Quan encara no ens hem recuperat de la descoberta que el Parlament de Catalunya permetia el seu personal jubilar-se abans de l’edat que pertocava i, al mateix temps, sense haver d’anar a treballar més, seguir cobrant el 100% del seu sou, fins als 65 anys d’edat, i anar-hi sumant també els triennis, aquesta setmana s’ha desvelat un altre privilegi, també abusiu, que afecta –beneficia, és clar– el funcionariat de la cambra catalana. En diuen llicències per edat i ve a ser un premi que es dona al funcionari pel fet de jubilar-se als 65 anys: un any de salari.
Aquí hi hem d’afegir els alts sous que ingressen mensualment, trinco-trinco, els il·lustres parlamentaris, i que res tenen a veure amb la mitjana salarial del país. Veus interessades diran que les elits que han de dirigir el país han d’estar ben pagades, perquè a l’empresa privada es guanyarien molt millor la vida. I això és tan cert com que accedir a l’acta de diputat té ben poc a veure amb formar part d’una elit ben formada, sinó que més aviat és un premi de fidelitat per pertànyer a un partit i no desviar-se del camí que en traça la direcció. Obediència cega, vaja. Per no dir els sous que també cobren els diputats i els consellers –aquí i arreu, si no hi renuncien de motu proprio, un fet gens habitual– un cop han deixat l’escó i la cartera.
La reglamentació que regula els emoluments dels polítics i dels funcionaris del Parlament és diferent, però té almenys un punt de confluència, i és que són diners de procedència pública, és a dir, de tots els catalans. No ajuda gens a recuperar-se del descrèdit de la política que hi hagi aquesta mena de privilegis pagats amb els calés de tots.
Vivim en temps de crisis permanents, n’encadenem una darrere l’altra. Quan no és perquè s’enfonsen els bancs (i els rescatem amb diners de tots, però els beneficis fora mida que ara els cauen del cel no se socialitzen, no!), és perquè hi ha una pandèmia, una guerra o el que sigui que faci que molta gent no trobi feina o no pugui pagar les factures a finals de mes. Els bancs d’aliments, els serveis socials, tornen a estar saturats. L’alça de la inflació, del preu dels subministraments, està fent molt de mal. Com a país, no ens podem permetre regalar diners públics a uns privilegiats.
