’emmascaren mútuament. I els dos problemes, cal abordar-los alhora.

El Departament d’Ensenyament de la Generalitat té aprovada una llei modèlica. El problema és que, per manca de recursos, s’aplica poc, de manera que a la pràctica és poc menys que paper mullat. Hi ha altres comunitats autònomes a l’Estat que fan molt més que la Generalitat en matèria d’AC. Vegem un extracte de la teoria (Resolució Ens/1543/2013, de 10 de juliol, de l’atenció educativa a l’alumnat amb altes capacitats).

“L’article 76 de la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació, estableix que correspon a les administracions educatives adoptar les mesures necessàries per a la identificació de l’alumnat amb altes capacitats i valorar de forma primerenca les seves necessitats”.

“L’article 83 de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació, estableix que el projecte educatiu de cada centre ha d’incloure els elements metodològics i organitzatius per atendre aquest alumnat”. Entre altres, segons l’article 3 de la legislació vigent, l’escola ha de tenir cura de la detecció primerenca, l’adaptació constant durant tota l’escolaritat de l’atenció educativa, ha d’ensenyar a treballar per projectes (si convingués), habituar a fer preguntes sense sentir-se inhibit o ridícul i ha de vetllar també per la seva autoestima i per les relacions socials.

L’article 4 diu que “Per tal de confirmar si l’alumnat té altes capacitats, prèvia conformitat dels pares, s’ha de dur a terme l’avaluació psicopedagògica mitjançant la qual s’identifiquen les capacitats, i es concreten les necessitats educatives en el procés d’ensenyament i aprenentatge, per ajustar el tipus de resposta educativa més adequada i els suports que pugui necessitar l’alumnat”. I afegeix que aquesta tasca correspon a l’EAP, de manera que si un despatx de psicologia emet un informe particular d’AC, l’EAP ha d’emetre la seva avaluació psicopedagògica, que pot comportar el reconeixement de necessitats específiques de suport educatiu, i que ha d’incorporar els informes que hagi aportat la família per incorporar-lo a l’expedient de l’estudiant, segons es desprèn de la Resolució de 26 d’abril de 2018, de la Direcció General d’Educació Infantil i Primària, que estableix el procediment que cal seguir i els protocols a utilitzar per elaborar l’informe de l’EAP.

Tornant a l’article 4, l’avaluació es farà a petició de la família, tutor/a o de l’equip de professorat; fins i tot si “tenint un bon rendiment acadèmic l’alumne manifesta moltes dificultats en les seves relacions socials, de conducta o d’adaptació escolar”.

En tots els casos, segons l’article 5, dels suports que rebi l’alumne “n’ha de quedar constància escrita en un pla individualitzat (PI)”, que aprovarà la direcció del centre, amb l’acceptació de la família, i passarà a formar part del seu expedient acadèmic.

L’article 6 se centra en les mesures a dur a terme, i que poden ser una ampliació de continguts, un ajustament metodològic evitant la repetició mecànica i soporífera d’activitats, proposar activitats més complexes i estimulants, fins i tot donar l’oportunitat de compartir amb altres companys els seus interessos i habilitats, l’enriquiment curricular, la introducció de continguts extracurriculars fora de l’horari acadèmic, l’agrupament d’alumnes amb característiques o interessos semblants per treballar junts determinat projecte o matèria i també l’acceleració (l’avançament de curs, complet o bé d’alguna assignatura específica).

Sandra Tarragó és psicòloga especialitzada en altes capacitats. Té el títol d’Experta Universitària en Altes Capacitats (Diagnóstico y Educación de los alumnos con Alta Capacidad); és membre del grup de treball d’Altes Capacitats del Col·legi de Psicologia de Catalunya, és cofundadora i sòcia del Centre Adiss (àrea de diagnòstic i seguiment de la Superdotació) i és la cap de la Unitat d’Atenció a les Altes Capacitats (UDAC).

Quan i com s’ha d’explicar a un infant que té AC?

Com més aviat, millor. Quan tingui prou raonament per entendre-ho, se li pot dir que té unes capacitats que fa que aprengui més de pressa o més profundament que els altres nens i que si es veu diferent, no passa res. Hem d’intentar que pares, professionals i mestres no atribueixin qualsevol conducta al fet de tenir AC. Quan es fa una avaluació, cal veure les seves aptituds, però també què pot interferir en la seva conducta. “No està atent a classe perquè té AC”. No! Potser li passen altres coses, no podem justificar-ho absolutament tot.

Quins indicis poden indicar que un nen o nena pot tenir AC o que convindria avaluar-ho?

Que és molt curiós, que pregunta molt, que ho pilla tot molt ràpidament, pel nivell d’aprofundiment. En el llenguatge són bastant expressius, molt creatius, imaginatius, relacionen els conceptes de manera molt ràpida.

N’hi ha prou, amb un coeficient intel·lectual alt, per ser identificat com a AC?

El coeficient intel·lectual antigament era una mesura. Però el 130 és un punt de tall que ens hem inventat i només és un indicador més. Mirar el perfil aptitudinal, la creativitat, com resol problemes, com afronta els reptes… Les proves són importants perquè són barems objectius, però també és important l’entrevista amb els pares, amb l’escola, per saber com respon quan li fas les proves. Un nen a qui li has d’explicar cinc vegades una instrucció no és el mateix que si abans d’acabar d’explicar-li ja ho sap. I potser el resultat és igual, però és diferent. Hi ha coses que no surten al test i que donen molta informació: si són rígids o no, com gestionen la frustració.

Com es combaten els estereotips que van associats a les AC (ulleres, èxit a la vida, friqui…)?

És un procés. Cal normalitzar que la gent és diferent, que les AC no són un problema, és una característica que porta a aprendre més de pressa i diferent, que tenen uns interessos diferents. I ja està. I se’ls ha d’ajudar igual que als altres nens. De friquis n’hi ha a tot arreu. Els que van disfressats al Saló del Manga… I no porten tots ulleres, n’hi ha de tot. N’hi ha que es porten bé o malament, amb més amics o sense. Les AC no són un factor de la personalitat, no són un grup homogeni de persones.

El bullying i, paradoxalment, el fracàs escolar, són termes associats a les AC. Per què?

En relació al bullying, qualsevol col·lectiu amb una diferència és una diana per rebre crítiques. Perquè té uns interessos peculiars, perquè té un rendiment acadèmic molt alt… sobretot a primària i de vegades sense fer res. El fracàs escolar sol arribar al batxillerat i a la universitat. Quan necessiten un hàbit d’estudi i les AC no els salven. A ESO baixen una mica, però no arriben a suspendre.

Està tancat el debat sobre si les AC són hereditàries?

Normalment sí que hi ha un factor genètic, però caldrà un entorn que acompanyi perquè es desenvolupin. A un nen de 5-6 anys no li hem de posar una etiqueta, cal desenvolupar el seu potencial. No el frenem, no el tanquem en una habitació, no l’avorrim. Però sí que hi ha una part innata, tenen una configuració neuronal propícia.

És reversible?

Pot ser que no es desenvolupi. És com tenir habilitats per jugar a futbol i no fer-lo jugar mai. No destacarà. Si tenim la sort de detectar-ho, és molt important que es creïn ells mateixos les oportunitats d’aprenentatge. Veure si estan motivats –no només a l’escola–, si tenen interès per aprendre coses. Si no els alimentem perquè ells mateixos desenvolupin aquesta habilitat, els serà igual. Aprendre a aprendre coses. “Com que és tan llest, que s’espavili, que jo he d’estar pel que encara no llegeix”. Doncs també necessita un reconeixement, unes tasques d’acord amb el seu ritme d’aprenentatge, orientar-los, perquè de vegades hi ha coses que també els costen; i en els treballs de grup, no posar-los sempre amb el dels que els costa més, perquè també se n’afarten.

Per què la part emocional és tan important com la intel·lectual?

Amb la Cristina Garcia, que és psicòloga de l’UDAC, hem creat un model al qual li diem convergent, perquè en una avaluació cal tenir en compte el perfil intel·lectual i variables no intel·lectuals: factors personals, socials, la frustració, la part familiar, si hi ha un trastorn…, que al final han de convergir en la intervenció educativa i/o psicològica. Perquè l’objectiu és que el nen optimitzi el seu desenvolupament, que sigui feliç, que tingui estabilitat emocional.

I no és així?

Jo estic cansada de veure EAP que fan una sola prova d’intel·ligència i ja fan tot un diagnòstic. Sap una mica de greu. És molt simplista. Hi ha nens que en les proves els surt el 90% o més en tot (lògica, espaial…) i no tenen amics, no saben relacionar-se, tot els afecta, tenen baixa autoestima… la intervenció no pot ser la mateixa.

Dins les AC hi ha precocitat, talents simples, talents complexos i superdotats.

Segons el Departament d’Ensenyament, són precoços els que aprenen molt de presa però que quan passa el temps, es van anivellant. Però quan detectem un nen amb 5-6 anys i li surt alt, què és? En aquell moment és AC. Ara; per l’entorn no adequat, pel que sigui, pot ser reversible. Però d’aquí a dir que tots els nens, fins als 12-13 anys no es pot dir que tenen AC perquè és quan cristal·litza la intel·ligència…

Cada quant s’hauria d’avaluar?

Cada dos anys. No és una etiqueta, és la foto d’aquell moment. Precocitat és una paraula per protegir els nens. Fa ràbia que ho mal interpretin. “Com que és precoç, no fem res, ja li passarà”. Què vol dir això? Si ho féssim en l’esport, “al Messi ja li passarà”. Això sí que ho veiem clar. Hi ha professionals de l’educació que pensen que no cal fer res. Error greu. Està dins les AC i cal intervenir, tingui 3 o 5 o 7 o 9 anys.