Iceta, l’etern Miquel Iceta, que fa més anys que Matusalem que remena les cireres a can PSC, ha fet aquesta setmana unes declaracions al diari basc Berria que han sacsejat la soporífera precampanya electoral a què estem immersos. Sembla difícil d’imaginar que a un professional de la política com ell, expert en mil i una batalles –i a salvar-se de tots els naufragis–, se li hagi escapat el que pensa, tenint en compte que en aquest negoci, qualsevol declaració fora de lloc és aprofitada pels seus rivals com a arma llancívola, i que queda per a la posteritat.
Sigui com sigui, després d’haver-se dedicat a depurar del partit tot el que en quedava del catalanisme, l’ínclit pròcer del socialisme català n’ha fet una de l’alçada d’un campanar, que ha deixat descol·locats amics i saludats. A grans trets, ha dit que si dos de cada tres catalans volen la independència, la democràcia ha de trobar la manera de fer-la possible, amb el matís que ha de ser una voluntat sostinguda en el temps –és a dir, no en unes eleccions puntuals– i amb una participació electoral superior al 50%. La sentència sembla de tota lògica per a qualsevol persona que es vulgui considerar demòcrata. No està dient que ell ho vulgui. Ans al contrari. De fet, arran dels calbots que li van caure de part de propis i estranys, poc després de publicar-se l’entrevista es va veure obligat a penjar un fil al twitter aclarint que és federalista, que creu en Espanya i que és contrari a la independència; però en cap cas desmentia la seva afirmació sobiranista, que podria ser subscrita pel 80% dels catalans. A qui ell es deu –electoralment–, no ho oblidem.
Això passava dimecres, poques hores abans que un altre juràssic socialista ibèric perdés els papers en un dels pitjors escenaris on podia fer-ho, a l’àgora pública europea. Efectivament, el ministre Borrell no va suportar que un periodista de la televisió DW News alemanya l’inquirís sobre l’empresonament sense condemna de la seixantina Carme Forcadell; el va treure de polleguera que qüestionés la independència judicial espanyola i que li plantegés una reforma constitucional que permetés un referèndum com al Canadà o Escòcia. I el demòcrata Borrell es va aixecar, va marxar i encara li va retreure que en comptes de fer-li un massatge li hagués fet un interrogatori. “Espanya Global” ja pot anar fent campanyes d’imatge, ja, que només que gratis una mica…
